Els discos físics fa anys que estan en decadència. Poca gent de la meva generació va al Disco100 a comprar-ne, tret dels romàntics, o els que tenen cotxes que no poden entrar a Barcelona i sense cable auxiliar. Potser és per aquesta manca de protagonisme que cada vegada que en tinc un a les mans em fa molta il·lusió. Si, a més, és un disc que té la peculiaritat de tenir un mirall rodó a la portada, ja ho tindríem. Vida meva és aquest disc, i el títol representa una dualitat: tant és com et podries referir a la teva parella, com també com podries parlar de l’amor propi. És per això que amb aquest mirall et pots veure a tu mateixa o amb qui tu vulguis. La tendresa i la intimitat sempre ha caracteritzat el grup de Sant Andreu del Palomar, Ginestà, format pels germans Júlia i Pau Serrasolsas.
En aquest quart disc, sense deixar de tenir l’essència que fa anys que denoten, té uns tocs electrònics i una voluntat d’omplir amb la seva música escenaris grans: “Cada disc és una aposta diferent a nivell estètic i musical”, apunta la Júlia. El nou treball està dividit en dues parts: la cara A és el final d’un enamorament, l’estabilitat i la ruptura; i la cara B és “el camí cap a tornar a estar bé”, comenta el Pau. És un disc cronològic amb el que han pogut tenir el millor procés creatiu i enregistrament, donant a cada cançó l’espai que necessitava i sent conscients del privilegi que suposa poder fer-ho així.
El disc compta amb 4 col·laboracions molt destacades: Maria Hein, Triquell, Niña Polaca i Maio, la seva germana, que també té una carrera musical en solitari. Amb ella han fet Mama, un homenatge a la seva i a totes les mares. Aquesta, però, no és l’única cançó de reconeixement; el Pau (lletrista) ha fet una cançó d’agraïment a la Júlia —“era també una manera d'agrair-li tots aquests anys que, a part de ser la meva germana, és la meva companya de feina i de vida”—, comenta. De fet, la Júlia no la va escoltar fins a la preescolta de principis de febrer a l’Ateneu l’Harmonia, davant de tots aquells qui tenien ganes d’escoltar el nou treball del grup en primícia. Ara mateix es troben en el seu millor moment, després de dos anys de feina arriba el moment de publicar-ho, i “ara només toca gaudir-ho”. Podrem veure el nou directe al Festival Strenes el 5 d’abril i al Paral·lel 62 el 12 del mateix mes.
En quin moment esteu com a Ginestà?
Pau: El disc anterior va ser una mica el d'"estem aquí", ens va posicionar d'una manera molt bona i ens va permetre tocar els millors escenaris del país durant aquests dos anys. Amb el nou disc volem mantenir el que hem fet fins ara, tornar a tocar als millors escenaris del país i una mica més. I aquesta mica més ja ens la trobarem, perquè tot està per venir.
Júlia: Exacte. El més fàcil seria repetir l’últim disc, ja que va anar bé. Però nosaltres som persones a qui ens agraden i que ens atrevim amb els canvis, i cada disc és una aposta diferent a nivell estètic i musical. I amb aquest es veu molt clar també.
P: Sí, hem adaptat la música que estem fent a nivell musical –a nivell de lletres no, perquè són les que sabem fer– als escenaris que trepitgem. Se’ns feia una mica estrany anar amb un xou petit amb cançons boniques i íntimes a tocar a escenaris supergrossos, encara que la gent ho comprava molt, però ens ho volem passar millor nosaltres i hem fet aquesta evolució.
Se’ns feia una mica estrany anar amb un xou petit amb cançons boniques i íntimes a tocar escenaris supergrossos
També hi trobem un canvi de sonoritat.
J: Ens hem atrevit també amb un beat més electrònic amb el que ja havíem començat a jugar una mica, però en aquest disc té una part més important també pel que deia el Pau; ens venia de gust experimentar la sensació d'omplir escenaris grans sencers, tenir molta més presència que fins ara. De fet, portàvem un directe que era igual de gran que fos l'escenari. Hem apostat per incorporar un músic nou, que sigui tot molt més banda i alhora molt més electrònic.
P: Sí, hem fet tornades molt més elevades i contundents de les que havíem fet abans, que eren molt harmonioses i molt tendres. Ara hem afegit un component electrònic i rítmic que les fa créixer molt més i que a la gent això li agrada molt quan està de festival o de festa.
J: Hem treballat amb el Xicu com a productor, que és la persona que més ens entén. El que més sap agafar la sensibilitat i portar-la cap als llocs que ell domina. I també hem experimentat amb el fet que hi hagués una altra figura de coproducció, que és el Genís Trani, que ens ha agafat una mica les cançons i ha donat un upgrade. Com que és una persona que controla molt d'això. Un a més a més.
