Gerard Quintana (Girona, 1964), no en va tenir prou l'any 2021 amb el Premi de les Lletres Catalanes Ramon Llull amb la novel·la L'home que va viure dues vegades. Enguany, el músic i cantant del veterà grup Sopa de Cabra publica La puresa de l'engany (Columna), una història ambientada als anys 90 a Cuba i Girona. De fet, una part de la història és verídica. L'any 1995, Sopa de Cabra va oferir tres concerts a Girona amb la col·laboració d'un poeta cubà, l'Antoine López León, que va ser molt anomenat a la ciutat catalana per la seva excel·lència, el seu carisma i per transformar la vida cultural de la ciutat. Però, tot va canviar el dia que va aparèixer l'autèntic Antoine, i el farsant -que li havia suplantat la identitat i havia inflat el seu currículum per poder fugir de l'illa- desapareix.
En aquesta novel·la que acaba d'arribar a les llibreries, Quintana no només parla de l'engany o de l'art com a forma d'escapatòria, sinó que també apareixen subtemes molt diversos, com ara l'incest, les relacions amoroses, la recerca de la identitat d'un mateix, les relacions d'abús, la realitat cubana dels anys 90, -que la descriu com una presó-, i fins i tot denuncia una educació sexual fallida. El cantant i escriptor explica que als anys 90 va fer un viatge a Cuba que el va marcar molt, i que ha trigat trenta anys a poder escriure aquesta història.
Aprofitem, també, per parlar sobre la pressió que tenen els artistes catalans per mantenir la llengua, el problema de l'habitatge a Eivissa, on resideix des de fa 25 anys, de com el va condicionar tenir un pare que era policia nacional, i per parlar del país, ara que som a les portes d'unes eleccions al Parlament de Catalunya.
Què té d’especial, aquesta història?
Fa 30 anys que em rondava pel cap escriure aquest llibre, sobretot a través de l'impacte de l'arribada a Girona d'un poeta cubà amb el qual vaig treballar. I el descobriment, pocs mesos després, que aquell home que estava transformant la ciutat i l'àmbit cultural, amb una excel·lència i una brillantor fora de l'habitual, era un farsant.
Un farsant?
Sí, al cap d’unes setmanes de la seva arribada a Girona va aparèixer un altre poeta reclamant que ell era l'autèntic Antoine, que li havien suplantat la identitat, fent passar la seva obra per pròpia.
Així doncs, a tu també et va enganyar?
Ens va enganyar a tots. És legítim mentir per sobreviure, no? I sobretot fer-ho amb aquesta excel·lència, d'una manera tan brillant, bonica i transformadora.
Com et vas quedar quan va aparèixer l’autèntic poeta?
Vaig admirar el farsant més que mai. Sobretot quan vaig veure que era molt millor que l'autèntic poeta. Aquest jove, amb un gran bagatge cultural, va utilitzar totes les seves eines per sortir de l'illa i arribar a Europa.
Va ser llavors quan vas decidir parlar de l’engany?
Sí, tractar l’engany com un fet legítim per sobreviure, més enllà de la mentida pietosa. De fet, hi ha moltes maneres d'enganyar, un secret pot ser un engany, o un autoengany, fins i tot.
Les descripcions que fas sobre Cuba són molt exactes. Vas anar-hi als anys 90?
Sí, i vaig poder constatar en ple període espacial, en un moment molt dur per l'illa, -després de la caiguda de la Unió Soviètica en el qual es van quedar sols davant del bloqueig dels Estats Units i dels països occidentals-, de com de difícil era viure allà. Molta gent es jugava la vida amb balses per fugir-ne.
Pel que m'expliques, entenc que no el vas veure més a l'Antoine farsant.
No l’he tornat a veure mai, va desaparèixer. Va deixar les sabates a porta de casa meva, i aquest va ser el comiat. És un misteri que va quedar per sempre a la meva vida, i em vaig quedar amb la impossibilitat de mostrar-li la meva admiració.
Hi ha molts subtemes que formen part del relat, com ara el sexe violent.
En el fons, és un tema molt actual. Els joves arriben a la sexualitat a través de la pornografia. Segurament, si el protagonista no hagués estat educat o iniciat pel pare en la cosificació o en la sexualització de la dona, no hagués passat el que passa després. Abans, la introducció dels joves al món de la sexualitat la feien els pares portant els fills al prostíbul. I estic segur que si això ho féssim d'una altra manera, aconseguíssim que tots nosaltres haguéssim entrat en aquesta realitat des de la tendresa i el respecte.
