“El que fem a la vida té el seu eco en l'eternitat”. I l'eternitat va rebre amb els braços oberts Maximus Decimus Meridius, comandant dels Exèrcits del Nord, General de les Legions Fèlix, lleial servidor del veritable emperador, Marcus Aurelius. Pare d'un fill assassinat, marit d'una esposa assassinada. Esclau primer, gladiador quasi invencible a la recerca de revenja, “en aquesta vida o en la següent”. Roma va pretendre fer-lo caure en l'oblit, però l'eternitat és encara més poderosa que el més poderós dels imperis.
L'eternitat dirà també que Ridley Scott ha tornat a defensar el cinema espectacle tal com es concebia fa dues dècades, retornant a un dels majors èxits de la seva llarga carrera
L'eternitat dirà també que Ridley Scott ha tornat a defensar el cinema espectacle tal com es concebia fa dues dècades, retornant a un dels majors èxits de la seva llarga carrera. Però també, i d'alguna manera, és possible que l'eternitat dicti sentència i, dit polze cap avall, conclogui que el cineasta ha patinat fent, tard, malament i excessivament dictat per l'algoritme, una seqüela de la icònica Gladiator. Una segona part que, tot i ser un entreteniment de primera divisió, equivoca del tot l'enfocament: 24 anys després d'aquell fenomen que recuperava pel gran públic l'èpica del cinema de romans; 16 anys, si atenem els rètols temporals que indiquen l'acció d'aquesta segona part respecte als fets de la primera, Gladiator II ens presenta un evident joc de miralls respecte a l'original. I el reflex empitjora la memòria en tot. En absolutament tot.
Anem a pams: a Gladiator II, Ridley Scott i el seu guionista David Franzoni decideixen seguir fil per randa l'esquema argumental de la primera pel·lícula, marcats pel número 2 en caràcters romans i doblant literalment l'aposta: amb el II del títol, arriba també la multiplicació pel mateix número d'alguns dels elements claus de l'original, sense apartar-se dos mil·límetres de tot allò que ja havíem vist l'any 2000. Per començar, l'esquelet de la trama ve a ser idèntic, el mateix gos amb un collar d'un altre color. És aquesta decisió d'Scott i Franzoni, i el mateix esperit de la pel·lícula, els que fan que sigui completament impossible fugir de les comparacions, evitar-les, deixar-les de banda.
Mescal + Pascal = Crowe
Com passava al primer Gladiator, la pel·lícula comença amb un general romà liderant una batalla per continuar ampliant la glòria de l'imperi: en aquest cas, és Marcus Acacius (Pedro Pascal) qui comanda els vaixells i les catapultes que han d'assaltar les muralles de Numidia, la darrera ciutat lliure de l'Àfrica Nova. Corre l'any 200 dC i la victòria va acompanyada de milers de morts i encara més presoners, molts dels quals acabaran convertits en esclaus. Un d'ells, el ferotge Hanno (Paul Mescal), seguirà les passes de tants antics soldats empentats a mirar de no perdre la vida entre les trampes de l'arena: Ave, Caesar, morituri te salutant. Entrenat com a gladiador, Hanno està disposat al que calgui per aconseguir venjança. A la banda dels vencedors, el general Acacius, adorat pel poble i esgotat després d'anys de lluites, només vol tornar a casa amb la seva família. Tot allò que vivia Maximus, l'Hispà, el bo d'en Russell Crowe, al primer Gladiator, es divideix aquí en l'esdevenir de dos personatges, però el periple és exactament el mateix.
