Són de barri, són joves i són artistes. Quedem a Sant Andreu amb els germans Júlia (1998) i Pau Serrasolsas (1994) —els Ginestà—, dues figures que, en poc més de dos anys, s'han convertit en unes de les veus més prometedores de l'escena musical catalana. En aquesta entrevista, però, els creadors de l'Estimar-te com la terra no només parlen d'acords i sonoritats. Això ja ho tractarem quan estrenin el nou àlbum, previst per a finals d'any. Si hi ha quelcom que defineix en Pau i la Júlia, la Júlia i en Pau, és la seva actitud desenfadada. Política, precarietat i estabilitat emocional en plena pandèmia global: com era d'esperar, els germans no es tallen a les xarxes i tampoc ho fan en aquestes línies.

Ginestà Pau y Julia Serrasolsas musico - Sergi Alcazar

Foto: Sergi Alcàzar

Famosos pero no mucho. Us aturen pel barri?
P: No gaire sovint. Suposo que la mascareta hi fa molt.

J: Com que el nostre públic és jove, ens passava més abans, quan es podia sortir de festa. Ara les festes les fa cadascú a casa seva.

He llegit que Els Pets són un dels vostres referents.
P: Durant la meva joventut escoltava pop-rock català. Bé, encara soc jove. Però sí, Els Pets o Lax'n'Busto són referents.

Però vosaltres sou més punkis, no? Potser no en l'estil, però sí en l'essència.
J: En Pau és el lletrista, escriu les lletres en funció de les coses que li passen. Com que som joves i precaris, s'hi reflecteixen aquestes coses. Però venim d'un passat més punki, abans fèiem lletres més explícites.

No veniu d'una família especialment melòmana. D'on neix la necessitat de crear música?
P: Jo vaig fer música des dels 7 fins als 11 anys, però després em vaig dedicar a jugar a futbol amb els amics. La necessitat em va venir amb 18 anys, quan vaig patir un trencament de cor molt fort. Sabia tocar una mica la guitarra, vaig escriure una cançó, i aquesta va acabar sortint al nostre primer disc, molts anys després. Va ser un moment d'inspiració, però després vaig pensar que estava bastant bé. Et passen coses i les tradueixes en cançons.

Ara toca nou àlbum. Què ens en podeu dir?
P: Que sortirà a finals d'any.

J: Primer hi haurà uns singles amb videoclip i després ja vindrà el disc.

Us veurem fent trap?
P: No, això ho podem dir. Ens agrada molt, però no en farem.

Però hi haurà algun tipus d'evolució musical? Potser passar del folk a ritmes més electrònics, ara que sembla que la cosa sempre va cap aquí?
J: Hem canviat una mica de referents. Abans escoltàvem gent com Ferran Palau o Pau Vallvé, ara estem buscant referències una mica més allunyades de tot això. Potser són més indie.

P: Hem anat a buscar referents als Estats Units o Anglaterra. Són tendències que aquí costa que arribin. Tindrà més electrònica, però l'essència serà la mateixa, no la perdrem.

En qüestió de dos anys heu fet un salt d'alçada. Com ha canviat, la vostra vida?
P: Som gent molt normal. L'única cosa que fem diferent és assajar quan podem i tocar els caps de setmana. Seguim treballant perquè, tal com passa amb la gran majoria de grups del país, no podem viure de la música. Som precaris. Els caps de setmana toquem, tenim el nostre moment de satisfacció i alegria...

J: I el dilluns, a currar!

P: Veiem que hi ha gent que ens escolta, això ens omple moltíssim. Però la roda segueix girant.

J: El fet d'anar a la ràdio o a la tele fa que siguis més visible, que tinguis més seguidors. A la gent li interessa més el que dius o el que fas.

P: Sobretot a les xarxes. La gent potser es permet la llicència de dir-te el que pensa sobre tu, això ho has de saber acceptar i rebre bé.

Seguim treballant perquè, tal com passa amb la gran majoria de grups del país, no podem viure de la música

Ginestà Pau y Julia Serrasolsas musico - Sergi Alcazar

Foto: Sergi Alcàzar

Us atura un tio de Sony Music disposat a fer-vos el contracte de la vostra vida. Us heu de vendre en 30 segons per tal que us fitxi. Què li dieu?
J: Som un projecte cuinat amb molt d'amor i tendresa. El fem nosaltres, gent bastant intensa.

