Després de dos permisos de maternitat i una reducció de jornada, els seus caps la sotmeten a un pla d’assetjament laboral que consisteix a no passar-li cap mena de feina. Cada dia encén el portàtil i s’enfronta a sis hores de buidor. Decebuda, trama una venjança que escriurà en forma de dietari: durant 365 dies no comprarà res que no li sigui de vital importància. Entremig, però, la vida personal també se li capgira quan el seu marit decideix deixar la feina per convertir-se en una estrella del rock. "Hi ha un moment en què la protagonista cobra vida i ja no et pertany. Deixa de ser tu i pren les regnes de la seva vida". Glòria de Castro (Caldes de Montbui, 1974) acaba de debutar en el món de la literatura amb L'instant abans de l'impacte (Periscopi, 2022) una novel·la amb molt d'autobiogràfic amb la qual acaba de guanyar el Premi Llibreter 2022. Un retrat àcid i corrosiu sobre les polítiques de conciliació i la societat de consum. Cartografia tenyida de negre i traçada amb molta ràbia sobre el fet de ser una dona jove l'any 2022.
L'instant abans de l'impacte és la teva primera novel·la però és el teu primer intent d'escriure?
No! Recordo un cop que vaig llegir una entrevista a Jorge Herralde, el fundador d'Anagrama, que deia que fins que no arribessis al cinquè manuscrit no consideressis publicar alguna cosa.
Quants manuscrits tens tu?
Cinc i la novel·la (riures). Eren exercicis. Estan guardats però sense cap intenció de publicar-los en el futur.
En quin moment L'instant abans de l'impacte va deixar de ser la teva història i es va convertir en una exercici literari?
Sempre he escrit molt i sempre eren relats de ficció. Històries molt llunyanes a la meva experiència vital. Potser per això mai havia connectat amb la veritat que hi ha en L'instant abans de l'impacte. No he intentat reflectir la meva història al cent per cent, però sí aquesta sensació de ràbia i frustració que sentia aleshores a la feina.
Què et va passar?
Em van fer un bullying molt exagerat. M'ignoraven i tenia sis hores per davant cada dia en què no tenia res a fer.
Una novel·la necessita molta veritat, que els sentiments neixin d'una veu
I vas ocupar aquest temps escrivint la novel·la.
Va anar sortint aquest text. Però com deia, va arribar un moment en què el personatge va cobrar vida i el que li passa no és exactament el que em va passar a mi. Jo no vaig viure una situació tan dura i cruel.
Una novel·la necessita veritat per impactar en el lector?
Una novel·la necessita molta veritat, que els sentiments neixin d'una veu.
Quina va ser la primera novel·la en què com a lectora vas sentir aquesta veritat?
La campana de vidre de Sylvia Plath (novel·la, curiosament, reeditada en català per Periscopi, el segell amb què ha aparegut el llibre de la Glòria). Tenia 20 anys i des del primer capítol vaig sentir que aquella veu em parlava directament a mi. Aquell primer capítol va ser un detonant. De fet, el vaig transcriure tantes vegades que me'l vaig aprendre de memòria.
I aleshores vas saber que volies ser escriptora.
Sempre havia volgut ser dibuixant. Eren les meves germanes les que de petites guanyaven els concursos literaris. Escriure mai m'havia cridat l'atenció.
Glòria de Castro acaba de publicar la seva primera novel·la, L'instant abans de l'impacte: Arxiu Periscopi
Mai?
Vaig acabar sent redactora publicitària perquè jo volia ser directora d'art. Em van oferir la feina i vaig acceptar amb la idea de passar-me a la direcció d'art quan quedés vacant la plaça. No va passar mai. Em vaig quedar atrapada en aquesta feina perquè el món de la publicitat els anys 90 era molt divertit. Tots érem molt joves i vivíem en una mena d'estat de festa continua. Es feia vida dins de les agències. Hi havia molts diners, molts rodatges, molts viatges...
També hi havia una part fosca.
Hi havia molta droga i alcohol. Frédéric Beigbeder ho explica perfectament al seu llibre 13,99. Llegiu-lo i descobrireu com era el món de la publicitat als 90.
Com t'ha influenciat la feina de redactora publicitària en la teva veu literària?
En publicitat cada paraula val diners, i quan escrius vas estalviant tot allò que sobra.
L'instant abans de l'impacte en va ple de frases curtes.
Tampoc hi ha ni molta descripció, ni molts adjectius, ni molts adverbis. En aquest sentit és una novel·la molt contundent.
Em vaig donar fins al 2020 de plaç. Si no hagués sortit aquesta novel·la, crec que hauria deixat d'escriure
Publicar una primera novel·la als 47 anys no és gaire habitual.
De tots els manuscrits que he escrit, aquest ha estat l'únic en què veritablement confiava. El vaig escriure el 2016 i fins aleshores el vaig estar reescrivint i reeditant. Em vaig donar fins al 2020 de plaç. Si no hagués sortit, crec que hauria deixat d'escriure.
Però ha sortit.
Vaig quedar finalista del Premi Pollença, però al jurat hi havia el Manuel Baixauli i va ser ell qui el va enviar a Periscopi recomanant que publiquessin la novel·la. Just en aquell moment també va quedar finalista del Premio Clarín.
Perquè és un llibre que has escrit en les dues llengües: català i castellà.
Era ben curiós, perquè en català tenia una veu i el castellà una altra. No recordo quin dels dos va ser l'idioma original de la novel·la. En el seu primer estat, encara sent a l'oficina, el relat tenia forma de dietari i estava escrit en castellà. Però en el moment en què vaig decidir que d'allò en faria una novel·la, vaig començar a escriure-la en català.
És una novel·la però podria ser un assaig sobre el fet de ser una dona jove a inicis del segle XXI. Un vòmit a raig de tots els problemes amb què us trobeu: laborals, socials, familiars...
Passa que el fet que sigui ficció i ho posi en veu d'un personatge em permet ser més àcida i tenir encara més mala llet del que seria si hagués escrit una història de no-ficció. Tots els pensaments i accions que faig fer a la protagonista, jo no els faria a la vida real on has d'aguantar en una feina que no t'agrada, tens una parella, tens fills, has de pagar un lloguer i no ho engegues tot a rodar així perquè sí. Molts cops la vida va d'aguantar. La protagonista sí que es podia permetre treure la part més punk de mi.
La protagonista es podia permetre treure la part més punk de mi
Què vas sentir quan vas rebre les galerades de la novel·la?
Em vaig posar a plorar. Després vaig anar al super i vaig comprar l'ampolla de cava més cara que tenien. Després de tants d'any de lluita amb l'escriptura, n'havia sortit alguna cosa.
Hi ha més manuscrits...?
Després de L'instant abans de l'impacte he escrit dos manuscrits més que ja tenen a l'editorial i que segurament acabarem publicant.