Pedra angular d'aquell so que va fer bategar el país amb ritmes mestissos, Gertrudis diuen adeu a 25 anys de trajectòria. Una carrera de mig fons, com les que li agraden al seu cantant, Xavi Ciurans, que ha viscut moments tan destacats com els marcats per discos com el seu homònim àlbum de debut, treball que amagava aquella Samarreta amb aromes al Rei Peret, que encara ara, dues dècades després, es fa impossible no ballar. "Samarreta d'imperi, pantalons que no lliguin gaire. I una camisa oberta a topos vermells. per no perdre l'aire". Després arribarien referències igual d'estimulants com Política de verbena (Música Global, 2007). Tripolar (Música Global, 2011) o No em dona la gana (Promo Arts Music, 2019). Entremig, els de La Garriga, trio que completen el guitarrista Xavi Freire i el violinista Edu Acedo, portarien la seva coctelera sonora per França i per Bèlgica, per Holanda i per Alemanya, caravana de ritmes que no es va aturar fins a arribar a l'Índia.

Tot té un principi i tot té un final, diu el maleït tòpic. El ventilador de Gertrudis deixarà d'escampar rumba catalana aquest vespre a la sala Razzmatazz en un últim concert en què repassaran el bo i millor del seu repertori envoltat de col·legues de professió com Los Manolos, Ai Ai Ai o Sabor de Gràcia i dels molts amics que, de Tarragona a Gelida, de Reus a Vilafranca han anat fent al llarg del camí. I tot i que encara no ha acabat l'última cançó, ja tenim el dret de cridar-los que no ens dona la gana de mirar-los a la cara, ni de dir-los que ja els trobem a faltar i que no els podem oblidar.

Entrevista Gertrudis / Foto: Carlos Baglietto
Gertrudis s'acomiaden avui amb un concert a la sala Razzmatazz / Foto: Carlos Baglietto

Ja sabeu què fareu diumenge al matí?
Xavi Ciurans: Sí, jo aniré a un spa a fer-me un massatge.
Edu Acedo: Jo portaré el meu fill a un partit de bàsquet. Després ja ens haurem d'anar adaptant.
Xavi Freire: Jo em despertaré en un hotel molt a prop de la Razzmatazz i demanaré per esmorzar, perquè no hem reservat amb l'esmorzar inclòs. Esmorzarem bé i tornarem cap a La Garriga. Quan arribi, posaré les guitarres al garatge, al mateix lloc on han estat durant molt de temps, i continuarem la nostra vida sense haver de gestionar el dia a dia del grup. Però tinc moltes ganes d'aquesta nit. Trobar-nos allà a l'escenari i mirar-nos els set que estem a l'escenari i pensar que això que hem fet és molt gran. Ho gaudirem fins a l'últim acord i que el record d'aquesta nit perduri per sempre. 

Ha sigut una decisió que, tot i que conscient i consensuada, heu hagut d'anar assimilant amb el temps?
X.C.: Sí, és difícil perquè encara no hem acabat de... Ho hem anat comentant entre tots tres i imagino que amb el temps és quan ho haurem d'assimilar i interioritzar. Però sí, és una decisió conscient. Estem en el millor moment de la nostra vida per poder-ho fer, i ens veiem amb forces per acabar i per continuar, també.

Ens ve de gust deixar-ho d'una manera digna i maca, i perquè sigui així, ara és el moment

Però no continueu.
E.A.: Passa que veiem que, de vegades, les pressions són molt bèsties. Ens ve de gust deixar-ho d'una manera digna i maca, i perquè sigui així, ara és el moment.

