No sé qui va ser el científic psicòpata—o el nen cafre de poble, pel cas és el mateix— que va dur a terme el famós experiment, però consisteix en el següent: es col·loca a una granota (viva) en una olla amb aigua freda i es procedeix a coure-la a foc molt baix. Si es tirés directament en l’aigua bullent, el pobre animal saltaria a l’acte i tornaria a la seva tolla anques ajudeu-me mentre es caga en tots els teus morts. Però d’aquesta manera, apujant gradualment la temperatura, sembla ser que el gripau es queda allà gaudint del bany fins que, quan l'olor de brou de batraci comença a arribar a les seves petites fosses nasals, ja és massa tard per a fugir. La boiling frog o síndrome de la granota és una metàfora de la incapacitat o manca de voluntat de les persones per reaccionar a les amenaces que sorgeixen lentament, i l’han utilitzat fins a extenuació comentaristes de tot pelatge per a explicar qüestions que van de l'escalfament global al capitalisme. I avui, molt patillerament, la faré servir jo per a explicar —que no justificar— l’atroç sèrie de crims comesos per un dandi ociós al Dublín dels anys 80.
Imaginin l’escàndol aquí i ara si trobessin a l’Antonio Anglés còmodament acollit a casa d’en Grande-Marlaska
Imagini vostè l'haver estat criat entre cotons, en una mansió rural a la campanya irlandesa, amb servei i una institutriu. Després, en complir la majoria d'edat, passa una temporadeta a Califòrnia, a casa d'un oncle seu multimilionari, mentre assisteix a xerrades a la universitat de Berkeley i és testimoni —només testimoni— del naixement de la contracultura, l'amor lliure i totes aquestes coses de hippies. Més tard torna al seu país i de seguida hereta un substanciós patrimoni que hauria de permetre-li poder passar la resta dels seus dies bevent vi car, menjant als millors restaurants, viatjant al continent, anant al teatre i a l'òpera i assedegant la seva insaciable set d'oci i cultura mentre disposa a plaer del seu bé més preuat: el seu temps. I per a fer-ho en unes condicions encara més còmodes, decideix mudar-se amb la seva dona i el seu nadó a un lloc més càlid; a Tenerife, posem per cas. Però al cap de poc s'adona que ha dilapidat tota la seva herència i que en aquesta illa espanyola (com en cap altra, sospita) els diners no cauen del cel... Haurà de buscar feina, treballar per primer cop a la vida.
Els que no tenim la sang blava, hem arribat a normalitzar això que et soni el despertador a trenc d’alba per, al cap de poc, embotir-te en un transport públic pudent i desplaçar-te a un lloc, en general tirant a sòrdid, on et passaràs la major part del dia, de la teva vida, fent tasques monòtones i rebent ordres de qualsevol imbècil, per encabat anar al bar a descarregar la frustració amb futbol i cervesa. I l'endemà sant tornem-hi. Seguint la metàfora d'abans (ja ho hauran pillat), els de la nostra classe som granotes a qui porten apujant-los la temperatura des de pàrvuls. Si els nostres progenitors es partien el llom a la fàbrica i nosaltres, en absència de drets laborals, ara teclegem repantigats a la cadira d’un coworking, fins i tot arribarem a pensar que ens han posat sals de bany. Arribem a percebre l’aberració que és treballar com quelcom de natural. Qualsevol amb senderi, en ser llançat de cop i volta a l'aigua bullent que és la vida laboral, saltaria i buscaria una alternativa més raonable: agafar un fusell, atracar un banc i fugir de pressa en un cotxe robat. I això és el que va intentar fer en Malcolm Macarthur (1945), el nostre tristament cèlebre protagonista d’avui, un atziac estiu de l’any 1982. Fins aquí tot bé. El que ningú ha aconseguit entendre mai és per què en el procés d’aconseguir arma i cotxe van haver de ser assassinades (i molt salvatgement) dues persones innocents, i què diantre feia l'assassí més buscat del país, en el moment de la seva detenció, vivint a casa del Fiscal General d’Irlanda. (Imaginin l’escàndol aquí i ara si trobessin a l’Antonio Anglés còmodament acollit a casa d’en Grande-Marlaska.) En aquest misteri, que commocionà l'opinió pública del país cèltic fins a acabar caient el seu govern, intenta aprofundir Mark O’Connell a Un rastre de violència, la primera traducció internacional d’aquest true crime literari amb aromes de best seller.