Parleu-me també de les dues cares del disc i la temàtica que les envolta.
P: És totalment cronològic. Hi ha tres fases dins el disc: la primera és el final d'un enamorament, l'estabilitat en l'amor, entesa com a relació de parella, una ruptura i una segona part, que és el camí cap al tornar a estar bé. I la cara A és fins a la ruptura i la cara B és l'altra meitat. I per això també es diu Vida meva perquè t'hi puguis veure tu amb la teva pròpia vida o amb qui tu vulguis.
J: Exacte. És un concepte amb molta dualitat. Per una banda, hi ha la “vida meva” que és com et refereixes tu a la teva parella, que seria com aquesta primera part, i després la segona part que és la “vida meva” de l'amor propi, quan et retrobes i et tornes a col·locar al teu lloc. I és: ara em toca a mi una altra vegada, vaig a gaudir, experimentar, passar-ho bé, estimar-se i cuidar-se.
La majoria de les col·laboracions les trobem a la Cara A. És perquè la B té un punt més personal per vosaltres?
P: 100%. Ens ho volíem quedar per nosaltres i compartir-la amb la Maio, evidentment. Sí, també les de la cara A eren les cançons més antigues, i amb les que portàvem més temps plantejant-nos què fer-ne, i algunes les hem hagut de refrescar una mica perquè entressin al disc. I la manera de refrescar-les ha sigut oferir-li a algú aquesta cançó perquè la faci una mica seva.
J: I li doni la volta. A vegades és només que entri una veu diferent perquè de cop canviï alguna cosa. Amb la Maria Hein va passar molt, quan va venir a gravar a l'estudi va ser molt fort.
I la col·laboració amb Niña Polaca, com va anar?
P: Són ídols. Va ser molt guai, un amor a primera vista. Ens vam conèixer per xarxes, ja fa anys, ens molem molt mútuament i ens vam conèixer en persona un dia per Madrid, i ens vam trobar una altra vegada quan vam anar a tocar allà. El cantant (Surma) i jo estàvem en un moment vital molt semblant i vam tornar a connectar molt, ens vam començar a enviar cançons i fins que vam trobar la nostra, d'alguna manera, per compartir-la.
A la col·laboració amb el Triquell a la cançó Sota els focus sí que hi ha una mica un canvi de temàtica de l’amor.
J: Sí. Al final les històries d'amor i totes les vivències passen alhora que et van passant moltes coses com a músic. Hi ha dies que puges a l'escenari i estàs feta una merda i pots baixar millor o encara més seca, que et treu l'energia, saps? I el Triquell va ser molt especial perquè les primeres vegades que vam xerrar, el tema de l'exposició i el tema de com et sents sota dels focus era molt central a les converses. De seguida quan li vam proposar ens va dir que sí perquè se sentia còmode amb això. I a més jo crec que el Cesc és una persona que necessita sentir-se molt còmode i molt segur per fer algun tipus de col·laboració així, i està guai que hagi passat.
P: Tampoc crec que es desvinculi molt de la temàtica de l'amor, perquè al final cada cap de setmana rebem amor de la nostra gent que ens ve a veure als concerts i també un reconeixement cap al públic que, malgrat que estiguem bé o malament, ens cuiden i ens curen sempre.
A la cara B trobem 3 cançons seguides molt especials: Cançó per a mi, Mama i Júlia.
P: Cançó per mi és una cançó que feia molt temps que volia fer amb una lletra molt més explícita, sortir una mica de la poesia, deixar de donar-li moltes voltes a tot, romantitzar-ho metafòricament, comparacions per tots costats, i volia que fos supercrua i que la meva cançó fos així, perquè és tot el contrari al que porto fent durant molts anys.
J: La frase de “Són totes teves les meves cançons”...
P: Sí, tocava en algun moment, i també pensava que també me la mereixo, que porto molt temps dedicant-li cançons a la gent.
J: I la de Mama és un homenatge a la nostra mare que vam voler fer els tres. La Maio es va apuntar al carro de participar. I de la mateixa manera que és un homenatge a la nostra mare —una persona sensible, lluitadora que ens ha tirat endavant, les ha passat bastant fotudes...— també és un homenatge a totes aquestes mares, a una generació molt concreta que són aquelles que ara ja tenen els fills de 20-30 anys, que ja fa un temps que tiren sols i que elles es comencen a mirar a si mateixes amb la seva pròpia vida, i crec que comencen a estimar-se des d'aquesta edat també. I va ser molt fort perquè era un regal, li vam posar a la nostra mare i vam fer un vídeo, no esperàvem que fos un reel ni res, però al final el vam penjar i de cop ens van començar a seguir moltíssimes mares i va ser heavy perquè no m'ho esperava.