Com va ser?
E.A.:
Quan ens vam adonar que el temps que teníem per dedicar al grup, no equivalia a l'exigència que el grup ens demanava. La realitat és que, pel que sigui, per la família, per les feines que tenim més enllà del grup, no podíem mantenir el ritme. Va ser aleshores quan ens vam començar a preguntar si calia patir d'aquesta manera, quan Gertrudis era un projecte que ens havia d'omplir. 
X.C.: Jo crec que, una mica, tots tres érem conscients a mesura que anàva passant el temps en aquesta darrera etapa. Vam fer la parada i quan vam tornar amb l'Ara volo alt (2016) i el No em dóna la gana (2019), sabíem que vivíem un regal que ens estava oferint Gertrudis. Una segona vida que, possiblement, ha tingut moments molt més macos que la primera. Sabíem que cada cop ens acostàvem al punt final.

Entrevista Gertrudis / Foto: Carlos Baglietto
Gertrudis, 25 anys fent moure el ventilador / Foto: Carlos Baglietto

Vam fer la parada i quan vam tornar amb l'Ara volo alt i el No em dóna la gana, sabíem que vivíem un regal que ens estava oferint Gertrudis. Una segona vida que, possiblement, ha tingut moments molt més macos que la primera. Sabíem que cada cop ens acostàvem a un punt final

Éreu conscients que estàveu jugant una bola extra?
X.F.: 
Jo crec que sí, que érem conscients. Per això ja no firmàvem contractes de tres discos, sinó que anàvem fent disc a disc. Portàvem 25 anys i les coses pesen molt. Sí que havíem parlat moltes vegades que ens agradaria deixar-ho dalt dels escenaris. Fer una petita gira per aquells llocs que han tingut una importància a la carrera de Gertrudis, com Vilafranca, com Tarragona, com Reus, com Barcelona. Acomiadar-nos de tots aquests llocs fins a arribar a aquest concert especial d'avui. Aquest i el concert que vam fer l'estiu passat al nostre poble, La Garriga. Allò va ser com tancar el cercle. El principi del final. 

Des que vau prendre la decisió, us heu redescobert com amics?
E.A.: Jo tinc ganes d'estar amb els Xavis sense un negoci pel mig. Vull viure-ho. Vull quedar per dinar sense haver de parlar del grup, sinó de les nostres coses. En aquest sentit, estic content, perquè sé que podrem seguir veient-nos sense haver de retreure'ns res. 

Enyoreu alguna cosa dels inicis?
E.A.: Quedar per fumar petes i fer música. 
X.C.: Disposar del temps que ens agradaria tenir per dedicar-li al grup. 
X.F.: Aleshores sortíem de l'uni els dijous i ens tancàvem al local d'assaig fins al diumenge. Hem compaginat Gertrudis amb l'adolescència i ara hem compaginat Gertrudis amb la vida més adulta. Són moments vitals diferents, però hem gaudit totes dues èpoques, la de l'adolescència amb aquella força i energia, i l'etapa més adulta de Gertrudis, en què ho reflexiones tot més i tens altra mena de vivències. L'Edu, per exemple, va ser el primer a tenir fills i han crescut amb Gertrudis. Això ha sigut una vivència molt bonica a nivell més íntim. Sempre dubtes, quan has de posar el punt final, però un dia vam seure tots tres fent un dinar en un restaurant de La Garriga, la idea es va posar sobre la taula i ningú s'hi va oposar. Era el moment de tancar la nostra història. Un final digne amb un concert envoltat de tota la gent que estimem i que ens estima. 

