"Qué carallo están haciendo con el barco, ¿pasearlo por toda la costa para que manche lo máximo posible?". M'ho va dir en Gonzo com si en aquell mateix moment estigués veient el Prestige fer voltes sense rumb per l'Atlàntic, però aquells dies posteriors al 13 de novembre del 2002 ho va pensar la majoria de la societat gallega. Mariners, percebeiros i redeiras van entendre abans que ningú que n'estava passant alguna de grossa, però ningú no els hi va preguntar. L'únic que van poder fer va ser resar i esperar estar equivocats. Quan van arribar les primeres taques viscoses van saber que havien de separar les mans i embrutar-se-les, pero no s'imaginaven que els voluntaris es multiplicarien com pans. La marea blanca va difuminar una mica la marea negra fins ja no concebre's una cosa sense l'altra. Les dades oficials apunten que les 63.000 tones abocades de fuel van produir 170.700 tones de rebutjos, que 3.000 quilòmetres de costa van acabar enfangats de petroli i que el chapapote es va enganxar a la superfície de més de 1.000 platges. 20 anys després encara és fàcil ensopegar amb alguna pedra ennegrida.
🟠 Salvados busca Apostolos Mangouras a Grècia
Fernando González 'Gonzo' (Vigo, 1976) estava treballant a Radio Nacional Española quan va assabentar-se que hi havia un vaixell amb problemes davant la costa de Fisterra. Tenia 26 anys i l'idealisme a flor de pell. El primer que va explicar sobre l'accident en antena ja li va costar una trucada, i allà es va convèncer que en la seva professió no tot seria del color esperança. Que vindrien dies difícils. El desastre del Prestige ho va canviar tot: va canviar la confiança ciutadana en la política i en els mitjans de comunicació, va canviar la consciència ecologista i va canviar l'autoestima dels gallecs, que van sentir el caliu del Nunca máis com un salvavides amb què mantenir-se a la superfície dels cops del govern espanyol. Els dies es van convertir en mesos, els mesos en anys, i dues dècades després l'aire ja no està podrit, però l'ambient continua fent olor estranya. Per això Gonzo ha dirigit el doble Salvados Prestige —que aquest diumenge emet el seu segon capítol— i per això 12 periodistes gallecs —entre els quals ell es troba— també han participat al llibre Chapapote (Libros del K.O.), coordinat per Xosé Manuel Pereiro: perquè se sàpiga la veritat d'una tragèdia els filets de plastilina de la qual mai no han deixat d'expandir-se.
Més enllà de l'efemèride, per què és interessant parlar del Prestige ara?
Perquè la gestió del Prestige, tant la gestió de la catàstrofe com la gestió mediàtica que hi va haver a posteriori, va marcar l'inici d'un nou temps en la relació política-ciutadania, i també en la relació mitjans de comunicació-ciutadania. En aquell moment va sorprendre molt la barra amb què es mentia des del govern espanyol i la barra amb què es van utilitzar els mitjans públics per sostenir aquesta mentida. Avui dia això no ens sembla tan nou.
Avui dia és una estratègia súper normalitzada.
Sí, i de fet, la gestió que va fer el govern d'Aznar de la catàstrofe del Prestige es va repetir en la qüestió de l'accident del Yac-42, en la gestió de la Guerra de l'Iraq i en la dels atemptats de l'11 M. Es va instaurar una forma de fer que, encara que va ser molt crítica i va rebre molts atacs, al govern espanyol i al poder —jo crec— li va venir bé perquè va començar a generar un distanciament i una falta de credibilitat per part de la ciutadania cap al treball periodístic. És a dir, que un mariner de Galícia veient un informatiu veiés que no era veritat el que estaven explicant va començar a generar el dubte de si tot el que et explicaven els mitjans era veritat o no. No és gratuït tornar a revisar això, perquè, encara que va passar fa 20 anys, la manera d'actuar del poder polític és molt actual.
La conspiranoia funciona en el moment en què tu deixes de creure la versió oficial
Et va sorprendre en aquell moment?
Joder, sí, jo no donava crèdit al que estava passant. Ja treballava de periodista a Lugo, a RNE, i recordo que el primer que vaig fer sobre el Prestige va ser informar que havien arribat les primeres taques de chapapote a la costa de Lugo, i vaig fer la trucada a la Capitania Marítima de Burela. En acabar de donar l'informatiu, em va trucar un periodista de la meva casa afí al Partit Popular, bastant emprenyat i preguntant-me d'on havia tret allò. Això va ser un diumenge; el dijous següent es va saber, i va explicar el diari El País, que López Sors havia enviat un fax a capitanies i salvament marítims prohibint a qualsevol funcionari parlar amb mitjans de comunicació o amb periodistes. Clar que em va sorprendre, entre altres coses perquè tens 26 anys, estàs començant en la professió, i ets molt més idealista que quan portes 20 anys més de carrera professional.
