El Grup Godó ha constituït aquest dimecres el seu consell assessor a Madrid, l'ambaixada —o lobby— de la companyia davant l'establishment espanyol. La Vanguardia, carro gros del grup, informa escaridament de la cosa en una fotonotícia en què apareixen, esclar, el president-editor, Javier Godó; el conseller delegat, Carlos Godó; el director del diari, Màrius Carol, i el seu delegat a Madrid, Enric Juliana. Amb ells, els cònsols del grup: el conseller del banc d'inversions Alantra, Josep Piqué; el vicepresident de Ferrovial, una altra constructora, Jaime Carvajal; el president de la fundació Alianza por la Solidaridad, Santiago de Torres; i l'exdiplomàtic i escriptor Carles Casajuana.

El diari només explica que "durant la reunió es va avaluar la situació política a Catalunya", en còmic contrast amb el calibre gruixut dels personatges i del que poden oferir —relacions de caça major més que tertúlia i debat—. Oficialment, és "un grup de consellers del president per als afers de Madrid", segons un portaveu del grup. Res a veure amb l'Advisory Board en què es va reacomodar als membres cessats del consell d'administració, que des de gener d'aquest any es compon només dels tres membres de la família: el comte de Godó i els seus fills Carlos i Ana, explica el portaveu.

Al consell assessor a Madrid no hi figura cap dona —tampoc a l'Advisory Board—.

Millorar imatge a Madrid

Tant La Vanguardia com El Periódico s'esforcen de fa mesos a millorar la seva imatge i presència a Madrid per a evitar ser titllats de connivència o tolerància amb l'independentisme –o coses encara pitjors. En aquest punt, els salotti buoni i el Kommentariat madrilenys tenen la pell finíssima, exigeixen fidelitat mineral i no fan presoners.

Els Godó han patit especialment els seus embats i ganivetades. Hi ha mil exemples. "Godó afirma públicament el seu compromís amb l''Espanya plural' i 'el respecte a la llei'", titulava El Confidencial, el novembre de 2015, una crònica de José Antonio Zarzalejos sobre la declaració de fidelitat constitucional de l'editor llegida públicament al Círculo Ecuestre, deunidó. Serví de poc. "Els nobles es rebel·len contra el Comte de Godó", dictaminava El Mundo el 7 d'octubre de 2017 –quines dates. "Les informacions [de La Vanguardia] han esquivat criticar el desafiament sobiranista i, a diferència de tota la premsa espanyola i el seu principal competidor, El Periódico, a les seves pàgines gairebé no s'hi troben crítiques al Govern", sentenciava El Español onze dies després.

Com per menys t'acusen de rebel·lió, un i altre diari s'han compost per fer cara de no haver trencat mai un plat, sobretot La Vanguardia. Els últims dos anys, per exemple, ha prescindit de columnistes prèmium indepes (Jordi Graupera, Xavier Antich, Albert Sánchez Piñol, Salvador Cardús...) i ha reforçat el seu quadre de firmes terceristes (Antoni Fernández Teixidó, Santi Vila, Carles Mundó…).

La vigilància és molt estreta. No hi ha marge d'error. L'acomiadament de Gregorio Morán, posem per cas, va ser rebut pels mitjans espanyols amb una onada d'indignació. El salt de José Antonio Zarzalejos a El Periódico, entre l'avís i la sospita. El recent nomenament del moderat Ramon Rovira com a director general audiovisual del grup (rellevant Eduard Pujol, ara portaveu de Junts per Catalunya) tampoc no va agradar a la caverna: "Un altre lleig de Godó al Govern: tria com a director de RAC-1 un independentista amic de Puigdemont", acusava OKDiario. Poca broma.

Pluja de rumors

Aquests moviments també han provocat una pluja de rumors al Madrid mediàtic: que si preparen una edició impresa espanyola o "de Madrid", que si augmenten personal perquè aquesta informació tingui més presència en les edicions típiques ("catalanes"), que el govern espanyol ha tocat a Planeta perquè compri El Periódico i el preservi de la "deriva" independentista... "El procés tindrà un efecte secundari inesperat. Segons fonts de la companyia, La Vanguardia s'unirà a El Periódico i editarà una edició de tipus més 'nacional' o "madrilenya", deia el digital Merca2. "El Periódico es reforça a Madrid per llançar una edició nacional", publicava Economia Digital. Etcètera.

Ambdós diaris han desmentit aquests objectius. "Aquest any hem reforçat la redacció digital a Madrid d'una a tres persones, però no tenim plans de llançar una edició espanyola", diu el portaveu del grup Godó. El Periódico, de moment, ha llançat una "edició global" digital amb intenció de publicar més informació d'Espanya, i li ha pispat al seu rival barceloní José Antonio Zarzalejos, la veu més representativa de l'establishment polític i econòmic espanyol.

El consell assessor a Madrid és l'última resposta del grup Godó a la seva necessitat de tornar a ser ben rebut als salons bons de Madrid i millor tractat pel columnisme alfabetitzat. Més encara aquests temps, que és immers en el procés de relleu del seu president-editor, un moment que vol poca saragata.

Tots els membres d'aquest consell comparteixen una gran capacitat de representació davant els poders fàctics espanyols i catalans a tots els nivells, i magnífics vincles amb el bipartidisme clàssic. L'únic que no és català, Carvajal, va viure a Catalunya els anys en què va treballar per al Banc Sabadell.

Carvajal, l'estrella

Precisament Jaime Carvajal Hoyos (Madrid, 1965) destaca entre tots els noms de la cosa. És de llarg, llarguíssim, la figura més i millor connectada del grup, amb àmplia experiència en obrir portes i bastir ponts al món dels negocis i l'alta política. Carvajal és una de les millors claus del pany del Ibex-35, el concepte de moda que indica el poder real a Espanya.

