El menorquí Gregorio Martín és catedràtic jubilat de Computació i Intel·ligència Artificial de la Universitat de València. Es va especialitzar en robòtica, però darrerament treballa temes relacionats amb l'economia, especialment en allò referent a salaris i fiscalitat. És autor de (Des)empleo y bienestar en la era digital: una visión desde España (Megustaescribir, 2015). Aquest dilluns va estar a l'Escola Europea d'Humanitats, al Palau Macaya de l'Obra Social "la Caixa", per donar una conferència sobre "Digitalitzación: benestar i fallida de la redistribució via salari".
Com és que algú que procedeix del camp de les Matemàtiques acaba dedicant-se a aquest tema?
Des que em vaig jubilar he tingut més temps per plantejar-me determinats problemes. Fa temps que em preocupa el fet que Europa està perdent la seva situació en la societat postindustrial. Vaig intentar descobrir si la crisi depenia de més coses que dels bancs. La principal conclusió que he tret en aquest temps és que cada cop hi ha menys llocs de treball i que això obliga a un replantejament de la nostra societat.
Hi ha un procés terrible de desaparició d'intermediaris
I això, per què?
Amb la digitalització hem creat unes màquines que tenen resultats millors que les habilitats humanes Però a més s'ha establert una altra lògica en els processos de producció, que ha alterat les lògiques de la formació d'ocupació. Avui tenim productes gratuïts de cost marginal zero, com són les còpies dels llibres digitalitzats (això no passava amb els llibres físics). Amb un telèfon mòbil es fan coses molt difícils, i les fa tothom. Amb les noves tecnologies s'ha reduït el nombre de secretàries, per exemple. S'estan perdent molts llocs de treball. Abans, quan volies viatjar amb avió, tenies molts intermediaris: els que t'assessoraven, els que et venien el bitllet, els que et donaven la tarja d'embarcament, els que te la recollien. Ara en tot aquest procés només tens un intermediari: el guarda de seguretat, i aquest podria ser substituït per un robot. Hi ha un procés terrible de desaparició d'intermediaris. I això pot afectar a tothom. Ara es podran fer transferències per Facebook i això, sens dubte, afectarà als bancs.
La digitalització afectarà també als bancs?
La digitalització té uns efectes insospitats en molts àmbits. La gratuïtat fa que determinats sectors estiguin en perill. Estem més informats que mai i escoltem més música que mai, sense pagar. La gent gaudeix de música i d'informació sense que això tingui impacte en el PIB, i això ho complica tot. Això també està afectant a l'ensenyament: quin sentit té que jo em prepari una classe magistral quan hi ha professors molt més bons que jo que ja han penjat a internet classes senceres, amb exercicis i tot?
La digitalització va associada a que es perdin més llocs de treball dels que es creen.
També es va dir, quan va sorgir la revolució industrial, que les màquines treien al feina a la gent, i més tard es van generar noves feines.
Històricament, els economistes han defensat que cada cop que hi ha una evolució tecnològica, després d'un període de xoc, la societat s'estabilitza i apareixen nous llocs de feina. Això va passar en la primera i en la segona Revolució Industrial, però és molt possible que amb la digitalització sigui diferent. Sí que apareixen noves feines, des de els creadors de jocs fins als gestors de pàgines web, però són molt pocs. La digitalització va associada a que es perdin més llocs de treball dels que es creen.
Quin paper juga la globalització en la problemàtica de l'ocupació?
La globalització implica que hi ha gent a l'altre extrem de món que pot estar tan preparada com nosaltres, que està disposada a fer la mateixa feina que nosaltres i a competir amb nosaltres, i això genera terror. El problema de l'ocupació pren una dimensió mundial, més que local. El problema, ara, és que o el treballador dels Estats Units es queda sense feina, o el treballador de Mèxic es queda sense feina. No sembla que hi hagi solució. Sembla ser que no hi ha feina per a tothom. Segons les meves estimacions, al món hi ha 3.200 milions de persones que busquen un lloc de treball acceptable, i en realitat només hi ha 1.200 milions posts de treball en bones condicions.
I què pot fer la gent?
La gent fa el que pot, per això estan sorgint nous tipus de feines, que no són els habituals i que no funcionen ni tan sols com una feina prototípica. És el cas dels conductors d'UBER. De fet, la gent cada cop està més ocupada, tingui o no tingui feina... Amb el català tenim un problema, perquè avui en dia "ocupación" no vol dir "empleo", pots estar molt ocupat i no tenir un lloc de treball.
Si l'ocupació no es recupera, caldria procedir a una reforma de la nostra societat?
Estem en una situació en què és urgent plantejar-se si la capacitat redistribuïdora que se suposa al salari s'està acomplint avui en dia. No hi ha cap garantia perquè tot aquell que vulgui treballar pugui aconseguir un post de treball. Avui en dia, no tothom pot viure d'un salari. I això sembla que en el futur continuarà així.