P: I després la cançó de Júlia era també una manera d'agrair-li tots aquests anys que, a part de ser la meva germana, és la meva companya de feina, de vida molts cops també, i de drames, de tot una mica. Era com que ja tocava també, igual que amb la mama... A Vida meva tocava fer reconeixements i homenatges a les persones que estan al voltant i que fan la vida més senzilla i bonica.
J: I és el millor regal del món, sí, vaig plorar tant... No la vaig escoltar fins a la preescolta del divendres passat.
És molt guai treballar amb la Maio, és una tia molt potent i molt creativa
És la primera col·laboració que feu amb la Maio?
P: Sí, sí que ens ajudem, ens enviem cançons, jo per exemple amb alguna cançó del seu últim disc li he dit "podries posar aquest acord aquí o començar la melodia aquesta així", i molts cops ella em dona consells amb temes que li envio. Però allò de dir: “anem a fer una cançó”, no havia passat fins ara.
Teniu ganes de fer-ne més?
J: Sí sempre, és molt guai treballar amb ella, és una tia molt potent i molt creativa. Jo crec que, si hem de fer una altra cançó amb ella, ha de ser des del procés creatiu, perquè també hi hagi més de la seva essència, més enllà de la seva veu.
Ella també et va dedicar una cançó, oi?
J: Sí, soc una privilegiada... Els hi he de tornar ara.
P: Després de la preescolta em va dir que em farà una cançó pel pròxim disc a mi.
J: Tinc un any o dos per treballar-ho i sí, li vaig dir que li faria una... A més estava tan emocionada que era com que li vull tornar tot això... I clar, a la Maio també, se m’acumula feina (riuen).
Tu Pau ets el lletrista del grup. Quin és el procés quan escrius?
P: Aquest és el primer disc que faig tot sencer dedicant-me exclusivament a la música, ha sigut un canvi molt gran a la meva vida, perquè ara em llevo al matí i em poso a tocar, sobretot a tirar melodies, acords i a trobar sobretot una bona idea, que és el més important per fer una bona cançó. I no ho sé, crec que he tingut la llibertat per fer el que he volgut, sobretot a nivell conceptual, de fer un altre disc conceptual, que era una cosa que la gent no està acostumada, però que nosaltres ens hi hem acostumat i ens agrada. A nivell de fer cançons, tot ha sortit de manera cronològica, l'únic que hi ha cançons que les reprens més endavant quan tens l'emoció una mica més estabilitzada, potser per no dir coses que després no vols que surtin a la llum. Per exemple, ara tenim una cançó nova que té una segona part que la vaig escriure molt en calent, i l’altre dia l'escoltava i pensava: massa sobreexposició. I llavors vaig pensar que la cantés algú altre, hem de fer una col·laboració perquè em vull desvincular una mica d'una part.
I en aquest sentit, com porteu l'exposició?
P: Bé, depèn de l’època, però en general bé.
J: Sí, som gent en general molt tranquil·la i que estem molt al barri, no sortim gaire del barri (riuen). No venim gaire a Barcelona... Últimament, la meva màxima exposició és l'estanquera davant de casa que està al màxim.
P: Sí, tampoc hem tingut cap punt d'explosió fortíssima o sigui, dos punts sí: Estimar-te com la terra i L’Eva i la Jana. Però no ho vam viure d'una manera desmesurada ni sobreexposada.
J: I també crec que tenim un públic molt maco. Nosaltres ens mostrem propers i potser seria molt fàcil que de la mateixa manera la gent t'enganxés i tal. Crec que la gent que ens escolta és molt respectuosa i quan acabem els concerts hi ha un moment de firmar discos en què hi ha respecte, ordre...
P: Sempre molt de respecte, i si en algun moment l'ego ens sobrepassa una mica, tenim amics i família que ens fan: “Sht!” (fent el gest de baixar amb la mà).
Abans parlàveu del barri, de Sant Andreu, a mesura que heu anat creixent heu continuat trobant espais d’allà on anar a tocar?
P: No hi hem tocat tant, al barri. Mai hem tocat a bars, nosaltres. Aquest tipus de coses que fan molts grups per començar, nosaltres no ho hem fet. Hem tocat més en espais comunitaris, culturals...
J: Realment hem tocat per Festa Major dues vegades i a l’Ateneu l'Harmonia, que és la segona vegada que fem la preescolta allà. És un espai molt simbòlic, a la Fabra i Coats, perquè és la fàbrica on van treballar els nostres avis tenyint fil. I també d'alguna manera és un retorn al barri. És un intercanvi bonic, portar molta gent i que conegui l’Ateneu, que és un lloc increïble.