La postveritat és un recurs ja imparable?
No sé si és imparable o no, però no ha decaigut. Cada vegada hi ha més solucions tecnològiques que permeten que la postveritat, les fake news i les veritats alternatives vagin funcionant. I per a això el descrèdit del periodisme és fonamental. En el moment en què tu deixes de creure en les persones que en principi t'expliquen la veritat, ja sigui el poder polític o els mitjans de comunicació, comences a buscar altres alternatives, o almenys a creure't altres versions. La conspiranoia funciona en el moment en què tu deixes de creure la versió oficial.
I al cap de pocs dies es va crear Nunca máis.
Els poders no esperaven la reacció social que hi va haver. El problema era el que es veia fora de Galícia, perquè hi va haver un moment que el que pogués passar dins els va deixar de preocupar; de fet, es va filtrar després un informe intern que havia fet el govern espanyol on el que els preocupava era la sensació que hi havia fora de Galícia de que s'esforçava més per tapar la realitat que per solucionar-la. Per callar i tranquil·litzar als mariners van deixar anar la pasta i van començar a donar ajuts ràpidament, fins i tot sense cap control, hi va haver gent que va haver de tornar els diners. Però no esperaven res com el moviment Nunca máis, i menys de tota la societat gallega. Quan se'n van adonar ja van veure que no eren capaços de parar-lo, i al que es van dedicar va ser a criminalitzar-lo, com qualsevol altre moviment actiu que hi pugui haver en altres parts del país.
Els poders fàctics etiqueten de terroristes civils sense proves i després no hi ha repercussions.
Aquí es va dir de Nunca máis que tenien relacions amb Batasuna i que eren simpatitzants d'ETA, i ho estaven dient de confraries de pescadors, d'associacions de veïns, d'intel·lectuals, escriptors o actors. En el moment que van voler començar amb aquest discurs, obrien portades de diaris on es relacionava gent anònima amb organitzacions terroristes i on es va posar la fiscalia general de l'Estat al servei d'aquesta teoria. Els poders fàctics no estan blindats al 100%, però evidentment tenen més capacitat i més altaveus. A més, perquè un ciutadà o una associació de veïns o una confraria de pescadors se'n vagin a un jutjat a denunciar al govern espanyol, per exemple, per tractar-los de terroristes, significa un esforç econòmic i de temps que un ciutadà o una associació civil no té, i el govern espanyol disposa de totes les capacitats que vulgui.
Per callar i tranquil·litzar els mariners, van deixar anar la pasta i van començar a donar ajuts ràpidament, fins i tot sense cap control
És paradoxal que fins i tot els moviments socials més forts pateixin desmemoria col·lectiva.
Probablement perquè quan els objectius es reparteixen entre més persones o entre més col·lectius, és fàcil sentir que et canses de lluitar i que t'hi baixes. En el cas dels poders, aquesta és la seva gran lluita, la de legitimar-se i la d'eliminar rivals. Per exemple, a Galícia no hem tornat a viure un moviment com el de Nunca máis, però sí que aquell moviment va marcar a la societat gallega, i hi va haver una sensació que si ens uníem i sortíem al carrer, s'anaven aconseguint coses. Sense Nunca máis no haurien arribat els ajuts que van arribar, ni a la rapidesa amb què van arribar: els ajuts del Prestige amb prou feines van arribar tres mesos després, quan encara s'estaven cobrant els ajuts de l'enfonsament del petroler Mar Egeo, que va succeir 10 anys abans i en el qual no hi va haver aquesta contestació social. En certa mesura, la col·lectivització sí que funciona: una altra cosa és que a la societat civil la intentin convèncer que això no serveix de res, i donem per bo aquest discurs, que sobretot ve des del poder polític.
El PP continua guanyant a Galícia.
El PP guanya a la Xunta de Galícia. La Xunta té la competència sobre certs sectors productius que són els que donen menjar a una part important de la població, i diguem que fa un esforç per tenir-los contents. Però el poder municipal el té l'esquerra. El PP ara mateix no governa cap consello de més de 20.000 habitants, les principals ciutats de Galícia no estan governades pel PP i en les últimes generals el PP no va ser el partit més votat a Galícia. I això va canviar des del Prestige, perquè abans sí que era la força hegemònica,
La mateixa força política els membres de la qual vas convidar al Salvados Prestige. Com se sent un quan sap que li estan mentint a la cara?
