“Està sent tot molt boig”, ens diu un esgotat Gerard Oms encara en plena campanya promocional de la seva primera pel·lícula com a director, Molt lluny. En realitat, aquesta conversa ha tingut lloc fa unes setmanes, just abans de viure una experiència que defineix com a “intensa i molt bonica” al Festival de Màlaga. I fa un parell de dies tornàvem a parlar amb ell, per copsar les seves emocions, ara que la seva òpera prima és a punt d'arribar a les sales. I és que les emocions són fonamentals a l'hora de parlar de Molt lluny, però també de la importància que rodar aquesta pel·lícula ha tingut en la vida del fins ara reputadíssim coach d'actors (és l'home de confiança de Mario Casas des de No matarás, per la qual l'actor va guanyar el Goya, i també va ser corresponsable de convertir en intèrprets els lampistes de Sis dies corrents, de Neus Ballús) i des de ja cineasta amb majúscules. En un món com el del cinema, amb missatges sempre calculats, sovint dissenyats des dels departaments de marketing, sorprén trobar-se amb algú que s'obre sense pors, i que és capaç de confessar que inicia aquest trajecte sentint-se vulnerable i fràgil.
En realitat, aquesta ha estat la seva aposta des del principi, escrivint un guió amb què, precisament, es rebel·la contra els temors ficcionant la seva pròpia experiència: “Jo en trec molta bandera, he fet aquesta pel·lícula per reconciliar-me amb mi mateix. Sempre dic que Molt lluny és un late coming of age, que parla d'algú que comença a mirar des d'un lloc nou, que s'atreveix a fer coses noves, i tot això a una edat avançada. Allò que normalment et passa a l'adolescència, que és el lloc lògic on s'ha de començar a poder estimar sense coartar-se i sense pors, on ha de descobrir... El protagonista no s'ho permet, i ho acaba fent amb 35 anys. D'alguna manera, aquesta és la meva història. Jo no vaig sortir de l'armari fins als 24 o 25 anys, i va ser quan me'n vaig anar a Holanda”, explica. La trama de Molt lluny ens presenta Sergio (Mario Casas), un home en plena crisi identitària, algú que porta fingint ser qui no és durant tota la seva vida. Aprofitant un viatge a Utrecht com a seguidor de l'Espanyol (el film se situa l'any 2008, quan la crisi econòmica ho va fer explotar tot), decideix quedar-se després del partit, trencant amb la seva realitat, incapaç d'explicar-se què li està passant. Haurà, llavors, de buscar-se la vida sense diners, sense casa i sense parlar l'idioma.
Quan vas viure el teu propi procés d'autoconeixement eres una mica més jove que el personatge de la pel·lícula.
Sí, però m'interessa forçar l'edat, perquè ell està en una mena de pròrroga, per seguir amb l'inici de la pel·lícula i la terminologia futbolística. Viu un o ara o mai. Hi ha moltíssima gent que arriba a certs moments de la vida en els quals es casen, tenen fills, i hòstia, la repressió que pateixen es queda allà per sempre. Potser, per sort, avui passa menys, perquè ja s'han generat molts referents. Però abans hi havia moltíssima gent que no sortia mai de l'armari. Et faré una confessió íntima: quan tenia 17 o 18 anys, jo sabia, evidentment, que era homosexual, i pensava que arribaria als 40 casat, amb fills i una vida paral·lela, tenint aventures d'amagat. Era un pensament que tenia fortíssimament arrelat. Llavors, la pel·li va sobre mi? Sí, me'n vaig anar a Holanda a sortir de l'armari. No me'n vaig anar per un partit de futbol, i sí des d'un rampell més inconscient, des d'un lloc molt intern.
La pel·li va sobre mi? Sí, me'n vaig anar a Holanda a sortir de l'armari. No me'n vaig anar per un partit de futbol, i sí des d'un rampell més inconscient, des d'un lloc molt intern
Has rodat en alguns espais que tu mateix vas trepitjar. En Mario neteja plats a la mateixa cuina del restaurant on tu vas treballar.