GUBU
“La primera vegada que ens vam trobar (que vam parlar, hauria de dir, ja que l'havia vist molts cops d’ençà que van alliberar-lo el 2012) em vaig sentir entusiasmat —ens explica l’autor mitjançant una roda de premsa telemàtica—. A Irlanda és un personatge molt conegut, com aquella balena blanca inabastable, un individu bastant difícil d'aconseguir pels periodistes... Tot el que sabíem d’ell era la història dels assassinats i la seva recognoscible imatge: guapo, elegant, sempre amb el seu corbatí... Jo volia rascar una mica més, saber què hi ha darrere d’aquesta pantalla. El vaig convèncer ràpidament que parlés amb mi pel llibre. Ell el que volia era explicar bé el que havia passat, la seva infància, la seva vida. Però el seu relat era bastant, diguem-ne, ‘innovador’. El repte era obrir-me pas i descobrir la veritat entre tot el que ell em deia”.
En Macarthur no és un monstre, i això és el més inquietant
En Malcolom Macarthur és de per sí un personatge literari, fins al punt que el protagonista de la ficció de John Banville —escriptor a qui O’Connell va dedicar la seva tesi doctoral— el Llibre de l’evidència, en Freddie Montgomery, està inspirat en la seva vida. Un personatge de trets icònics a qui la premsa sensacionalista del seu país va retratar com a un esnob sense escrúpols. Un assassí de pagesos i infermeres per ves a saber quins motius, emparat pels coneguts privilegis de classe i el sempre corrupte govern irlandès. Els pocs però escabrosos detalls dels crims que van sortir a la llum, sumats al fet que el judici va ser molt ràpid (Macarthur es va declarar culpable dels dos assassinats, però en condemnar-lo a la pena màxima pel primer, l’Estat va decidir no jutjar-lo pel segon), i tot sumat al paradoxal fet que l’home més buscat per la justícia —havent-se distribuït retrats robot del sospitós pels diaris— fos detingut, precisament, hospedat en el luxós apartament de la màxima autoritat del país en matèria de justícia, el seu amic Patrick Connolly, van ser una de les causes que van tombar la credibilitat del govern del flamant taoiseach Charles Haughey. De fet, les paraules que aquest va usar per a tractar de descriure el succés (‘grotesque, unbelievable, bizarre and unprecedented’), serien recollides per la premsa sota l’acrònim GUBU per a referir-se tant als crims com, encara ara, als escàndols del govern. I malgrat comptar amb tots els ingredients d’èxit per a una bona crònica negra, sorprenentment, a ningú se li havia ocorregut fins avui escriure un true crime sobre tot això.
“Abans de conèixer-lo —continua O'Connell—, en Macarthur era per mi una idea, una mena de fantasma. I de sobte, de cop i volta, va esdevenir una cosa molt més inquietant que un fantasma: un ésser humà pertorbador. La meva comprensió sobre ell es va fer més complexa. Se’m va fer evident que no és un monstre, i això és el més inquietant. Potser seria fàcil afirmar que és un narcisista patològic o un sociòpata, però volia evitar aquests termes. Si poses una etiqueta, és una forma d’explicar o justificar unes accions. No em sentia amb el dret de fer-ho. A més, ell insisteix que està perfectament sa, i molts psiquiatres que l'han analitzat li'n donen la raó (tot i suggerir una certa psicosi). Jo volia que fos només una exploració literària. El meu llibre parla de la presència de la ficció en allò que pensem que és real”. El llibre va sortir a la venda dimecres i el trobaran al prestatge més negre de la seva llibreria habitual. Comprin-lo i llegeixin-lo. Que no els espanti el fet que la Sally Rooney signi un dels blurbs a la coberta. El realment horripilant els espera a l’interior.