Hi ha un afany de moralitat en aquesta història?
En absolut. En un moment en què la literatura catalana està tan plena de novel·les exemplars, he volgut fer una novel·la amb un personatge que no és exemplar, un exemple a no seguir.
Hi ha moltes temàtiques més enllà de l'engany i la suplantació de la identitat, com ara l'incest, la identitat d'un mateix, les relacions d'abús, la realitat cubana dels anys 90 o l'art com a forma d'escapatòria. Em pots parlar una mica d'aquestes temàtiques que has triat?
La novel·la està amanida, està impregnada de subtemes, de temàtiques que, com apuntaves fa un moment, acaben de construir el muscle del llibre, i que són temes que estan en debat o que són presents. Com ara la mirada sobre el passat amb els ulls del present, i un dels exemples més paradigmàtics que sento sovint és el de Picasso i la seva relació amb les seves dones i penso, acabarà cancel·lat?
Ja ho està, una mica, no?
Sí, però no retiraran les seves obres dels museus.
És l’etern debat de si s’ha de separar l’obra de l’autor, no?
Sense Picasso no es pot entendre el canvi de l'art en el segle XX.
I quin paper juguen les dones en aquesta novel·la?
He tingut present aquest paper de la dona amb dos personatges molt extrems. I amb aquest home que no sap estimar, que confon l'amor amb una mamella que pots munyir constantment i que dona plaer, però que no és això. Amb aquestes dues dones, una de la que vol fugir i l'altra que l’atrau de forma obsessiva, que les dues utilitzen el sexe, segurament, una com a eina de domini i l'altra de supervivència.
La mitologia també hi és molt present a la novel·la.
Perquè és la que marca els arquetips sobre els que hem anat construint els patrons culturals. La mitologia és bàrbara. Els déus violen, segresten, fan incest, maten per gelosia.
És un llibre ple de subtileses.
Es pot llegir com un relat portat per l'acció i seguint el morbo de la pròpia història, o es pot llegir més entre línies.
Aquest viatge que fa el Claudi Careta a Cuba li canvia la vida. Tu has fet algun viatge que t'hagi canviat la vida?
Cada viatge canvia la vida. Jo era un noi tímid, tartamut, molt introvertit, em feia les coses a sobre fins els set anys i vivia al barri vell de Girona. Vaig descobrir molt aviat que viatjar era la manera que ningú esperés res de mi i jo em pogués sorprendre a mi mateix. Per mi el viatge sempre ha sigut alliberador i una excusa per descobrir-me, més enllà de l'etiqueta del cantant dels Sopa que ara escriu llibres.
Vaig descobrir molt aviat que viatjar era la manera que ningú esperés res de mi i jo em pogués sorprendre a mi mateix
El llibre també està ple de cites, n’hi ha una que diu, “Els pecats de joventut no prescriuen, encara que quan ens toca pagar-los, ens semblin els pecats d'un altre.” Tu has pecat gaire?
Sí, com tots, no? Qui no ha pecat?
Et penedeixes d'alguna cosa a la vida?
Potser no hauria estat dos o tres anys sense parlar-me amb els meus pares.
Has explicat alguna vegada que el teu pare era policia nacional. Això t'ha condicionat?
Sí, de moltes maneres. Segurament amb algunes coses no ens vam entendre mai. Ara el recordo com un home, no com un policia.
Canviaries alguna cosa del passat?
Potser canviaria la bona fe, la confiança, la innocència, que he aplicat en molts casos, potser hagués evitat que m’haguessin timat tant. Encara hi ha anys de concerts que no he cobrat. Però si no hagués tingut aquesta innocència, no hagués pogut fer les cançons que he fet. I d'una cosa me n'adono, és que no vull acabar de perdre-la del tot. I encara em prenen el pèl, de vegades.
Encara hi ha anys de concerts que no he cobrat
És un llibre on apareixen moltes referències cinematogràfiques. Entenc que t'agrada el cinema. Ara he recordat que et vaig veure als Gaudí entregant uns premis, en una cerimònia on hi havia moltes pel·lícules nominades que no estaven rodades en català. Parlem de llengua. Què hem fet malament?
Segurament no tenir un estat que recolzi la pròpia llengua. Però l'estat espanyol mai l'ha defensat com una llengua pròpia, per tant, no hem tingut un estat a Catalunya per poder defensar-la, com està passant a Andorra que tenen uns requisits per la residència, i això aquí s'interpreta com un acte de nacionalisme tancat.