Sí, a la mateixa! També vam rodar al mateix alberg on vaig dormir i als mateixos carrers... Qui m'havia de dir llavors que em dedicaria al cine i que coneixeria Mario Casas! Quan penso en la necessitat d'explicar aquesta història i en per què no podia sortir de l'armari, tot i tenir un context més o menys progre a casa, amb els anys me n'he adonat que tenia una enorme necessitat de pertanyença al grup, que és una cosa molt humana. I quan detectes que ets diferent, et fa molta por que això et faci sortir del grup, perquè tu vols que t'estimin. D'una banda això: jo no volia decepcionar, jo no volia molestar a ningú.
I de l'altra?
L'Espanya de principis dels 90. Pensa que quan jo tenia 10 o 11 anys, el què veies era Tom Hanks morint de sida a Philadelphia, o Millán Salcedo cantant el Maricón de España a TVE... El drama o la befa. Sempre recordo el perruquer del barri on jo em tallava el cabell. Era homosexual i, cada vegada que hi anava, me'l trobava amb un ull morat o li havia passat alguna cosa. Va morir de sida l'any 93. A quin referent podia agafar-me? Jo no volia passar-ho malament. No fa gaire vaig fer l'exercici de mirar quins referents de pel·lis queer hi havia a Espanya: des de finals dels 80, amb Almodóvar, i fins a Todo sobre mi madre, no hi ha gairebé res. I si hi ha alguna cosa, sempre és des d'un lloc de patiment. O de la burla, el maricon i tal. I jo no volia que ningú es rigués de mi.
Mario Casas et va donar l'empenta per atrevir-te a escriure i dirigir, comprometent-se a protagonitzar la pel·lícula si la feies.
Ell sempre diu que tinc molta passió per les coses. Rodant No matarás em va animar. Em deia que creia que hi havia una veu en mi, alguna cosa a dir. Però no m'ho acabava de creure. Pensa que jo he patit sempre la síndrome d'impostor. Tota la vida. Una persona que fins als 24 anys no és valida emocionalment... es pensa que no val. A mi m'ha mogut la por tota la vida. El meu motor a la vida ha sigut la por, i per contrarrestar-la, per viure, l'amor. I d'aquí aquesta passió. A partir d'aquí han estat també importantíssims el productor Carles Torres i també Marçal Cebrián, gran confident i gran mestre, i ara gran amic, que em va ajudar a donar forma de guió a la història que tenia al cap, a posar ordre a totes aquestes emocions i aquest univers. Sempre ho diré: en Marçal m'ha ensenyat a escriure cinema.
I la por... ha anat desapareixent?
Es va curant, sí. I hi ha una cosa important: haver vist la pel·li com a mirall ha ajudat a curar-la. Quan veig Molt lluny, toca en un lloc molt íntim. Té a veure amb algú que fa un viatge cap a la tendresa. És la història d'algú que està equivocat i que necessita espai, temps i distància. Aquí no pot fer la metamorfosi que necessita. És a partir de perdre el privilegi, i la identitat, mai millor dit, que pot començar a veure el món des d'una altra manera. És algú que ha crescut en un ambient asfixiant. Per això la vaig ambientar en el món del futbol, que és molt heteronormatiu. La pel·li comença amb una obertura quasi operística, com de la festa de l'heteronormativitat que és el futbol. I quan es queda als Països Baixos, descobreix altres grups, altres minories. I tambén el rebutgen. Fins i tot la gent del col·lectiu LGTBI... Perquè al principi, el protagonista és el prototip de persona una mica racista, una mica classista, una mica masclista, una mica homòfoba. I arriba a un país on la gent que l'ajuda és justament... Per això crec que la pel·li té molt de política.
El meu motor a la vida ha sigut la por, i per contrarrestar-la, per viure, l'amor
És un personatge amb matissos...
És que la vida són moltes coses, penso. Moltes. I per sort, quan penso o quan reflexiono, sempre tendeixo cap als grisos. Encara que es tracti d'un tema superpolaritzat, on de cop és evident que tothom assenyala cap un costat o cap un altre. El protagonista no és algú exemplar, fa passes endavant i endarrere, s'equivoca i rectifica. Se sent culpable. I té dubtes. No passa res per dubtar. Aplicant-ho a dirigir una pel·lícula, això ho diu molt la Carla Simón: “És que jo dubto molt en el set”. Gràcies! Perquè, hòstia, venim d'èpoques en les quals no s'ha permès fallar, no s'ha permès dubtar, ho havies de tenir tot molt clar. I això, al final, crec que ens ha portat a un cert maltractament de les persones. Perquè quan a un no se li permet dubtar o equivocar-se, els motors d'acció són molt durs, perquè no vols fisures ni que et portin la contrària. I això pot derivar en males praxis. Però ha arribat una nova generació que diu que no passa res per dubtar, obrim el debat i aquí tots ens cuidarem més i millor. Perquè, al final, va d'això, de cuidar la gent.