Això ens duu a una nova fase històrica...
Bé, hauríem de tenir en compte que la idea del salari com a base de la redistribució és un afer molt modern en la història de la humanitat. Abans de la Revolució Industrial això no existia. És un procés que té tan sols 200 anys de vida i que potser ja hagi esgotat el seu cicle.
El govern insisteix en que si hi ha problemes d'ocupació el que ha de fer la gent és esdevenir emprenedora. Aquesta posició és realista?
Malauradament, això és una solució de polítics que no han entés el problema. I això em preocupa molt. Tothom sent la necessitat de que hi hagi llocs de treball, però ningú no es dóna compte que l'evolució tecnològica ens duu en sentit contrari. I això ens conduirà, inevitablement, a una situació de conflicte. Aquí hi ha molta gent que no diu la veritat. No la diu el govern. I, lamentablement, tampoc la diuen els sindicats.
Tal i com va aquesta dinàmica. L'Estat tal i com el coneixem, finançat pels impostos del treball i del comerç, està en perill?
Hi ha una aturada econòmica i això implicarà que haurem de controlar el consum. Treballar menys vol dir, també, que haurem de consumir menys. Duem 50 anys amb el mite del creixement continuat del PIB i del consum. Ara això s'ha acabat. Cal una reflexió tranquil·la, que ens dugui a reorganitzar una societat en que la gent no necessàriament visqui com a resultat de la seva feina.
No podem continuar confiant en què la redistribució de la riquesa via salari garanteixi la subsistència de la població
Aleshores, què es pot fer?
No podem continuar confiant en què la redistribució de la riquesa via salari garanteixi la subsistència de la població, com havia estat passant fins ara. Jo no sé exactament cap on hem d'anar, però apunto quatre propostes que s'estan fent des de diferents fòrums. Dues en un context d'Estat fort, i dues en un context d'Estat debilitat.
Què podria fer un Estat fort per enfrontar-se al problema de la manca d'ocupació?
Hi ha dues alternatives: la renda bàsica universal o el repartiment de la feina. La renda bàsica universal és una idea atractiva, però complicada. Com es defineix el bàsic? S'inclou l'educació, la sanitat? Els americans no contemplen la sanitat dins lo "bàsic". I la idea d'universal també suposa dificultats. Qui se'n podria beneficiar? Els refugiats també? No és fàcil aplicar aquest concepte. L'altra possibilitat, per a un Estat fort, és anar cap a un repartiment de la feina. És el que els japonesos anomenen societat 5.0. Al Japó hi ha molta gent que està ocupada en feines que podrien ser automatitzades. L'Estat subvenciona a les empreses que no fiquen màquines que treuen feina a la gent. Al Japó es té molt clar que ha d'haver-hi mercat de mercaderies, però no mercat de treball...
I com es podria enfrontar a aquest problema des d'un punt de vista més liberal?
Amb un Estat dèbil, i des d'un punt de vista més liberal, tenim dues opcions: tractar de competir amb les grans marques o anar cap a la "uberització". Competir amb les grans companyies és molt difícil. Avui en dia només hi ha 25 grans marques, amb una productivitat terrible. Alphabet, una de les grans empreses del món, amb 66.575 treballadors factura 74.980 milions de dòlars. És a dir, cada treballador factura al voltant d'1,12 milions de dòlars. Aquí el concepte de productivitat perd sentit. És gairebé impossible competir amb ells. Google triomfa, perquè n'hi ha un de sol al món. No és tan fàcil crear competència: els xinesos ho estan fent, però els europeus fracassen sistemàticament quan ho intenten. L'altra possibilitat, en un estat liberal, és l'uberització completa: que cadascun faci les feines que pugui, com pugui. El jovent ja ha decidit optar per aquesta proposta: usen Blablacar, Airbnb... Alerta! Si la joventut ha triat aquesta opció, és que aquesta opció té futur.
Els polítics són conscients de la problemàtica de la desaparició de llocs de treball?
Cada cop més. A Brussel·les, al juny, va haver-hi una trobada dels sindicats europeus, i ja corrien missatges en aquest sentit: calia fer alguna cosa ben innovadora per fer front a aquest problema. A Alemanya ja s'està discutint sobre el treball 4.0, que implica una distribució del treball. A França el consell de ministres ja comença a debatre el tema dels exclosos del mercat de treball i un dels temes que més es discutiran a les eleccions generals franceses serà la renda bàsica universal. A la Cimera de Davos de 2016 ja es parlava de la crisi de la feina, i molts ja deien que no els sortien els comptes en el problema de l'ocupació. És un tema que s'està discutint molt a d'altres bandes.