La reclamació de Gibraltar ha estat, històricament, l’instrument recurrent dels governs espanyols acorralats per les crisis. El recurs del nacionalisme per apagar la contestació social. I per amortir la pressió internacional. El règim franquista va fer de Gibraltar una qüestió que operava com una vàlvula d’escapament. Durant els anys seixanta del segle passat, coincidint amb un creixent descrèdit internacional de la dictadura, el missatge “Gibraltar español” es va intensificar.  Però la història britànica de Gibraltar, en el seu origen, no justifica les actuals reclamacions espanyoles. Ni les passades. Gibraltar, Menorca i Catalunya són tres exemples paradigmàtics que expliquen com es construïa el poder a l’alba de l’era moderna, de la raó d’Estat.

Corria l’any 1700 i Europa es preparava per a una gran guerra d’abast continental. El conflicte dels Trenta Anys del segle anterior –la primera gran guerra europea- s’havia tancat en fals. Ni els guanyadors havien triomfat plenament ni els perdedors havien estat derrotats definitivament. A la cort de Madrid acabava de morir –sense descendència- Carles II, el monarca d’un imperi fantasmagòric corcat per la corrupció política, asfixiat per la persecució religiosa i deslegitimat pels conflictes socials i nacionals. França, Holanda, Anglaterra i Escòcia  -les potències guanyadores- hi van veure l’oportunitat de desballestar-lo definitivament.  I de repartir-se’n les restes. La llei biològica del “néixer, créixer, reproduir-se (si es pot) i desaparèixer” aplicada a les nacions i als imperis. I Àustria, derrotada i rabiüda, hi va veure una possibilitat de redempció i es va afegir a la festa de la llenya i de l’arbre caigut.

Una flota francesa davant el Penyal en un gravat del 1705

S’han publicat molts treballs d’investigació provant –o mirant de fer-ho- la falsedat del testament de Carles II. A la cort de Madrid hi havia diversos partits i tots van fer el que convenia per imposar el seu candidat.  Finalment –falsificant o no el testament- es van imposar els partidaris del Borbó (el primer) que imaginaven una nova Castella regenerada amb la traça i l’ímpetu del gall francès. Definitivament triomfant arreu dels confins peninsulars. Aquesta havia estat l’opció de l’aristocràcia cortesana, els que es feien dir “grandes”. I tot seguit es va desfermar un sac d’episodis crítics –socials i econòmics- arreu d’Europa que anunciaven un conflicte de grans dimensions. Anglaterra i Escòcia, que tenien el propòsit de controlar la totalitat del comerç amb Amèrica, van pretextar que l’accés dels Borbons (a París i a Madrid) trencava l’equilibri europeu.  I van trobar la solidaritat d’interessos d’Holanda i d’Àustria.

Control de l'espai ibèric

Però el bloc antiborbònic no era un cos homogeni. Anglaterra i Escòcia –la unió britànica no es produiria fins al 1707- i també Holanda; tenien tants motius per desconfiar dels Borbons com dels Habsburg que tenien un peu a Viena i volien posar l’altre a Barcelona. Perquè si una cosa ens revela l’estudi d’aquell període, és que l'arxiduc Carles d'Habsburg –el pretendent austríac al tron hispànic- mai no es va convèncer plenament que podria ser el rei de totes les nacions hispàniques. Malgrat els esforços i les campanyes, a més estirar ho podria ser dels territoris de l’antiga corona catalano-aragonesa. I el decurs de la guerra, que va començar el 1705, ho confirmaria. En aquell punt, les diplomàcies anglesa i holandesa, van imaginar el pitjor dels escenaris i van traçar un pla B que –acceptant el Borbó a Madrid- consistia a tenir sota control més o menys directe els territoris més estratègics de l’espai ibèric.

D’aquells dies ve la conquesta de Gibraltar. Any 1704. La historiografia oficialista espanyola diu que la flota venia d’un intent fracassat de conquerir Barcelona, que encara no s’havia decidit a posar-li les banyes al Borbó. I anant cap a Lisboa –els portuguesos també s’havien afegit a la festa de la llenya i de l’arbre caigut- per no dir que havien estat de “creuer” per la Mediterrània van decidir cremar tota la munició davant del Penyal. Res més lluny de la realitat: Gibraltar era l’objectiu; i l’incompliment a propòsit de les capitulacions (les garanties dels anglesos als gibraltarenys castellans) és la prova més evident. El resultat va ser l’emigració forçada de la població autòctona que va fundar San Roque i més tard La Línea. Una neteja ètnica amb música barroca. El governador de la plaça va ser anglès, nomenat per Londres. A l’inici del conflicte, quan –en teoria- ningú podia assegurar el resultat final de la guerra.