P: No ens comprarien, de moment. També t'haig de dir que no sé si ara mateix fitxaríem per Sony. Seria un canvi de zero a cent, això sí que ens canviaria la vida. Ens agafaria un vertigen que no ens deixaria viure. Jo diria que venem intensitat, tendresa, un bon directe i il·lusió. Quants tòpics... hauríem de fer una reunió més llarga amb Sony.

Compartiu que a Catalunya, pel simple fet de cantar en català, la crítica és més benèvola?
J: Sí, crec que ho comparteixo.

P: La Juliana Canet l'altre dia va fer un tuit molt interessant sobre el tema. "No teniu per què dedicar-vos tots a la música", deia. Hi ha moltes coses a fer, tenim el panorama ple de grups petits que no s'hi poden dedicar. Tenen il·lusió i això és fantàstic, però és evident que no tothom pot projectar la seva música a un nivell mainstream. Està molt bé que tothom faci música, però no tothom pot ser visible.

J: No hi ha espai per a tothom.

De qui és culpa, que no hi hagi prou espai?
J: Potser de les discogràfiques, és un món molt hermètic. Per arribar a estar a un cartell important has de menjar molta merda. T'ha de fitxar algú i ha de fer-ho amb bona intenció. Et poden fitxar per tenir-te allà sense donar-te bolos.

Per arribar a estar a un cartell important has de menjar molta merda

Heu posat veu a un anunci electoral de la CUP i actuareu en dos dels seus mítings. I no ho amagueu.
P: Sempre hem estat implicats políticament, sobretot en l'entorn de l'esquerra indepe. No hi he militat mai, però hi tinc molts amics, és un espai que sentim molt proper. No els anem a buscar nosaltres, però quan ens demanen coses, mai tenim cap problema en fer-ho.

J: Si hem tocat en actes de la CUP o d'Arran des del principi, per què no hauríem de fer-ho ara?

Té sentit fer música si no hi ha un missatge al darrere?
P: Sí, és respectable que la gent no es vulgui mullar fent cançons. També hi ha gent que simplement no té inquietuds polítiques perquè tot li ha anat molt bé a la vida. Es dediquen a parlar d'art, de com és de bonic el parc, de la natura i de Sarrià, segurament. Nosaltres no venim d'aquí, seria molt estrany que no parléssim de les coses que ens passen.

J: Com a oient, hi ha dies que et ve de gust que et cantin una cançó sobre barricades i n'hi ha d'altres en què vols que et diguin que et portaran un cafè i una flor al llit.

P: Nosaltres som una mica les dues coses.

Ginestà Pau y Julia Serrasolsas musico - Sergi Alcazar

Foto: Sergi Alcàzar

A vegades els polítics són força cabrons, us fa por que us acabin utilitzant?
P: És molt evident que quan Pere Aragonès penja un story a Instagram amb la nostra música és per una intenció política. No crec que ho faci perquè li agrada una cançó concreta. Vol acostar-se a nosaltres.

J: I al jovent que ens escolta.

És molt evident que quan Pere Aragonès penja un story d'Instagram amb la nostra música, és per una intenció política

Un fet que us fa força especials és que no us talleu ni un pèl a xarxes.
P: Sí, el meu mànager a vegades m'ha de dir que vagi amb compte.

J: Hi ha línies vermelles, eh. Sembla que no tenim filtre, però ens en posem.

P: Per exemple, no puc criticar altres artistes. A vegades em vindria de gust fer alguna gracieta, per què no? El meu timeline és bastant polèmic, però mai rebo hate. La gent crec que ho entén. I, a més, jo no soc ningú.

J: Jo només he rebut hate d'en Tomàs Güell (president de Joves Units per Avançar).

Home, doncs si li voleu enviar un missatge des d'aquí, ara és el moment.
P: Ell ens en va enviar un des del Bar de Malaia, diu que gràcies a nosaltres s'han afiliat 40 persones —40 fantasmes— a Joves Units.

J: Jo soc partidària de no fer-los propaganda. Són molt pesats i molt de dretes.

Us heu definit com la generació post 1-O. Què en queda, d'aquell sentiment?
P: Hi ha qui ens vol vendre que l'1-O es reactivarà, arribarà al Parlament i serem independents de cop. Parem de somiar, és impossible. Aquest moment i la sentència ens va marcar molt, però ens hem de refer i tornar-ho a fer. Ara és impossible tenir la força d'aquell moment, queda molta feina per fer.