Això pot tenir a veure amb que cada vegada hi hagi més dones en posicions de poder dins del cinema.
Amb l'energia femenina, sí. Té a veure amb les cures, amb cuidar-se. No hi ha posicionament polític més poderós que l'amor. Punt! Si tu cuides l'altre i et mous des de l'amor... És el què mou el món: la por o l'amor. Si no, ens hauríem extingit com a espècie. Hi ha una mena de por cap a l'amor perquè es veu com una debilitat. Penso que és la gran força, el que hi ha allà al darrere. I té molt a veure amb aquesta cosa tan dura del patriarcat, de competir i de guanyar, aquesta cosa tan heteronormativa. Hi ha molta gent en el món que venia d'aquí i ara mateix està en crisis. Jo tinc tantes ganes de seguir fent pel·lícules queer, de seguir parlant sobre les minories. Donar llum a coses que han estat massa temps a l'ombra. I si li molesta a algú... que s'aguanti. Que es revisi, i si no vol fer-ho, que s'aguanti!
A la pel·lícula uneixes dos actors tan diferents com Mario Casas i David Verdaguer.
Em generava molta curiositat ajuntar-los, fer realitat aquesta espècie d'oxímoron, perquè al final el personatge del David representa algú de qui no et faries mai amic en un altre context. Però que el fet d'estar lluny de casa fa que t'hi apropis. És aquesta relació d'arrels que uneixen. I tot i així, hi ha molt prejudici, entre ells dos. Això em va portar també a treballar el tema de les llengües, del català i el castellà. De com conviuen d'una manera fluïda a la pel·lícula. Perquè jo soc xarnego, fill d'una família on el català i el castellà es barregen a la taula cada diumenge quan dinem. Per tant, per mi era important que a la pel·lícula això sortís.
Tinc ganes de seguir fent pel·lícules queer, de seguir parlant sobre les minories. Donar llum a coses que han estat massa temps a l'ombra
I el tema de l'Espanyol?
El meu pare és de l'Espanyol i em va semblar que, com que la pel·lícula va sobre les minories, era important parlar d'una minoria en el futbol, com és l'Espanyol respecte al Barça. I també volia trencar el prejudici que hi ha cap a l'Espanyol, concebut com un equip d'Espanya i de parla castellana. I no, també s'hi parla català. Tot el tema de la llengua, amb el futbol, amb el David i el Mario, em va interessar molt per a reflectir el meu propi bilingüisme, que és una realitat que està molt extesa a Catalunya. I passa una cosa bonica a la pel·lícula, i també és un posicionament polític: el català s'imposa al castellà. Em venia de gust també que la llengua catalana tingués un lloc i que passés a la inversa del que sempre passa, que la llengua més majoritària s'instal·la. Per això és una pel·lícula absolutament bilingüe.
Té molt de valor aquesta decisió venint d'algú que viu en el bilingüisme i es defineix com a xarnego.
No hi ha cap mirada elevada ni alliçonadora en això. Però jo volia fer la pel·lícula en català. I amb el Mario ens venia de gust també fer una pel·lícula en català. Ell va viure molts anys aquí i és fill de la immersió lingüística, i parla català meravellosament bé. Coneix la llengua perfectament, se l'estima moltíssim i la parla molt bé. Al final, la història ens permetia jugar amb les llengües, no només el català i el castellà: també l'anglès, el neerlandès, l'àrab i el romanès. Crec que aquesta riquesa és molt bonica.
Acabo: seguiràs fent de coach?
Amb el Mario sempre seguiré treballant, d'una manera o d'una altra. I crec que a la Neus Ballús no li podré dir mai que no. Perquè, a més, de la Neus n'aprenc moltíssim. És mestra, és amiga, és una persona important per a mi. Ni puc ni vull dir-li que no.