Gerard Quintana és molt prolífic amb els seus projectes musicals. Ara, a més a més, el líder de Sopa de Cabra, afegeix a les seves dots la creació literària. Acaba de publicar Entre el cel i la terra (ed. Columna), una novel·la amb la trama ubicada a la Catalunya del franquisme i del postfranquisme.
En el món de la música vostè té una popularitat que rarament té cap escriptor. Què el fa passar-se a la literatura?
He estat un intrús tota la vida, no em ve de nou. I de fet, ja vaig començar a fer música des de la paraula: em van demanar lletres per a cançons, perquè escrivia a un fanzine de Girona i estudiava periodisme. Jo era un impostor al món de la música, perquè no tenia estudis musicals. O sigui que estic entrenat a ser un intrús arreu. Per altra banda, mai no he deixat d’escriure, des que era petit. Tenia problemes de comunicació: era tartamut, era quec... I per això vaig abraçar la música, perquè allà cada paraula tenia un temps i cantant em sentia una persona normal.... Em sentia molt bé amb Dylan, amb Ovidi Montllor... I amb l’escriptura, el full en blanc era un altre repte per sincronitzar el meu cap amb la velocitat de la meva mà.
Aquesta novel·la no és fruit d’un rampell: és un pla de vida premeditat. He esperat molt aquest moment
I perquè no ha publicat cap llibre fins ara?
Després de no acabar la carrera de periodisme vaig estudiar interpretació a l’Institut del Teatre, on vaig tenir grans professors com Andreu Carandell o Jaume Melendres... Melendres em deia que per ser escriptors només calia llegir i escriure cada dia... I amb la música jo podia escriure cada dia... Fer una cançó era un exercici de síntesi abastable... Mai no he deixat d’escriure coses, però m’era més difícil posar-m’hi amb un llibre. Íntimament em posava una excusa: abans d’escriure has de viure. I em vaig posar la frontera dels 50 anys. Quan vaig arribar als 50 ja havia viscut prou com per a escriure, se’m van acabar les excuses i em vaig posar per feina. Això no és fruit d’un rampell: és un pla de vida premeditat. He esperat molt aquest moment, i per això el gaudeixo doblement.
Quin paper juga la música en la seva novel·la?
El protagonista és un gran melòman tot i que es dedica a la pintura: usa la música com a refugi, i també per canalitzar-se. No he explicat la vida d’un músic perquè volia prendre distàncies envers el protagonista, però la música tenia que aparèixer. No em cansaré de reivindicar la música. La història de la humanitat i la història de les emocions individuals i col·lectives es podria explicar des de la música (encara que aquí no s’aprengui a l’escola). Per això, la majoria dels capítols tenen nom de cançó: he contat unes 100 referències musicals a la novel·la, cada personatge hi té la seva banda sonora... I el títol provisional era el d’una cançó de Charles Mingus, que al final ha quedat com a títol d’un capítol.
Tan important és la música?
I tant! Una persona segur que al llarg de la seva vida escolta moltes més cançons que els llibres que ha llegit. El que passa és que la música la podem consumir de forma més passiva, involuntàriament, al súper, al metro, a un restaurant... Sovint ni ens adonem que l’estem escoltant, ni de que ens afecta el nostre estat d’ànim. En canvi, un llibre requereix una actitud més activa. Potser per això no donem tanta importància a la música, però ens acompanya molt més que un llibre.
Són personatges que busquen la seva llibertat fins al límit, o més enllà
Hi ha alguna cosa de personal en els personatges d’Entre el cel i la terra?
Sí , hi ha alguna cosa de personal, més que amb allò que els succeeix, en la seva actitud. Són personatges que busquen la seva llibertat fins al límit, o més enllà. I això ho comparteixo jo. En ells hi ha molt de la meva manera d’entendre la vida, d’entendre els límits de la llibertat, i de retruc molts altres límits. Són personatges que es qüestionen la seva relació amb la mort, i també amb la família... Molts dels personatges venen de famílies trencades, desestructurades, fracassades, però acaben creant la seva família, potser sense voler, fora del patró. En aquest sentit comparteixo aquest esperit amb ells... Hi ha ficció però parteixo de la meva experiència.
Entre el cel i la terra, és un cant a l’amor , un cant a la llibertat o una novel·la històrica?
Jo la definiria com un cant apassionat a la llibertat i a l’amor i als seus límits. Es la història de cinc personatges que buscaran sense reserves la seva llibertat, la seva forma pròpia de viure la vida, més enllà del guió que la vida i les convencions els marquen... Mai no he volgut fer una novel·la històrica, tot i que he tramat tot un marc històric per donar veracitat al relat.
