Zoo han sigut el gran fenomen de la música popular valenciana dels últims trenta anys. Si parlem de repercussió, no pot haver-hi cap dubte. Ho van petar, vaja. Van arribar allà on cap altre projecte va arribar: a omplir places de bous, Sant Jordis i Wizinks com qui no vol la cosa, a obtindre milions i milions de reproduccions de les seues cançons, a engruixir el Top 10 de discos més venuts a Espanya. I sempre amb un compromís ineludible amb si mateixos: podien agradar-te més o menys, això ja depén dels teus gustos, però tot ho feien amb la màxima fidelitat als seus principis, dipositant la seua confiança en el seu cercle més íntim, autogestionant la seua carrera. A la seua manera. La seua barreja de pop, electrònica, hip-hop i ritmes globals va arribar en el moment precís, just quan la generació precedent, la que havia viscut els anys de plom (és a dir, aquells en què la música en valencià estava proscrita, tal com segurament començarà a estar a partir d’ara sota un govern en què PP i Vox han optat per no distingir-se per a perdurar en el poder), enfilava la seua fi perquè és més que complicat sobreviure en un ecosistema tan precari: s’apagaven les veus de La Gossa Sorda, Aspencat i Orxata Sound System, i Zoo naixien com a relleu lògic, també perquè alguns dels seus membres havien format part d’aquestes formacions i ja gaudien d’un bagatge. El seu èxit va coincidir pràcticament amb un govern autonòmic d’esquerres (2015-2023), però segurament haguera triomfat igual en condicions teòricament més adverses.
Cançons que permeten que et puga estimar
Un grup com Zoo mereixia un llibre. Un gran llibre. Un que explicara els secrets i les claus d’un èxit tan imprevisible i indesxifrable. Que desentranyara les seues connexions socials i artístiques. Que explicara la seua història d’una forma amena i, alhora, rigorosa. I ja el tenen. L’ha escrit Josep Vicent Frechina (Massalfassar, L’Horta Nord, 1966), investigador i crític musical, qui era el perfil més idoni: seu és també el llibre La cançó en valencià. Dels repertoris tradicionals als gèneres moderns (2011), un volum indispensable per a entendre l’evolució de la música valenciana i les seues ramificacions en la segona meitat del segle XX i part del XXI. Una bíblia absoluta per a entendre el que s’ha fet musicalment al nostre malparat País Valencià durant dècades. En el cas de Zoo, ho ha fet seguint l’ordre i l’estructura del seu repertori, tal com (per exemple) el britànic Simon Goddard va fer amb The Smiths en el llibre The Smiths 1982-87: Canciones que te salvaron la vida, recentment publicat en castellà. El de Zoo es diu Sempre a la contra i avant. La història de Zoo a través de les seues cançons (Sembra Llibres, 2025).
Zoo trobaren una fórmula musical molt atractiva amb elements del rap, el rock i el mestissatge
“L’editorial i jo coincidírem que l’estructura que podia donar-li un millor joc era la que feia de les cançons el fil conductor, i crec que les cançons de Zoo són el seu principal llegat, especialment en la seua vessant literària”, em contesta l’autor al voltant d’un volum que ha comptat amb la benedicció de Toni Sánchez “Panxo” i la resta de músics de la formació de la Safor. De fet, la reivindicació sense panfletarisme va ser una altra de les virtuts del grup. “Zoo trobaren una fórmula musical molt atractiva amb elements del rap, el rock i el mestissatge, però pense que aquesta estructura del llibre em permetia abordar-los a fons sense abandonar el relat cronològic i l’anàlisi del context que les propicià, amb la qual cosa m’assegurava la fluïdesa del discurs i, al mateix temps, una certa profunditat de camp en l’enfocament”, assegura el crític.
Combinar qualitat i credibilitat. Transversalitat i agudesa. Proximitat i discurs de gran abast. La quadratura del cercle és més que complicada, i només està a l’abast d’uns pocs elegits pel destí
Una fórmula indesxifrable
Combinar qualitat i credibilitat. Transversalitat i agudesa. Proximitat i discurs de gran abast. La quadratura del cercle és més que complicada, i només està a l’abast d’uns pocs elegits pel destí. Esbudellar una fórmula tan encertada sempre és complicat, però no puc evitar fer-li a Josep Vicent Frechina una pregunta que potser vaja en contra de l’adquisició del seu llibre, perquè és com resumir-lo: quina va ser la clau del seu èxit? “Diria que no hi ha una clau, sinó moltes”, em diu. Lògic, aquesta mena de fenòmens mai tenen una explicació senzilla. “En primer lloc, la qualitat de les seues cançons, capaces de seduir un públic molt ample amb una barreja de festa i dissidència que ja havia demostrat abans d’ells la seua tirada popular. En segon lloc, la transversalitat de la seua proposta, susceptible d’arribar a un públic transgeneracional gràcies a unes cançons amb moltes capes de lectura, algunes de les quals han arribat fins i tot a convertir-se en petits èxits entre el públic infantil. I en tercer, un context molt propici, perquè Zoo apareix quan l’adeu d’Obrint Pas acaba de deixar un buit enorme en l’àmbit de la música festivo-reivindicativa del país, buit que s’anirà fent més gran amb la retirada de La Gossa Sorda, Aspencat, Orxata o Txarango”. A tot això afegeix també “una política comunicativa modèlica: el logo del mico es féu més viral que la més popular de les seues cançons, i un posicionament en xarxes molt intel·ligent”.
Zoo van ser la culminació del moviment cultural valencià més important del segle XXI, això que hem anomenat música en valencià
Zoo es van dissoldre fa poc més d’un any, a principis de 2024. Ja són molts i moltes els que els troben a faltar. Per a Frechina, “van ser la culminació del moviment cultural valencià més important del segle XXI, això que hem anomenat música en valencià, i el que més lluny el va projectar fora de les nostres fronteres”. La paradoxa és, i això ja ho dic jo, que el seu èxit hauria de contribuir (i crec de veres que ho va fer) al fet que no s'empre l’etiqueta de música en valencià com un estil musical, ja que la normalització plena significa que la música feta en valencià no obeïsca a cap gènere ni a cap filosofia concreta, sinó que, en realitat, responga a totes al mateix temps. Li pregunte a l’autor si creu que tal volta Zoo tornaran en un futur. Jo estic gairebé convençut que així ho faran, però què pensa ell? Em diu que creu que “seria molt bo per a la cultura del país que tornaren com ho han fet Antònia Font, amb noves cançons i una recuperació de les velles sense deixos nostàlgics, només per la seua vigència evident, tot i que crec que Panxo canalitzarà d’alguna forma o altra el seu impuls creatiu i ens donarà noves alegries artístiques, bé al davant de Zoo de nou o bé en una nova encarnació musical”. S’admeten apostes.