Les relacions li venen de naixement. És aristòcrata pota negra, marquès d'Almodóvar del Río i gendre de Carlos Falcó, marquès de Griñón. El seu pare, Jaime Carvajal i Urquijo, va ser un dels set joves que van acompanyar Juan Carlos de Borbón en la seva educació sota tutela franquista. La seva germana Victoria va ser la xicota adolescent de Felip VI, mentre compartien pupitre a Los Rosales, el col·legi de la bona gent més bona de Madrid, i estiuejos familiars a Mallorca. És patró de la Fundació Princesa de Girona, on té cadira tot l'Íbex-35 i més enllà.

Físic per la Universitat de Princeton, s'ha dedicat sempre als serveis financers, en posicions relacionades amb les relacions i la representació. Arrenca en l'àrea de Fusions i Adquisicions de Lehman Brothers, el banc la fallida del qual va inaugurar la Gran Recessió de 2008. Va tenir un càrrec secundari al Banc Mundial i el 2002 es va traslladar a Barcelona com a director general de BS Capital i de banca privada de Banc Sabadell. Des d'aquesta posició va respondre a una pregunta sobre la bombolla immobiliària: "A llarg termini no crec que hi hagi ensorrament o un problema sistèmic ja que, en tot cas, existeix una petita bombolla...". El seu fort és el networking, clarament.

Espanyolisme olímpic

Carvajal és ara president (no executiu) del banc EVO, originat en la fusió de les fallides caixes d'estalvi gallegues i propietat del fons voltor nord-americà Apollo, al qual Carvajal va prestar els seus serveis abans d'ocupar la plaça de conseller delegat de Grupo Arcano, una altra banca privada que aplega la crema del Todo Madrid.

Una altra connexió catalana de Carvajal és la presidència de la Fundació Juntos Sumamos de Barcelona, promoguda per alguns patricis clàssics (Pau Guardans, Pelai Cusí, Àngel Bonet) i wannabes (alguna de més compromesa com Marta Plana Drópez) per contrarestar el missatge independentista amb un espanyolisme més olímpic i de Pont Aeri: "recordar tot el que ens uneix", "el nostre relat afectiu comú", "reconeixement de la diversitat", etcètera. Carvajal ho explica així: "Sóc a Juntos Sumamos perquè vull poder respondre afirmativament als meus néts quan em preguntin si vaig fer tot el que podia per assegurar la convivència entre ciutadans en aquesta època de canvi".

La fundació, d'acord amb el que informa la seu web, poc actualitzada, no registra una activitat trepidant.

Com a ambaixador d'influència, Carvajal té una trajectòria impecable, amb una sola taca: no va aconseguir prou suports entre l'accionariat de Prisa per a rellevar Juan Luis Cebrián en la presidència (que passaria a ser no executiva) del grup mediàtic propietari d'El País i la SER.

Connexió PPSOE

Josep Piqué (Vilanova i la Geltrú, 1955) és un etern del pont aeri. La seva llarga carrera pública inclou tres ministeris en governs de José María Aznar (Exteriors, Indústria, Ciència i Tecnologia i portaveu); la presidència del PP de Catalunya, Vueling i del Cercle d'Economia. Ha estat vicepresident i CEO de la constructora OHL, propietat de la família Villar Mir (posició amb què encara l'identifica, erròniament, La Vanguardia). Actualment és conseller d'Alantra, (abans N+1), un banc d'inversions, i s'asseu al consell d'administració de Seat, Aena, VW Navarra, Abengoa i president d'ITP-Aero.

Potser el conseller menys famós és Santiago de Torres (Barcelona, 1955). Metge, va exercir càrrecs en tres ministeris entre 1985 i 1994, amb el PSOE en el govern. També ha estat delegat de la Generalitat a Madrid. Amb un perfil de representació i contacte, presideix el fons de capital risc de biotecnologia Inveready Biotech, i AtrysHealth, dedicada a la telemedicina i diagnòstic biomèdic, la majoria dels clients de la qual són serveis públics de salut. Presideix la fundació Alianza per la Solidaritat, entre els patrons de la qual es compten diverses figures dels governs socialistes dels anys 80, com Juan Manuel Eguiagaray, Rosa Conde o Francisco Javier Salas.

Una de les actuals campanyes de la fundació té a veure amb l'amo d'un dels millors salotti buoni de Madrid: la llotja del Bernabéu. "Florentino Pérez: no destrueixis el riu dels indígenes quekchí a Guatemala", proclama la web.

Carles Casajuana (Sant Cugat del Vallés, 1954) és diplomàtic des del 1980. La seva millor destinació: ambaixador al Regne Unit entre 2008 i 2012. Ha assessorat la política exterior de José Luis Rodríguez Zapatero. Casajuana té una àmplia obra literària: onze novel·les i dos llibres d'assaig. L'últim home que parlava català va rebre el premi Ramon Llull 2009 a la millor novel·la. El 2014 va rebre el premi Godó per Les lleis del castell. Notes sobre el poder, assaig en què, sobre la seva experiència, dissecciona els mecanismes del poder a partir dels qui l'exerceixen, els polítics.

Exactament de tot això i d'aquesta gent s'ha d'ocupar aquest consell assessor a Madrid: desembussar, lubrificar, reconnectar.

A la foto, d'esquerra a dreta: Josep Piqué, Carles Casajuana, Carlos Godó, Javier Godó, Santiago de Torres i Jaime Carvajal