A Glen Hansard l'ha canviat la vida. Amb 50 anys va ser pare, ara té una filla de dos anys. Però el que no ha variat, malgrat la nova circumstància, és el seu caràcter. Allà on va fa amics. És una persona que es fa estimar, sobretot perquè va de cara i és honest.
Sheryl Crow, molt més que la noia de l''All I Wanna Do'
A Vitòria, en els dos dies que ha passat a l'Azkena Rock Festival, saludava els feligresos roquers que rondaven l'hotel, preguntava si la ciutat era parada del Camí de Sant Jaume, xerrava amb els punks canadencs The Black Halos sobre les lletres de Leonard Cohen, a les 2 de la matinada s'asseia en una cadira al fossar dels fotògrafs per veure Michael Monroe amb Demolition 23 (són veïns a Finlàndia, se solen trobar al supermercat) i a més va fer un concert a mitja tarda que va deixar, als qui el coneixien, i a qui no, amb la boca oberta. I a saber, en el temps que ha estat a Barcelona (ciutat que ha visitat per participar de l'Alma Festival) què haurà fet i els amics que ha conquerit. Alguna abraçada haurà fet i, segur, també haurà recomanat resar. Pot ser que fins i tot hagi acompanyat amb la seva veu i guitarra algun músic de carrer.
Ell ho va ser (recorden la pel·lícula Once?) i, clar, Glen hi simpatitza. Ell és sempre benvingut. El van convidar al funeral de Shane Macgowan i la va fer grossa. Va tocar Fairytale of New York (considerada una de les cançons per excel·lència de Nadal) i el vídeo de l'actuació es va fer viral. També va ser a l'equip que va preparar la banda sonora d'El dia de la bandera que va dirigir Sean Penn, compartint experiència amb el seu amic Eddie Vedder de Pearl Jam. Ja fa anys que es van fer íntims: Vedder va ajudar-lo a superar un moment delicat de Glen: el 2010 un fan seu es va suïcidar mentre ell tocava. Vedder va viure una cosa semblant a Roskilde amb la seva banda. Per tant, comparteixen el mateix dolor. Fins i tot Hansard el va fer de teloner a la gira que el líder de Pearl Jam va fer pel seu compte el 2019.
Un valor segur
Després de l'èxit de la pel·lícula Once (per cert, el bo del Glen també és un dels protagonistes de la meravellosa The Commitments) i després de liquidar The Frames (la seva banda fins aquell moment), Hansard va començar a caminar en solitari (encara que va estar una temporada breu amb The Swell Season, l'aventura que va sorgir fruit del film juntament amb Marketa Irglova). Des d'aleshores cinc discos, el més recent, All that was east is west of me now, un disc més elèctric i fosc (o profund si es vol), que va gravar amb la voluntat d'ensenyar-nos la seva àmplia varietat de registres. Sens dubte, l'irlandès és cada vegada un músic més complet, ja no és només el típic cantautor que pot tocar al pub que hi ha sota de casa teva. I amb aquest pedigrí, aquesta fortalesa, aquesta seguretat, aquesta saviesa, es presentava a Barcelona un músic que és un valor segur per a qualsevol promotor. Mai no defrauda i sempre respon, en qualsevol lloc o situació.
Amb aquest pedigrí, aquesta fortalesa, aquesta seguretat, aquesta saviesa, es presentava a Barcelona un músic que és un valor segur per a qualsevol promotor
Amb una veu més pròpia de Leonard Cohen i un concepte global de banda, Hansard es mou per terres més movedisses a l'empara de Sure as the rain. Encara més, les quatre primeres cançons són del seu nou disc, d'allà la intensitat i aquesta complexitat inicial. Content de ser a Barcelona, va fer referència a la seva primera visita a la ciutat i també com va descobrir Antoni Tàpies. Her Mercy la demana un espontani amb una taxa d'alcohol bastant al límit (sort d'ell, doncs la cançó és delicada), i en un moment donat li ve de gust explicar històries: com els dimarts s'ajunta amb els seus amics a Dublín per tocar sense estrelles del rock & roll (tal com feia la Sheryl Crow?), que sota una pluja torrencial a Holanda va convidar la gent a acompanyar-lo a l'escenari, i algú a qui no identifiquem puja al mateix (per un moment pensem en Damien Rice, però...). De la banda, tota completíssima, el seu soci principal és el violinista que és excepcional. I no sabem si perquè encara li ve de gust tocar-la o per petició popular, cau Falling Slowly (sí, la d'Once), amb un públic que li fa uns cors preciosos que semblen fins i tot assajats. I després de colpejar la guitarra i ballar pressa per la felicitat, la vetllada acaba per baixar les revolucions, amb els Dubliners com a excusa narrativa. Després de més de dues hores de música, Glen Hansard s'acomiada sabent que, com a mínim, els que estaven allà aquesta nit, repetiran quan torni. Com per perdre-se'l.