Però la història té un paper essencial en aquesta trama.
Organitzo la novel·la a partir de 20 dies concrets de la vida d’aquests personatges, i això m’ha obligat a documentar-me sobre aquells moments. De cadascun d’aquests dies he hagut d’esbrinar quin temps hi feia, què estava passant, quina història s’hi estava vivint.... Volia donar molta veritat a tot el marc que envolta aquesta ficció.
Estem en uns temps en què estem vivint història, dia a dia, i en som molt conscients
Li dona molta importància a la història...
Estem en uns temps en què estem vivint història, dia a dia, i en som molt conscients. Això potser és per aquest canvi d’era, per aquest sentiment de viure un règim que ha caducat, una transició que no serveix... Tenim una mirada històrica, i per això, també, aquesta mirada històrica que acompanya els personatges d'Entre el cel i la terra.
Com ha triat els episodis històrics que narra?
Aquí hi ha un fort treball previ, tot i que a vegades no es vegi. La novel·la només n’és la punta de l’iceberg. Bona part de la vida dels personatges que he inventat i he desenvolupat només la coneixeré jo, perquè no surt a la novel·la. Però jo he fet el mapa de totes les seves vivències, al llarg de la seva vida, per retratar aquests 20 dies... Només em vaig poder posar a escriure quan ja tenia aquesta estructura molt definida. Un cop havia dissenyat tota la vida i tots els sentiments dels protagonistes, triar els dies significatius de la seva vida no em va ser tan difícil.
Quins episodis històrics va triar?
Recupero moments com l’assassinat de Carrero Blanco o el 23-F, perquè són moments que reflecteixen allò que estem vivint ara. Començo la trama als anys 50, amb un Patxi que arriba de Bilbao i que cau a la Barcelona de després de la postguerra, amb la validació del règim per part dels EUA, amb l’arribada de la VI Flota, amb el Congrés Eucarístic... També destino alguns capítols a la transició, quan tot entra en crisi... I acabo amb la Barcelona preolímpica i olímpica, quan s’imposa una certa actitud hedonista i d’acceptació i sembla que no hi ha res a qüestionar-se... Volia mostrar aquest contrast, aquest recorregut de la nostra societat. I per això recupero aquests moments.
No volia que aquesta fos una novel·la sobre el procés
I perquè no arriba fins al present?
Vaig tenir dubtes sobre si estirar la trama fins ara, però vaig decidir que arribar al moment present no feia cap favor a la novel·la. Vaig fer tres projectes de final diferents, però sempre que volia arribar fins als temps actuals, el text es convertia en una novel·la sobre el procés, i jo no volia que fos això.
Però hi ha referències als temps actual?
Inevitablement... Quan faig un capítol sobre la vaga dels tramvies, parlo de l’ara, d’un moviment que ve de la base, que no organitza ningú... Volia parlar de l’actitud de Fraga, quan criticava les protestes pels afusellament franquistes, perquè és un discurs que no ha desaparegut. Volia parlar del Partit Reformista: del Roca, fent un partit amb la Cospedal, amb el Garrigues Walker... Tot això era el règim del 78, com ho eren les comissions de la monarquia pels AVES, per la venda d’armes... Volia parlar d’un règim que ha establert una manera de fer política, la cultura de “la tajada”... També parlo del 23-F, perquè ara es parla d’un cop d’Estat, i volia recordar el que era un cop d’Estat de debò... Hi ha mirades subtils al present, per a qui les vulgui entendre... Però qui vulgui seguir tan sols les evolucions dels personatges, es pot quedar amb això.
Per construir els personatges, s’ha basat en persones reals?
A l’hora d’escriure hi ha una matèria primera que és la realitat, que la modelem per crear la ficció. En aquesta novel·la hi ha personatges reals, hi ha personatges inspirats en gent real, i hi ha personatges que són frankensteins de diverses persones. I també n’hi ha algun de completament inventat.
L’amor és un fet cultural, i la família també és una construcció cultural, al meu parer força caduca
Aquesta és una novel·la per als temps del poliamor?