Ocupació de Menorca

Gibraltar era una plaça d’un gran valor estratègic. Ho és –encara avui- com el porter d’una discoteca vintage que reuneix una clientela que val la pena conservar. I controlar. Sobretot els de la banda sud. En canvi el cas de Menorca era diferent, si bé formava part de la mateixa estratègia. La van ocupar el 1708. Menorca estava –i està- situada en un quadrant que dominava totes les rutes navals entre Gènova, Marsella i Barcelona. Que era el mateix que dir entre la república mercantil, la França mediterrània i el Principat de Catalunya. Una posició que inspira els hipermercats que –contemporàniament- es planten als afores de la ciutat per facilitar la compra –en realitat es tracta d’estimular el consum- evitant els embussos de trànsit del centre. S’hi van estar -excepte breus parèntesis- quasi cent anys, i hi van introduir una nombrosa colònia de comerciants grecs, genovesos, provençals i catalans.

Els Nikolaidis, una recomanable novel·la històrica de Josep Maria Quintana, relata la història d’una d’aquestes nissagues. A Menorca no hi va haver neteja ètnica. No era necessari. Les oligarquies locals ràpidament van llegir –i van interpretar- el significat d’aquella operació. I s’hi van avenir. Excepció feta de la cúria eclesiàstica de l'illa, que es va posicionar a jugar el paper de la pedra a la sabata de l’anglès. Un joc de petites tensions que afavoria més que perjudicava. La il·lustració de la societat menorquina data d’aquella època. També com en el cas de Gibraltar, el governador va ser nomenat directament per Londres. Prescindint de l’opinió del consell d’estat dels Habsburg que es debatia als camps de batalla peninsulars. En aquells dies, el País Valencià revoltat en massa contra el Borbó, ja havia caigut. Xàtiva ja havia estat “socarrada”. Però ningú –en teoria- podia aventurar el resultat final de la guerra.

Colònies americanes

El destí del Principat, els estrategs anglesos, el van estimar com el cas de la fàbrica. El camp català havia conegut una revolució de conreus. La vinya –que els historiadors d’aquest període anomenen “planta industrial”- havia substituït part de la terra cerealística. Reus, Vilafranca, Manresa i Mataró creixien impulsades per la indústria de la destil·leria. Un sector que havia adquirit la força del tèxtil. Els alcohols catalans s’exportaven als mercats anglès i holandès. I a les colònies americanes de la reina Anna. I el port de Barcelona havia estat recuperat i eixamplat amb la iniciativa d’una burgesia mercantil emprenedora i ambiciosa que liderava el país. El “pacte dels vigatans” i el de Gènova, contemplaven (en el pla B) la possibilitat de convertir Catalunya en una república independent sota protecció britànica. Catalunya, havia de jugar, en última instància, el paper d’Estat-tap entre els Borbons de París i els de Madrid.

Finalment, tot va quedar en paper mullat. Les renúncies del Borbó espanyol als dominis d’Europa –que equivalia a dir la definitiva derrota i defunció de les Espanyes com a potència europea- va satisfer el govern britànic, i el va fer canviar d’opinió en relació al “cas dels catalans”. Els britànics van abandonar Catalunya a la seva sort. Però no abans d’assegurar-se el domini que exercien sobre Gibraltar. La documentació de l’època explica que el Borbó va acceptar complagut regalar la roca a canvi que els anglesos renunciessin a Catalunya. Passats els segles, si es vol ser fidel amb la legitimitat històrica (alerta Rajoy, Iglesias !), la “devolució” de Gibraltar –amb el permís dels “llanitos”-  hauria de venir acompanyada de la restitució del Tractat de Gènova. I això vol dir que David Cameron hauria de celebrar un referèndum català a l'escocesa. I, en funció del resultat, consultar-nos quina opinió tenim del Brèxit.