L'autoinspiració, per no dir la ganduleria i/o la inèrcia del copy/paste, o de la dictadura de les empreses d'anàlisi predictiva i dels algoritmes, no s'atura en les dues hores i mitja de metratge
L'autoinspiració, per no dir la ganduleria i/o la inèrcia del copy/paste, o de la dictadura de les empreses d'anàlisi predictiva i dels algoritmes, no s'atura en les dues hores i mitja de metratge (la durada, una altra coincidència respecte a l'original): en aquesta seqüela també hi tenim sàdics emperadors, dos bessons pel preu d'un; hi ha intents de rebel·lió democràtica que no oblida el somni de Marcus Aurelius, i senadors amb talent per a la supervivència (”la política segueix el poder”, sentirem dir a un d'ells, deixant clar que ve de molt lluny la cosa de saber en quin foc escalfar-se quan es dedica al negoci de la política). També hi ha un general que té les seves tropes acampades a la platja d'Òstia, disposades a tot per fidelitat al seu líder en el camp de batalla. Veurem traïcions i un gladiador que no s'agenolla davant ningú (si de cas, ho fa per fregar-se les mans amb sorra abans d'una lluita a mort) convertint-se en heroi de les masses. I combats sanguinaris al Coliseu, és clar, que són el veritable motiu de gaudi de Ridley Scott. El joc de miralls al que al·ludíem canvia, sí, l'ornamentació, els detalls, però l'essència de la trama és idèntica.
Paul Mescal, magnífic actor en altres desafiaments (quina interpretació, la seva, a Aftersun o a la sèrie Normal People), empal·lideix davant del carisma del Russell Crowe de fa vint anys
I en la comparació, Gladiator II surt perdent. Parlem, per exemple, del repartiment: Paul Mescal, magnífic actor en altres desafiaments (quina interpretació, la seva, a Aftersun o a la sèrie Normal People), empal·lideix davant del carisma del Russell Crowe de fa vint anys. Pedro Pascal sembla desubicat, buscant la porta per fugir i tornar al set de The Last of Us o potser enyorant la tendresa de Grogu. La dupla d'emperadors repugnants, interpretats per uns passadíssims de rosca Joseph Quinn i Fred Echinger, resulten grotescos, una paròdia a mig camí entre el Commodus de Joaquin Phoenix i el rei Joffrey Baratheon de Joc de Trons. I, d'entre els secundaris que omplen Roma, i malgrat la puntual recuperació d'un Derek Jacobi completament desdibuixat... com es troben a faltar actors del nivell d'Oliver Reed, David Hemmings i Richard Harris, aquell trio de llegendes del Free Cinema britànic dels anys 60 que donaven solidesa a la primera entrega.
Denzel il·lumina el camí
Menció a banda mereix l'exhibició d'un Denzel Washington que sí que sembla entendre el to que reclama el show: posant-se a la pell d'un paio d'ambició desbocada, traficant d'armes, esclaus i gladiadors, l'actor es converteix sense gaires problemes en el centre d'atenció de Gladiator II, robant cadascuna de les escenes on apareix amb les seves intrigues de manipulador malparit. És l'element dissonant en mig de tant autoplagi pompós, protagonitzant una de les escasses línies argumentals que donen peu a la sorpresa. I desborda amb la seva barreja de talent i carisma, no prenent-se seriosament ni a si mateix ni a la mateixa pel·lícula.
Menció a banda mereix l'exhibició d'un Denzel Washington que sí que sembla entendre el to que reclama el show
Més enllà dels historiadors, que deuen tenir-lo en el centre d'una diana plena de dards; ningú, i tampoc qui signa aquest text, no podrà posar en dubte la capacitat de Ridley Scott per construir un espectacle apoteòsic. Un circ de tres pistes ben nodrit d'efectes especials generats per ordinador (un diria que hi ha massa efectes i massa generats per ordinador), que inclou vibrants batalles navals, la construcció d'una Roma aclaparadora, salvatges micos gegantins i rinoceronts cavalcats com si fossin ponis. I un Coliseu anegat d'aigua amb taurons per reproduir la Batalla de Salamina per diversió d'un públic enfervorit. Però el cineasta és qui ens obliga a comparar constantment, i, respecte a l'icònic original, les costures d'aquest Gladiator II són més que evidents.
Si qui llegeix aquestes línies és culer, recordarà com nostre senyor Pep Guardiola va projectar un muntatge d'imatges del primer Gladiator com a inspiració pels seus jugadors, minuts abans de jugar la final de la Champions 2008-09. Sort que no ho va fer amb aquesta seqüela, o a can Barça no tindríem ni sextet, ni Coldplay i Viva la vida, ni la tercera Champions, ni, probablement, la quarta, ni res de res.