Podríem dir-ho així... L’amor és un fet cultural, i la família també és una construcció cultural, al meu parer força caduca, sobretot pel canvi d’era i d’estructura econòmica. Fa 100 anys la gent esperava tenir una feina fixa i segura i tenia un esperit sedentari... La gent volia alguna cosa estable. La gent es passava la vida a la mateixa empresa, a les cases hi vivien 4 generacions (el que feia més fàcil gestionar les necessitats). Ara amb la deslocalització i aquest esperit global és molt més difícil viure en família. Les persones han de marxar, anar a una ciutat nova on no coneixen ningú... No tenen relació amb els veïns... A més a més amb un sol sou no es manté una família. I per això la major part de les famílies estan condemnades al fracàs, al divorci o a la separació...
És una defensa de les relacions obertes, aquest llibre?
Ens han explicat que només es pot estimar a una persona i això és mentida. Es pot estimar a molta més gent, i de formes diferents. I el nostre sentiment cultural de culpa ens fa viure tot això amb molt de patiment. Aquest llibre parteix de la voluntat de desempallegar-se d’aquesta cotilla, de posar-la en dubte... Els personatges d’aquest llibre són del segle XX, estan condicionats per unes normes i uns dogmes que espero que canviïn... Ara, a més a més, tenim l’amenaça d’una involució que ve d’un Vox, d’un PP, d’un Ciutadans i fins i tot d’un PSOE que reivindiquen els valors tradicionals. No crec que tinguin gaire futur: serà la pròpia realitat que farà saltar tot això.
Hi ha alguns capítols d’Entre el cel i la terra que se situen al Marroc. Perquè aquest país?
Amb el Marroc hi tinc un vincle personal. Jo hi havia viatjat molt i la meva companya hi havia viscut. Anar al Marroc és un viatge en el temps... No volia desaprofitar aquesta oportunitat de mostrar un dels personatges, la Clara, i la seva forma de viure la vida, el sexe i la mort en un context tan proper i alhora tan llunyà.
I perquè ubicar d’altres capítols a Nova York?
Nova York és la ciutat de tots. La primera vegada que vaig anar-hi no volia marxar, perquè m’hi sentia a casa... En el seu moment m’hagués agradat quedar-m’hi. És el mateix que em passa amb Barcelona, d’una forma diferent. Tinc amics que em diuen que Barcelona s’assembla cada cop més a la Nova York dels vuitantes: aquesta vocació inclusiva, un lloc prop del mar, al costat de la frontera, amb capacitat d’acollir gent d’arreu... Són espais amb molta gent de pas, on es parlen moltes llengües i on hi conviuen formes de ser diferents. I Nova York, a més a més, és un referent de la cultura i de l’art.
Cada cop tinc més la sensació que la música i la literatura són el mateix
En el futur, es decantarà per la literatura o per la música?
Pensava que la música quedaria enrere per la meva passió per nous llenguatges, però m’he adonat que tots els llenguatges es retroalimenten. Cada cop tinc més la sensació que la música i la literatura són el mateix, amb diferents llenguatges. Ara estic embogit amb la fotografia. Sempre duc la càmera al damunt. He fet la trajectòria al revés de la majoria de fotògrafs: vaig començar amb el digital i m’he passat a l’analògic, m’he muntat laboratori a casa i tot.
En el món de la música que està projectant?
Continuo fent cançons. Estic fent un cicle de concerts, que vaig començar l’1 de maig a Inca, amb un projecte que es diu Intocables, en el que canto i parlo molt. És un homenatge als músics compromesos, amb cançons que han estat prohibides en algun moment, des de temes de Víctor Jara a Ovidi Montllor, passant per Pi de la Serra, Neil Young o Sex Pistols. I també estic fent cançons noves amb Sopa de Cabra, per a un treball que sortiria probablement a finals d’any. I al mateix temps sóc president de l’Acadèmia Catalana de la Música, un projecte que s’està consolidant per vertebrar el sector de la música, tradicionalment atomitzat.
Potser he sentit amb la literatura un plaer que no he sentit amb d’altres coses, com la música.
I ja té algun projecte de llibre?
Quan vaig lliurar l’original d'Entre el cel i la terra, vaig sentir un gran buit. Em vaig posar a passejar per la ciutat, fins que em vaig aturar a la porta de la casa d’un dels personatges, mitja hora ben bona. L’enyorava. L’havia inventat jo i acabava enyorant-lo. De fet, hi tenia més intimitat que amb gent que m’envoltava. I per superar aquest enyorament vaig començar a gestar la meva segona novel·la, que ja estic escrivint. I ja en tinc una tercera al cap. No és una continuació d’aquesta, tot i que comparteixen aquesta recerca temerària de la llibertat. Ja tinc l’estructura i els primers capítols de la segona novel·la organitzats... Potser he sentit amb la literatura un plaer que no he sentit amb d’altres coses, com la música.