O et sents diferent, si tens preparat el tema i els pots collar fins que quedi clar que estan mentint o que et diguin la veritat, o et pots sentir una mica avergonyit per no tenir el material per poder esprémer-los. És una cosa habitual, sobretot quan et sentes amb polítics: hi ha algunes mentides que es veuen clarament, es va veure en el primer programa i també es veurà en el segon. És menys habitual quan t'asseus amb tècnics. Per exemple, en el cas de Serafín Díaz —exsubcap d'inspecció marítima— es veurà com no només intenta mentir en l'entrevista, si no que veiem com va mentir en el judici, la qual cosa em sembla encara més greu.
Quina informació has descobert que no coneixies, malgrat treballar de periodista ja en el moment de l'accident?
Un munt de coses. Per exemple, que Apostolos Mangouras no hauria d'haver estat el capità d'aquell vaixell i que ho va acabar sent perquè el capità que anava a portar el Prestige en aquell viatge, quan va veure l'estat del vaixell i com s'havien fet les últimes reparacions, va dir que ni de conya l'agafava. Tampoc no sabia que a 24 hores que el vaixell es partís i s'enfonsés, algú va prendre la decisió d'enviar tres funcionaris al Prestige a recollir documentació perquè després es pogués utilitzar en el judici. I, sobretot, veure com 20 anys després es busca el silenci de Mangouras perquè encara segueix el cas obert a Londres.
L'únic culpable pel que va passar, segons sentència.
A nosaltres ens van voler fer creure que Mangouras estava mort perquè no poguéssim arribar a ell, i quan arribem a ell, ens diu que li agradaria parlar però que no pot perquè els seus advocats no li ho permeten. I dius ostres, 20 anys després aquí encara hi ha qui fa per mantenir el silenci.
Ens van voler fer creure que Mangouras estava mort perquè no poguéssim arribar a ell; 20 anys després del Prestige encara hi ha qui fa per mantenir el silenci
Està normalitzada la censura en el periodisme per part dels poders?
Està normalitzat l'intent de censurar, la censura jo crec que no, però l'intent per part del poder sí, clar.
I l'autocensura?
Jo puc parlar en el meu cas, i el que sí que tinc claríssim és que les condicions laborals que hi ha en el gremi, baixos sous i inestabilitat laboral, són la millor forma de censura que hi ha ara mateix. Quan tu has d'escollir entre complir la teva professió o complir les necessitats bàsiques de la teva vida, entenc que molts companys arribin a un punt en què posin a la balança una cosa i una altra, i després decideixin actuar. Si tinguéssim millors condicions laborals i estiguéssim més ben protegits per les associacions professionals del periodisme, evidentment seria molt més fàcil per a tothom elegir entre m'autocensuro o faig la meva feina. I l'elecció seria faig la meva feina.
I quan els periodistes precaris són majoria, com es pot dignificar l'ofici?
Jo el que em dic a mi mateix és que la nostra feina es dignifica fent-la. És l'única forma: insistint, insistint, i fent-lo. Però no puc parlar per la resta dels companys. Les meves circumstàncies són molt avantatjoses respecte la majoria: treballo en un programa de renom que té la capacitat d'arribar a molta gent i me'l paguen molt millor del que es paga a qualsevol company. Que jo vingui ara a dir el que han de fer els meus companys de professió per dignificar-la em semblaria injust.
Les condicions laborals que hi ha en el gremi, baixos sous i inestabilitat laboral, són la millor forma de censura que hi ha ara mateix
Sembla que el bon periodisme és una excepció.
Depèn. Potser en aquest sentit seria més adequat parlar de mitjans. Jo crec que hi ha més bon periodisme ara que fa uns anys, el que passa que comporta més esforç, perquè entre altres coses has d'evitar certes estructures empresarials. Però hòstia, des que hi ha internet hi ha molta més possibilitat que un periodista pugui exercir la vocació conforme a la seva convicció o a la deontologia professional. Una altra cosa és que això signifiqui que tu has de promoure o proposar un projecte on el lector o l'oient o l'espectador pagui per aquest contingut. En aquest sentit, no soc pessimista. El que està clar és que s'ha facilitat, des de fa molts anys, que les grans estructures mediàtiques cada vegada estiguin en menys mans i més poderoses. I quan estàs allà dins, necessites certes condicions per poder tenir un marge de feina que igual no pots tenir en altres llocs.
Per això quasi tota la meva generació vol treballar a Salvados.
En el primer programa que jo faig es parla de polítiques laborals a La Caixa i al El Corte Inglés, que no són empreses menors. Ara, la pregunta que em faig és: si el programa no s'hagués dit Salvados, es podria haver fet? Doncs probablement no. També moltes vegades està el nom de —o el mitjà o el programa o el periodista— per aconseguir que la propietat del mitjà et permeti fer certes coses. Això no és just, el que és just és que l'exercici periodístic, rigorós i d'interès general, tingui tots els elements per ser publicat. Per això et dic, sí que hem d'esforçar-nos-hi més, però la sort és que també tenim més instruments per poder tirar-lo endavant.