València cap-i-casal, matinada del dilluns 14 d’octubre de 1957. Fa 67 anys. El riu Túria, que llavors travessava la ciutat pel mig, es desbordava i inundava la trama urbana. Durant aquella tràgica jornada l’aigua assoliria un nivell de tres metres sobre el paviment de carrers i places. Aquella catàstrofe, que venia precedida d’un episodi de fortíssimes pluges que s’havien produït durant la vesprada i la nit anteriors, se saldaria amb la mort de més 300 persones i l’ensorrament parcial o total de 5.800 edificis. La Gran Riuà de 1957 va marcar profundament la societat valenciana de l’època. Però no era ni la primera ni, malauradament, seria la darrera. Les grans riuaes, quan el País Valencià s’estremeix sota l’aigua.
La primera riuà documentada: la de 1358
És del tot segur que durant l’Edat Antiga el País Valencià ja va patir diverses inundacions. Però la primera riuà documentada la tenim al segle XIV. Les fonts documentals relaten que el dijous 17 d’agost de 1358, fa 666 anys, el riu Túria es va desbordar i va inundar València cap-i-casal i el pobles situats a l’oest i al nord de la ciutat: Paterna, Quart, Mislata, Patraix, Campanar i la Saïdia. Segons les mateixes fonts, aquell catastròfic episodi es va saldar amb la mort de 400 persones i la destrucció de tot l’aparell agrari de la conca baixa del Túria. Però els escassos recursos de l’època per comptabilitzar, d’una forma rigorosa, els danys provocats per aquestes catàstrofes, apunten que aquestes dades només serien la punta de l’iceberg.
Aquesta primera riuà documentada es va produir en un context molt revelador. El 1358 feia tan sols set anys que la Pesta Negra (1348-1351) havia assolat Europa. València cap-i-casal censava uns 40.000 habitants (ja ostentava el lideratge demogràfic a la Corona catalanoaragonesa) i es recuperava a molt bon ritme dels estralls d’aquella terrible pandèmia. Però la Pesta Negra havia marcat un abans i un després. I les condicions d’habitació dels barris més humils, poblats per una onada de supervivents, desheretats i fugitius; devien ser dolentes o molt dolentes (escassa qualitat constructiva, inexistència de mecanismes d’emergència). Per tant, és molt probable que el veritable balanç s’elevés a la xifra de milers de morts.
La gran riuà de 1517
Durant les dècades posteriors es van produir successius episodis d’inundacions. Però la segona gran riuà es produiria el diumenge 27 de setembre de 1517 (un segle i mig després de la primera). Segons les fonts documentals va arribar precedida d’un intens episodi de tempestes (alguns textos, fins i tot, esmenten la xifra màgica de quaranta dies ininterromputs de pluges); i va ser la més destructiva i la més mortífera de totes les que, fins llavors, es tenia memòria o referència escrita. Segons aquestes mateixes fonts, a les tres de la tarda d’aquell tràgic diumenge, una onada fluvial va escombrar València cap-i-casal. Al cap d’una hora el corrent de l’aigua havia ensorrat més de dos-cents edificis i havia destruït, parcialment o totalment, cinc ponts.
Tampoc, en aquest cas, les fonts són massa rigoroses a l’hora de comptabilitzar les víctimes d’aquella tragèdia. Alguns relats documentats uns anys després, com els de Gaspar Joan Escolano —rector de la parròquia de Sant Esteve— descriuen que: “la fúria del riu van ser tan temerària, que la ciutat va quedar feta una Babilònia de planys i veus dels que morien ofegats sota les aigües i sota les cases que s’ensorraven”. Segons Escolano, la zona més castigada va ser el barri del Carme: “es podia navegar amb una barca gran entre els portals dels Tints i de les Blanqueries”, especialment al carrer dels Curtidors, on es van acumular dotzenes de cadàvers. La investigació historiogràfica estima que en aquella catàstrofe hi van perdre la vida milers de persones.