No ens han volgut mai al Canet Rock. Mai. Sorprèn, però ells sabran els motius

Han quedat coses per fer?
X.C.: Moltes. No ens han volgut mai al Canet Rock. Mai. Sorprèn, però ells sabran els motius. Nosaltres hem tingut la sort de girar molt, per Catalunya i pel món. S'han quedat coses per fer, però el camí que hem fet ha estat una bestiesa. Ara, repassant els nostres discos més antics, no és que ens hagi agafat vertigen, però sí que hem pres consciència de tot el que hem fet. Hem revalorat la nostra feina. I això que sempre hem cuidat molt els nostres discos, del primer, que ja vam fer amb un rigor i una exigència màxims, a l'últim. 
X.F.: Recuperant ara els primers discos, he reviscut emocions que havia oblidat fa molt. He recordat instants que havien quedar arraconats, com els moments que assegut al llit amb la guitarra a la mà havia escrit aquesta cançó o aquella altra. És un moment molt especial, el que estem vivint aquests dies. No sé si ens aguantarem drets, aquest vespre, sobre l'escenari de la Razzmatazz. Suposo que tindrem moments de tota mena. Però estem molt, molt emocionats per tot plegat.
X.C.: Gertrudis també ens ha permès fer turisme. Viatjar i conèixer llocs que no ens hauríem esperat mai visitar.

Heu fet molta carretera aquests 25 anys. 
X.C.: Més enllà de Catalunya, vam marxar a Europa. Vam començar coneixent aquesta França més multicultural de l'època de Zebda. Després vam pujar cap a Holanda, vam pujar cap a Bèlgica, vam pujar cap a Alemanya. Tot això va ser una flipada. Però després van venir flipades encara més bèsties, com anar a l'Índia o al Canadà, viatges que ens han permès entendre el món des d'una perspectiva  diferent.

A cada país es balla diferent? 
X.C.: Hi ha països que es balla malament, directament. A França aplaudien molt, però no sabien ballar.
X.F.: Abans es cantava menys, als concerts. Era més la festa, que notessis que la música et bategava al cor. Però de sobte els concerts es van convertir en karaokes, tothom havia de saber-se totes les lletres de principi a fi. Com en Xavi, a mi també em va passar, que em va sorprendre que a França la gent aplaudia molt. Aquí ho gaudíem d'altra manera. Potser culturalment som diferents, però la música és un fet universal, i pots anar a Amsterdam cantant en català i la gent s'ho passa igual de bé. A l'Índia, sí que va ser més xocant. Tot era una mica molt estrany. El públic sempre estava assegut. Però, a la seva manera, també gaudien. 

Entrevista Gertrudis / Foto: Carlos Baglietto
Gertrudis, 25 anys alimentant poesies / Foto: Carlos Baglietto

És llei natural, t'agafes a referències que t'agraden i les imites. Si nosaltres hem estat referents, també és bonic, perquè vol dir que hem contribuït que la música continuï. I això és màgic

Vau obrir molta via per molta gent que va venir després.
X.F.: Igual que nosaltres vam beure de referents, suposo que nosaltres també hem estat referents per a grups més joves. Som conscients que hi ha molts grups que van créixer escoltant-nos. Igual que nosaltres al principi fèiem versions del Kiko Veneno i d'altres grups que ens agradaven, deu haver-hi gent que ara ens versiona a nosaltres. És llei natural, t'agafes a referències que t'agraden i les imites. Si nosaltres hem estat referents, també és bonic, perquè vol dir que hem contribuït que la música continuï. I això és màgic.

Vau irrompre en un moment en què aquell so Barcelona mestís, marcava el ritme de l'escena musical del país. 
X.C.: I tota aquesta escena del mestissatge i de la rubma catalana també la volem recordar i reivindicar en aquest concert de comiat. Ens acompanyaran amics com Ai Ai Ai, Sabor de Gràcia, Los Manolos, Chambao o Maruja Limón.

Odio caure en el tòpic, però és un adeu per sempre o només per un instant.
X.C.: Sí, en un principi sí. Diguem que és un adeu per sempre o almenys és un punt i a part. Un adeu per sempre sona molt fort.

Seria bonic que us anéssiu trobant sense que ho sabés ningú, que quedéssiu com en els inicis, només pel gaudi de fer música entre vosaltres tres. 
X.F.: Potser algun dia fem una barbacoa tots plegats i ens animem i ens posem a tocar. Seria bonic, sí. Però entrar amb tot de nou a la roda...