No hem tingut un estat a Catalunya per poder defensar la llengua
Vius a Eivissa, encara?
Sí, des de fa 25 anys, on governa Vox i PP. I ells deien que el problema de que no hi hagi funcionaris ni sanitaris a les illes és pel requisit del català, que és absolutament mentida. Tots sabem que és per l’habitatge. A l’illa d'Eivissa hi ha mestres que agafen l'avió cada dia des de Mallorca o València per venir a donar classe perquè els hi surt més a compte que llogar una pis. Agafen 44 avions al mes. Certes forces polítiques, entenen les llengües que ells diuen perifèriques com a enemigues i pertorbadores de la unitat d'Espanya.
Hi ha mestres que agafen l'avió cada dia des de Mallorca o València per venir a donar classe a Eivissa perquè els hi surt més a compte que llogar una pis
Ara que parlem d’aquesta polèmica, recordo una entrevista que et va fer l’Albert Om al programa El convidat de TV3 on va sorprendre molt que a casa teva la llengua majoritària fos el castellà i els teus fills no parlessin català. La recordes?
Sí, el més lògic és que els nens comencen a parlar en la seva llengua materna, tal com ha passat a la meva família. I de fet va ser el motiu pel qual no els he tornat a exposar mai més. Perquè pensem que tots hem de ser purs. Segurament la gent té una idea de mi que no és la correcta.
Què fem malament amb la llengua, doncs?
Enganyar. Estem enganyant com a societat, com a govern, com a Estat i com a tot. I t'ho explicaré ràpidament. Per fugir d'estudi i per, segurament, salvar la consciència de país, es carrega sobre el sector cultural la motxilla de la llengua. Una cosa és la cultura, la literatura, el cinema, la música i aprofitar tot el talent i el potencial que té un país per excel·lir i per anar arreu del món. I l'altra és demanar-li a aquella música, a aquell cinema i a aquella literatura que carregui amb la motxilla de la llengua, quan això no es demana als altres àmbits de la societat. L'any passat es va incrementar el pressupost de cultura, i la meitat d'aquell increment era pel tema lingüístic. Per això de seguida vaig preguntar, i a la sanitat? La meitat del increment també és pel tema lingüístic? No, és per a la qualitat de vida de les persones.
Per salvar la consciència de país, es carrega sobre el sector cultural la motxilla de la llengua
Però, per tu no és un orgull decidir cantar en català i escriure en català?
Per mi és un orgull que molta de la gent que ve d'altres països et digui que ha après català amb les teves cançons. Però jo no renunciaria a la Sílvia Pérez Cruz, a la Rosalia o a la Rita Páez perquè canten en castellà. Que no són catalanes? Tota aquesta gent ha passat per escoles com l'Escola Superior de Música, l'ESMUC, que s'han fet amb l'esforç social que dona un nivell d'excel·lència brutal a la gent que passa per allà. O els que passen per l'ESCAC, com ara el Bayona.
Jo no renunciaria a la Sílvia Pérez Cruz, la Rosalia o a la Rita Páez perquè canten en castellà
Però no creus que cantar o rodar en castellà és l'opció fàcil? Que cantar en català és una decisió política?
Els grups de jazz que fan música instrumental amb què toquen, en català o en castellà? Amb els llibres hi ha la possibilitat de traduir-los, que és una sort, amb el cinema hi ha la possibilitat de subtitular-lo o de doblar-lo. Tant de bo es fes prou bon cinema com perquè no importi la barrera o la limitació que comporti la llengua. El cas d’Alcarràs no era en català, sinó en un català molt concret d'un lloc determinat que fins i tot pels catalans ens feia difícil d'entendre perquè no eren actors professionals i havíem de llegir els subtítols. El que hem de fer és bon cinema i després serà igual en quin idioma sigui. Sí que la indústria empeny, en el sentit que hi ha un mercat de 500 milions de persones i un altre de 10, o de 5. Però, això passa en qualsevol àmbit i només se’ns exigeix a nosaltres. I no vull defugir responsabilitat sinó que repartim esforços. La llengua està en una situació d'emergència.
El que hem de fer és bon cinema i després serà igual en quin idioma sigui
Què et sembla la polèmica recent amb la Mushka?
Ella parla des de la seva realitat, que per les declaracions del seu pare, l'actor Eduard Farelo, viu en una família amb una realitat bilingüe en la qual fins i tot barregen les llengües.
