Els Globus d’Or ja no són allò que sempre s’anomenava “l’avantsala dels Oscars” perquè el seu prestigi ha quedat en entredit (de fet mai n’ha tingut, però ens encanten aquests xous) i tothom a la indústria té més o menys clar que són més una diagnosi de la indústria que no un impuls als seus guanyadors. En aquest any tan estrany no podia ser menys i els premis han acabat essent una foto fixa prou representativa del 2020 i les seves conseqüències.
En l’apartat televisiu, tots i cadascun dels premis semblen destinats a celebrar les sèries que ens han fet evadir de la pandèmia, i en conseqüència Netflix n’ha sortit clarament victoriosa. La quarta temporada de The Crown, la gran guanyadora, ha estat sens dubte una de les grans del 2020, perquè poques vegades s’aconsegueix imitar la vida i condicionar-la fins al punt que no la veus de la mateixa manera. Per això els guardons a Emma Corrin i Josh O’Connor estan tan ben donats, perquè seran Diana i Charles per molt temps a l’imaginari col·lectiu. El de Gillian Anderson per fer de Margaret Tatcher segur que no serà tan celebrat. Pel que fa a la categoria de minisèrie, estava cantat que Gambito de dama i Anya Taylor-Joy s’alçaven amb el premi, i és que a més s’ho mereixien. Ara li passa allò tan recurrent que una sèrie és relativitzada quan es fa mainstream, però aquesta història d’escacs i empoderament durant la Guerra Freda té molt mèrit, també, per la seva capacitat d’agradar a un espectre molt ampli de públic. Finalment, en la categoria de comèdia ha passat com als Emmy i s’han dedicat a donar un immerescut reconeixement a aquest monument a l’obvietat que és Schitt’s Creek. Sort que el de millor actor de comèdia ha estat per a Jason Sudeikis: Ted Lasso sí que és humor del bo.
Sean Penn ha presentat la gala a l'Hotel Hilton de Beverly Hills / EFE
En cinema, tal com preveien la majoria de travesses, Nomadland ha guanyat en millor pel·lícula dramàtica. És l’esplèndida història d’una dona que ho perd tot després de la crisi i es llança a un viatge d’autoconeixement que la porta a recórrer els racons oblidats d’un país devastat. Una bona síntesi, doncs, del món en què vivim (i viurem) amb una immensa Frances McDormand. L’únic a lamentar és que el seu triomf ha deixat Mank de David Fincher sense ni un sol guardó, quan era efectivament una de les millors pel·lícules del 2020. En comèdia, Borat 2 s’ha endut els premis de millor film del gènere i millor actor per a Sacha Baron Cohen, i són molt merescuts: al capdavall, pocs títols del 2020 han sabut captar tan bé el trànsit cap a l’era pandèmica i les seqüeles del mandat de Donald Trump. Nomadland i Borat 2 no estan tan lluny l’una de l’altra, perquè ambdues parlen d’on venim, d’on som i on anirem a parar si no aturem l’hemorràgia. Són cinema polític de qualitat i fill del seu temps.
De la resta de premis, destaquen el de millor guió original per a Aaron Sorkin i El juicio de los 7 de Chicago, una altra faula política que ens emmiralla, i el de millor actriu de comèdia per a Rosamund Pike, tot i que la pel·lícula per la qual li han donat, I care a lot, és la mar de discutible. I s’ha encertat de ple amb el Globus d’Or a millor pel·lícula d’animació i millor banda sonora per a Soul, extraordinària i cridada a ser un clàssic. S’ha premiat així la primera pel·lícula de Pixar que ha anat a plataforma sense passar primer per les sales de cinema. Un símptoma del que seran les gales de premis (i la indústria) en el futur immediat.