Hi ha qui ens vol vendre que l'1-O es reactivarà, arribarà al Parlament i serem independents de cop. Parem de somiar, és impossible

Pablo Hasél, parlem-ne.
J: És molt fort. Està dient coses que tothom sap que són veritat, però com que les està dient ell, que és antifeixista, el volen fotre a la presó.

P: Ho està encarant d'una manera molt sensata i coherent. Es quedarà a casa i no s'entregarà, però tampoc fugirà. Si fos ell, jo marxaria. Agafo un vaixell fins a Niça i me'n vaig cap a Bèlgica. De carrer. Però el que està fent és per treure's el barret.

Jo no sé què faria. Si marxes no saps quan podràs tornar, no sé què és pitjor.
P: Sí, però és molt temps de presó. Jo conec gent que hi ha estat i és molt fotut.

J: Li enviem tot el nostre suport.

Hi ha un silenci molt heavy entre el món artístic català i espanyol pel que fa a aquest tema, no?
P: Hi ha molts artistes que no es volen mullar. No sé exactament per què. És una injustícia molt evident. Entenc que alguns artistes espanyols no es vulguin mullar amb el tema indepe, no sé si és respectable, però entenc que els hi interessa per poder anar a tocar a tot arreu.

J: Que no es mullin amb la independència, doncs d'acord, però que no es mullin pels presos o els músics... tio, espavileu. Hi ha molta gent que no diu res per la ideologia política d'en Hasél, però és que aquesta no és important!

Com us ha afectat la pandèmia a títol personal?
J: He perdut capacitats de gestió emocional. Abans era més conscient de les coses que em passaven. Ara em costa molt poc plorar i quan ploro molts cops no sé per què és. Dins dels calaixos de les coses que em passen, n'hi ha un tancat amb clau que no puc controlar, el de la pandèmia. D'alguna manera he après a treure-li ferro, a entendre què està passant.

P: Ara que sembla que començàvem a fer concerts, a conèixer gent i anar al bar al migdia... qualsevol cosa que et passa es converteix en una muntanya. Vens d'una època tan plana i tan deserta que tot ho vius intensament, espanta una mica.

Vens d'una època tan plana i tan deserta que tot ho vius intensament, espanta una mica

Ginestà Pau y Julia Serrasolsas musico - Sergi Alcazar

Foto: Sergi Alcàzar

No teniu la sensació que la gent de la nostra generació no és feliç?
J: Res acaba d'estar bé. No et pots plantejar res a llarg termini. Teníem bolos programats per al febrer, però no saps mai què passarà. 

P: O a l'estiu. Si volguessis anar a algun lloc, ara hauries d'agafar els vols. No et pots plantejar les coses a llarg i mitjà termini. És molt complicat i frustrant.

I no només per la pandèmia. Em fa la sensació que la precarietat ha calat massa fons, que molta gent va de la feina a casa i de casa a la feina, si és que en tenen.
P: Jo soc molt de bar, a mi em dona vida. No poder anar-hi em trenca el cor. A més, fa cosa convidar gaire gent a casa.

J: I nosaltres tenim sort. Vivim junts i hi ha bon rotllo. Hi ha gent que, a més d'aguantar això, ha d'anar a casa, on té conflicte amb la seva família. Jo em tornaria boja.

P: O gent amb pisos superpetits on pràcticament no poden ni treure el cap per la finestra.

J: O la gent que ja no tenia una bona salut mental.

P: No és que estiguem criticant les mesures per ser com són, segurament són supernecessàries, però a nosaltres ens rebenten la vida.

D'altra banda, qui treballa en sectors creatius, ha de ser creatiu 24 hores al dia. Si no estàs produint, la gent ha de saber que estàs viu.
J: Nosaltres ho vam veure durant la pandèmia. Què som, youtubers? Vam haver de fer directes d'Instagram, però no ens agraden. Són una merda.

P: Has de tenir el disc gravat abans de l'estiu, però ara ens passen poques coses. Has de fer cançons constantment i han d'estar ben produïdes a l'estudi, a poc a poc. És una pressió que tens a sobre. I esclar, la nostra idea és que aquest sigui el disc de consolidació.

Si no et passen coses, suposo que és difícil escriure una cançó.
P: Sí que me'n passen, però me n'haurien de passar més per fer cançons diferents.

Algun motiu per ser optimistes hi deu haver.
J: Que la vida són etapes!

Algun que no sigui un tòpic.
P: Que traurem un disc i ens vacunaran, si és que arriben les vacunes. Diuen que el 70% de la població estarem vacunats abans de l'estiu. Però no, no serà així.