T’agrada la música urbana?
Soc curiós de mena i m'agrada escoltar de tot. Segueixen altres patrons, altres esquemes. Jo vaig entrar a la música com a lletrista. Quan escolto les seves lletres em sorprèn perquè no prima tant el concepte o la narrativa, sinó la potència de les frases, encara que no tinguin relació entre elles. Si hagués nascut en aquest temps hagués rapejat o faria aquest tipus de música.
Si hagués nascut en aquest temps hagués rapejat
El mes vinent hi ha eleccions. Votaràs?
Jo voto a Balears, però si hagués de votar a Catalunya em sentiria orfe de vot. Cada vegada veig la gent més desenganyada. El trauma de l'1 d'octubre, cadascú l'ha paït com ha pogut i el que ha provocat és una divisió enorme de l’independentisme, tots barallats entre ells.
Si hagués de votar a Catalunya em sentiria orfe de vot
Joel Joan, Tomàs Molina, o Llach en el seu moment, han entrat en les llistes electorals. A tu no t'han demanat entrar en alguna candidatura?
M'ho van demanar fa temps diversos partits, però ara no se'ls hi acudiria ni bojos.
Per què?
Perquè no em crec a cap partit. Perquè crec que, precisament, el que busquen tots no existeix sense una unitat. Aleshores, des de la divisió cada vegada més dividida, és impossible el que prometen cadascun d'ells.
Creus que estem més lluny de la independència ara que fa cinc anys?
Moltíssim més. Estem a anys de la independència perquè es tornin a crear les condicions de consens, de majoria, que aglutinaven posicions ideològiques molt diferents en una mateixa direcció. Ara es busca els culpables perquè allò no anés bé, i tots són retrets. Jo crec que l'unionisme es deu estar fregant les mans. Hem tingut un 53% de suport i no ho hem tirat endavant.
Així doncs, Catalunya no serà mai independent?
Potser serem independents si l'estat espanyol col·lapsa, però s'ha enfortit més aviat. Si algú pensava que l'Estat no reaccionaria amb violència és que no coneixia l'Estat. Jo sí que el coneixia, perquè el meu pare em portava als quartels de petit i veia com eren les coses. Ens deien: “Europa ens mira, no s'atreviran”. No coneixen aquest pòsit de neofranquisme que hi ha a l'Estat profund. Després veus com funcionen els partits, que són empreses que han de mantenir un nivell d'ingressos per continuar sobrevivint. I estan atrapats en aquest joc. Per tant, ningú em demanarà que vagi a cap llista. Sé que em tanco portes, però prefereixo tancar-les que viure en les portes giratòries, aquestes que tant critiquem i que al final qualsevol partit que arriba al poder acaba caient en elles.
Si algú pensava que l'Estat no reaccionaria amb violència és que no coneixia l'Estat. Jo sí que el coneixia, perquè el meu pare em portava als quartels de petit
Aquest any en fas 60. Com ho portes?
Fer anys és un triomf, però en aquest món que vivim es converteix en un handicap.
Potser més per a les dones que pels homes, no? La pressió estètica que pateixen les dones és diferent que la dels homes.
Cada cop menys. Els nois també es posen filtres.
Però les nenes amb deus anys ja s‘apliquen cremes, maquillatge i fan rutines de bellesa per a la pell.
Sí, i cada cop que es miren al mirall es veuen més lletges que com les veu el món. Jo reivindico l'arruga i reivindico la cara neta. I em costa sentir-me atret per algú que va carregat de pintura a la cara. Les meves parelles no s'han maquillat, pràcticament. La bellesa és super efímera. T'has d'enamorar de l'ànima d'aquella persona. Si no, no durarà.
No estic enamorat de la meva dona, l'estimo, que és diferent
Segueixes enamorat de la teva parella?
L'enamorament dura pocs mesos perquè si no ens moriríem, ho saps, no?
No ho sabia. A veure, explica’m.
Sí, l'escàner d'un cervell d'una persona enamorada és idèntic al d'un psicòtic obsessiu. Et desajusta, t'incapacita, et bloqueja parts del cervell. Com a societat, idealitzem l'enamorament quan és com una malaltia. No té cap mèrit. Tothom es pot enamorar cada dos per tres. I al final serveix per perpetuar la reproducció i la supervivència de l'espècie. I estem enganxats al plaer, perquè és com un “colocón”. No estic enamorat de la meva dona, l'estimo, que és diferent.