La gran riuà de 1776
El dilluns 21 d’octubre de 1776 el Túria es desbordava, de nou, i inundava València cap-i-casal. Des de la gran i mortífera riuà de 1517 s’havien produït diverses inundacions. Però la de 1776 seria la primera que no s’imputaria a la providència. Es va ordenar una investigació que culminaria amb una inèdita conclusió: es responsabilitzava el negociant Joaquín Jovellar, que tenia la concessió estatal de tala i transport de la fusta dels boscos valencians fins a les drassanes militars de Cartagena. Jovellar seria acusat d’omplir de troncs el Túria —fora de la temporada autoritzada per a la “navata” (transport fluvial de troncs)— Aquella investigació resoldria que els troncs de Jovellar van impedir el natural desguàs d’aquella riuà i van provocar la tragèdia.
No obstant això, les mateixes autoritats que van posar Jovellar a la picota no van fer absolutament res per eliminar altres obstacles artificials que, amb troncs o sense, impedien el desguàs en cas de riuà. Per exemple, l’assut de Rovella (situat a l’altura de l’antiga vila de Campanar, a les portes del Cap-i-casal) va estar operatiu fins quasi dos segles després i hauria de ser a causa d’una altra tragèdia (la gran riuà de 1957 que impulsaria el desviament del traçat del riu) que deixaria de ser un perill. Tampoc en la gran riuà de 1776 es va produir una comptabilització rigorosa de les víctimes mortals, però el relat de les fonts documentals apunta, clarament, cap a una tragèdia de grans dimensions, amb centenars o, probablement, milers de morts.
La gran riuà de 1957
Durant el segle XX es van produir dues gran riuaes: la de 1949 i la de 1957; i una pantanà: la de 1982, coneguda també com el trencament de la presa de Tous. Aquestes tres catàstrofes van tenir una gran repercussió social i econòmica. Tant per la quantitat de vides que es van cobrar com pels danys materials que van causar. Però la de 1957 passaria a la història com la pitjor inundació del segle XX al País Valencià. Aquella tràgica catàstrofe es va gestar durant la vesprada del diumenge 13 d’octubre de 1957. Durant aquelles hores fatídiques, una “Gota Freda” va provocar episodis de pluges torrencials a la conca mitjana i baixa del Túria i en poques hores es van registrar fins a 400 litres/m² en diversos municipis de la part central del País Valencià.
Durant la matinada del dilluns 14 d’octubre va arribar a València una primera onada que ja va omplir el llit del Túria i va inundar els barris del marge dret del riu (la Petxina, el Carme, la Seu i la Xerea). Però el pitjor encara estava per arribar. Al voltant de les dues del migdia una segona onada, amb un cabal molt superior a la primera, irrompia a la ciutat i la inundava totalment. Aquesta segona crescuda es va quantificar en una avinguda de 3.700 m³/segon (sis vegades el cabal mitjà de l’Ebre al seu pas per Amposta), que avançava a una velocitat de 15 quilòmetres/hora (suficient perquè una persona que es desplaça a peu no pugui escapar). L’aigua assoliria un nivell de tres metres per damunt del paviment dels carrers i places.
Quin és el problema?
La gran riuà de 1957, en plena postguerra, es va saldar amb la mort d’un mínim de 300 persones, una xifra dantesca però molt llunyana dels tràgics balanços anteriors. Ara bé, per primera vegada en la història, les autoritats del moment prenien consciència que calien grans decisions per impedir la repetició d’aquelles tragèdies. Per una banda, es va desviar el cabal del riu i, per una altra, es va imposar, arbitràriament, el cost d’aquella construcció a la societat valenciana. Passades sis dècades, i amb una llarga i documentada experiència històrica i amb uns recursos científics molt superiors als de, sense anar més lluny, el 1957; ens trobem amb la paradoxa que els governants que haurien pogut evitar la tragèdia del 2024 no tenen, ni tan sols, l'ínfima categoria política ni l'escassa capacitat de gestió d’aquells capitostos franquistes de “fària” i “carajillo”.