"¿Es el enemigo? Que se ponga". Hi ha frases, falques, que es converteixen en part intransferible del nostre imaginari cultural popular. "¿Es el enemigo? Que se ponga". Impossible no associar aquest afegitó amb un dels més referencials i influents humoristes que hi ha hagut per aquestes latituds de tots els temps. No és estrany, era gairebé obligatori, que si algú mai no portava la vida de Miguel Gila Cuesta al cinema, el títol de la pel·lícula havia de ser, precisament, aquest: ¿Es el enemigo?
Dirigit per Alexis Morante, realitzador fins ara especialitzat en el documental musical: seus són Camarón: Flamenco y revolución (2018), Sanz: lo que fui es lo que soy (2018) y Héroes: Silencio y Rock & Roll (2021), i amb un descomunal Óscar Lasarte com a protagonista (actor fins ara desconegut, però al qual després d'aquesta interpretació li plouran els papers); ¿Es el enemigo? arriba demà a les sales de cinema. "Ha estat un honor, però també una responsabilitat encarnar un humorista històric en un relat antibel·licista com el de ¿Es el enemigo?, sobretot perquè Gila va aconseguir que les dues Espanyes es riguessin del mateix: de l'absurd de la guerra", declarava dilluns aquest actor format al món del clown després de la projecció per a premsa del llargmetratge. Reflexió a què s'afegia Morante. "Aquesta és una de les raons principals, si no la principal, que han convertit l'humorista madrileny en una icona. Gila va unir tothom a través d'un personatge naïf, gairebé ximplet, però que arribava a la profunditat humana"
Gila va unir tothom a través d'un personatge naïf, gairebé ximplet, però que arribava a la profunditat humana
Comèdia i drama alhora
Són història de l'humor els monòlegs d'aquell soldat que parla per telèfon amb l'enemic perquè aturi la guerra. A la pel·lícula això no s'explica, però sí la gènesi de la llegenda. Alexis Morante incideix que per això es va proposar un relat basat en l'equilibri entre la tragèdia, el drama i la comèdia. Va llegir l'autobiografia del mateix Gila, Y entonces nací yo. Memorias para desmemoriados, i després es va atrevir amb la imaginació. "Volia explicar aquest viatge iniciàtic amb realisme màgic perquè això ens permetia fer una aportació poètica a la narrativa de la Guerra Civil des dels ulls de Gila", aclareix el director. Daquí el to de la pel·lícula. Això i la feina dels actors i actrius. En particular, del protagonista, afegeix Morante.
Volia explicar aquest viatge iniciàtic amb realisme màgic perquè això ens permetia fer una aportació poètica a la narrativa de la Guerra Civil des dels ulls de Gila
I és que Óscar Lasarte no només aconsegueix un to veu que sembla la del mateix Gila i es mou com ell (per aconseguir-ho es va documentar veient els espectacles i pel·lícules de l'humorista), sinó que es va exigir canviar físicament, arribant a aprimar-se 10 quilos. Lasarte revela que per assolir la millor de les interpretacions, va tenir la constant ajuda de Morante, un guió propici i uns companys de repartiment que li van facilitar enormement la tasca, com Salva Reina i Natalia de Molina, que donen vida, respectivament, als personatges de 'El cabo' i 'Rosa'. Un càsting en el qual també trobem a noms com Carlos Cuevas o Pedro Casablanc.
Una pel·lícula contra la polarització
Miguel Gila va néixer al barri de Chamartín de Madrid el 12 de març de 1919. Orfe de pare, durant la seva infantesa i adolescència va realitzar tota mena de treballs. Membre de les Joventuts Socialistes Unificades, quan va esclatar la Guerra Civil es va allistar com a voluntari republicà. Va caure presoner de l'exèrcit franquista en Viso de los Pedroches, Córdoba, poc després d'esclatar la contesa. Condemnat a mort, va ser posat davant un escamot d'execució. Era un vespre plujós i els botxins del piquet d'afusellament estaven borratxos. Van fallar. Gila es va fer el mort i va aconseguir sobreviure. Després tornaria a ser capturat, passant la resta de la guerra en diversos camps de concentració. Segons la seva autobiografia, l'èxit als escenaris li va arribar el 1951, quan va actuar a Madrid com a espontani al teatre de Fontalba, on va explicar un monòleg sobre la seva experiència com a voluntari en una guerra. Després arribaria l'exili a Buenos Aires i la seva eclosió com a humorista. Va morir el 13 de juliol de 2001 a l'hotel Wellington de Barcelona, ciutat en la qual va viure els seus últims anys. Estava arruïnat. Bon vividor, en el seu compte d'estalvis no hi havia ni per pagar l'enterrament. Però aleshores això ja no el preocupava.
Lasarte subratlla que 'la pel·lícula parteix del precepte que res no s'ha de prendre gaire seriosament'
Lasarte subratlla que "la pel·lícula parteix del precepte que res no s'ha de prendre gaire seriosament", i això, en un context de crispació política i tensió social com l'actual, dona volada al film. ¿Es el enemigo?, segons el director, no es podria haver fet "sense pensar en l'actualitat". El realitzador opina que gairebé un segle després, "Espanya continua estant polaritzada. Només cal veure els comentaris del tràiler de la pel·lícula a Youtube. Són comentaris polaritzats. Més important que apropar-se a la guerra des d'aquests tons de polarització, és apropar-se veient la guerra com un absurd i un disbarat".