Estic convençut que l’Eduard no s’enfadarà si començo aquest article dient que Gossos dempeus és una de les grans novel·les que s’han publicat enguany. Per qui no conegui l’Eduard Olesti, es tracta d’un noi jove que n’aparenta uns pocs anys més dels que realment té. Resulta que era acomodador del Teatre Lliure i això va ser el motor d’un espectacle, que en termes periodístics, el va marcar molt. També va passar per l’Institut de Teatre però com els bons, va fugir cames-ajudeu-me. Va provar d’estudiar traducció, però, i això m’ho va explicar un dia, afegia frases al text original, canviava alguns textos quan no li acabaven de convèncer, vaja, que com a traductor de prospectes de medicament hagués tingut algun problema legal. Olesti va guanyar el premi Amadeu Oller 2022 amb Sarcop i el Premi de poesia Ausiàs March de Gandia 2023 per Un cowboy crepuscular i ara ha guanyat el premi de ser publicat a Club Editor.
Gossos dempeus podria ser la pel·lícula del Fellini de 2024, un esquetx de teatre formalista (per formalista vull dir que la forma conté un significat per se, no pas que només hi hagi forma) o un poema llarg. A la presentació a la Llibreria Finestres, Olesti afirmava que el títol era una provocació perquè dempeus, segons alguns filòlegs, és un calc del castellà, tot i que està recollit al DIEC. En qualsevol cas, llegint la novel·la veus clarament que, tot i que les facultats canines dels personatges (humans) no afecten a la novel·la en els lectors, com jo, que no estimem els gossos.
La novel·la es pregunta a la primera frase que per què borden els gossos. I m’ha recordat al meu professor de lingüística, que em demanava si quan cridem el gos, aquest ho percep com el seu nom o com l’acció de venir. És a dir, com amb el meu gat —ja us he dit que jo no soc de gossos i l’exemple ens funciona— si li crido per Max: sap que s’anomena Max i, per tant, entén què vol dir tenir un nom, o bé es pensa que Max vol dir vine. Un amic fa poquet em va dir que aquesta teoria no tenia ni cap ni peus perquè un gos no pot assumir la complexitat d’un verb ni d’una acció en la parla. Tornant a Olesti, podríem dir que el gos borda perquè expressa un sentiment. La lògica expressiva del sentiment és un dels temes del llibre. La relació, ja clàssica per als wokes de cuntalunya, que queden per discutir entre la diferència entre significat i significant. En altres paraules, quin és el sentit de tota expressió: el text d’Olesti ve precedit d’unes paraules de Shakespeare, l’amiga Maixa escriu a les parets, els gossos borden i això és motiu de dubte, els camells cerquen l’eficàcia, l’Altort es revela des del més enllà, etc.
El món de l’Eduard és ric plàsticament, perquè està codificat amb una mitificació de la seva Barcelona i connecta perfectament amb tots aquells que, en la idea de la ciutat, hi veiem el tren de la bruixa
Una altra qüestió és el joc permanent. Maixa, Olga i Irene són els noms de les tres germanes de l’obra de teatre de Txékhov. El teatre és molt present a la novel·la. Molt vol dir que els personatges representen coses i accions. I el teatre és la tasca professional de molts d’ells. En Roger Bernat, director d’escena, a la presentació, va diferenciar dues tipologies d’escriptor: els que fan novel·les però volen fer teatre i els que fan teatre però volen fer novel·les. I l’Eduard és dels primers. El món de l’Eduard és ric plàsticament, perquè està codificat amb una mitificació de la seva Barcelona i connecta perfectament amb tots aquells que, en la idea de la ciutat, hi veiem el tren de la bruixa. El que és poc comprensible és, d’algú que clarament la pulsió estètica la té fent teatre, per què no en fa més? O no només en fa, de teatre? És una pregunta que potser ara ja no ens fem, perquè tothom fa de tot.
Havent estrenat obres amb Nina Orsini, havent guanyat premis de poesia i havent publicat aquesta novel·la sembla que parlem d’algú que vol tocar totes les tecles. Jo ho penso més aviat al revés: en toca de poques però molt meditades i pensades i que sonen de moltes maneres diferents. Per això poden semblar que són un llibre de poesia, una novel·la o una obra de teatre. El que encara és més sorprenent és com ha pogut escriure tot això en tan poc temps, i la resposta és senzilla: perquè l’Eduard fa anys que treballa, i d’això n'anem mancats.
És a dir, l’Eduard ha formalitzat la seva percepció de la ciutat. Ha vist un món. I de tant en tant, solitàriament, es tanca a escriure, només així s’explica la coherència i l’estil. Però només en ella hi pot desplegar les grans preguntes per les quals s’interroga, mitjançant, en aquest cas, una trama. I en la poesia, mitjançant llengua. La novel·la Gossos dempeus, però, li ha permès dur al límit la narració. Parlant, em va dir que era un petit homenatge a Harry Potter: una història que es narra fins a la meitat, i la resta són salts temporals d’una història de la qual ja coneixem el final. Perquè el final no transcendeix, no fa falta. Escrivint aquestes línies penso en diversos versos publicats al Cowboy com el següent: "t’escriuria menys si no enyorés Barcelona". Tot va d’això, d’una metarepresentació, d’una autodescripció, d’un enyor, d’un alè codificat.
Eduard Olesti és un materialista, un minimalista i un seductor
Si llegim l’Eduard com aquell que pinta una ciutat tenebrosa, ens equivocarem. Si llegim l’Eduard com un poeta de la destrucció o de la lletjor estètica, també. Eduard Olesti és un materialista, un minimalista i un seductor. Comparteix la passió pels concrets: per les escenes, les mirades, per les respiracions, pels coits, per les expulsions de tota mena... I ens fa mirar, amb desig, les fascinacions més materials possibles. La ciutat disseccionada són moltes vides, gestos i concrets. Mai abstractes. Perquè en l’abstracció, en la metafísica, en els absoluts, hi ha el combat dels poderosos contra nosaltres.