Fa unes setmanes es revivava el debat sobre la presència a Barcelona dels monuments a Joan Güell i al seu consogre Antonio López y López, ambdós implicats en el tràfic d'esclaus. El Comissionat per a Programes de la Memòria de l'Ajuntament de Barcelona es plantejava què fer amb ells. I, justament ara, Edicions 62 presenta Els Güell, un llibre del periodista Andreu Farràs on se'ns presenta la vida de cinc membres d'aquesta influent família catalana. Simultàniament, al Museu Marés s'hi presenta una exposició de caricatures de Josep Parera sobre personatges famosos de la segona meitat del segle XIX: entre ells no hi podia faltar, òbviament, Joan Güell. Els Güell retornen a l'actualitat catalana.
L'encert d'una tria
L'any 2001 Andreu Farràs, en companyia de Pere Cullell, va publicar L'oasi català, un llibre sobre els vincles entre les elits polítiques, culturals i empresarials catalanes. Una obra que seria bo rellegir ara, després de l'escàndol Pujol i de tants i tants casos de corrupció, que han posat de manifest fins a quin punt estaven podrides les 400 famílies catalanes que tenen la paella pel mànec en aquest país (Fèlix Millet deia "Som 400 famílies, i sempre som les mateixes"). La teoria de fons de L'oasi català era que el conflicte polític a Catalunya es diluïa per les xarxes personals i familiars que involucraven a bona part de l'elit del país i que acabava creant interessos comuns entre elles. Després d'aquella aguda anàlisi, Farràs torna a investigar l'elit catalana amb Els Güell.
Qui són els Güell
En els tres primers paràgrafs de l'obra, Farràs situa ràpidament la família Güell ubicant-la en alguns esdeveniments de gran transcendència: les Bases de Manresa, l'Estatut de Sau, la Constitució de 1978, les trobades entre Franco i don Joan de Borbó, la creació del Palau de Pedralbes, el finançament de les construccions de Gaudí, l'ascens i la persecució de Verdaguer, l'obertura de la Via Laietana, i l'actuació d'empreses com Asland, la Transatlántica, la Compañía de Tabacos de Filipinas, el Banco Atlántico, la Maquinista Terrestre y Marítima... No hi ha cap dubte que es tracta "d'una nissaga que ha ajudat a configurar molt la identitat de la Catalunya que coneixem". De fet, els Güell del segle XXI es consideren successors de tota una tradició: Carles Güell de Sentmenat lloava els seus avantpassats Joan Güell i Antonio López com "forjadors de Catalunya". Tot i que alguns dels seus membres més destacats de la família asseguren: "Ara ja no som influents", no hi ha dubte que molts d'ells gaudeixen d'una posició acomodada gràcies a la història familiar.
Suau
Andreu Farràs dedica 5 capítols a 5 personatges reveladors de la família, i en els títols ja deixa clar el caràcter del seu text: un està dedicat a "Eusebi Güell Bacigalupi, el magnànim", un altre a "Joan Antonio Güell López, el valent", i un tercer a "El coratge cívic de Carlos Güell de Sentmenat". Es refereix a Güell com un "cognom il·lustre", potser suposant que n'hi ha que no ho són. L'editora assegura que la virtut d'aquest llibre és trobar "un punt mitjà" i de fer un "esforç d'objectivitat". Però aquest retrat extremadament amable dels Güell està bastant lluny de l'objectivitat.
Relativisme
Un dels arguments que dóna Andreu Farràs per exalçar la personalitat dels Güell és que hi ha alguns dels seus comportaments que eren habituals i molt estesos a la seva època. A la presentació del llibre, realitzada al Palau Güell, va argumentar que avui en dia "les condicions de treball a les fàbriques de l'època ens semblarien salvatges". Evidentment, les condicions de treball a les fàbriques dels Güell semblen avui salvatges; però ja en el seu moment el moviment obrer va denunciar que eren salvatges, i els empresaris no van fer res per modificar-les, sinó que van moure tota la seva influència política per evitar la regulació del treball abusiu. Farràs defineix que a les colònies industrials, com la Güell, "s'exercia un paternalisme que ha estat interpretat com una forma de control més efectiu sobre la població". Farràs es desmarca d'aquesta "interpretació"; però cal recordar que a una colònia industrial el propietari o els seus representants podien inspeccionar en qualsevol moment l'habitatge d'un obrer, i que aquest podia ser acomiadat de l'empresa i desnonat del seu domicili per comportaments "immorals" realitzats en el seu temps lliure a casa seva.
"No va ser l'únic"
Un dels aspectes més problemàtics per a la imatge pública de la família és la participació de Joan Güell i el seu consogre, Antonio López y López, en el tràfic d'esclaus. De fet, les estàtues d'ambdós, a la Gran Via i a la Via Laietana, van ser destruïdes el 1936 i reconstruïdes pel franquisme. Andreu Farràs no té cap problema en reconèixer que el patriarca de la nissaga, Joan Güell, va ser un negrer. Però argumenta que "en aquell moment el tràfic d'esclaus començava a estar prohibit". A més a més, afegeix que si bé va ser un traficant d'esclaus, "no va ser l'únic". Amb aquest argument, dóna molta més importància a les seves tasques empresarials a Catalunya sobre els seus "negocis" afro-americans. Tot i que la riquesa obtinguda a Amèrica va ser la que va permetre a la nissaga desenvolupar les seves activitats a Catalunya. No és estrany que Eusebio Güell, "el Magnànim" segons Farràs, formés part de la directiva de la Lliga Antiabolicionista, el lobby creat per impedir que es suprimís l'esclavatge. Això sí, asseguraven que ho feien per evitar "la ruina de Cataluña".
Monuments en qüestió
A la presentació del llibre, el periodista va advertir sobre els "excessos" de revisar el passat, per por a "quedar-nos sense noms per als carrers i haver de posar-los xifres com als Estats Units". Malgrat tot, Farràs aporta alguna dada important a aquest debat quan recorda que va ser Carles Güell de Sentmenat qui va salvar l'estàtua d'Antonio López quan el 2010 va haver-hi una campanya dels sindicats per retirar-la. Ho va aconseguir entrevistant-se amb l'alcalde Jordi Hereu. Més tard, Hereu va deixar el càrrec i va treballar a una empresa del grup Güell, com oportunament recorda l'autor. Dissortadament, l'autor no s'estén gaire més en parlar de la xarxa de polítics (i periodistes) que al llarg de 150 anys han estat al servei dels Güell.
La corrupció
Farràs liquida ràpidament la implicació dels Güell en afers de corrupció, normalitzant-la: "obtenir de ministres i alts funcionaris contractes de l'Estat de sotamà [...] forma part de l'estratègia que desplegaven la majoria d'empreses d'aquella època. I en altres temps anteriors i posteriors". L'absolució valdria per als Güell del segle XIX, i per a tots els corruptes del segle XXI. Es banalitza absolutament la corrupció i es legitima als corruptors.
Tirar la pedra i amagar la mà
Joan Antoni Güell i López, "el valent" segons Farràs, va contribuir al cop d'Estat de Primo de Rivera. Ell es vantava d'haver tingut una contribució decisiva a la implantació d'un règim autoritari a Espanya. Més tard es va convertir en un crític del dictador andalús, especialment pel seu centralisme. Més tard, l'octubre de 1936, signaria un manifest d'adhesió a la rebel·lió militar de Franco, però amb el temps rebutjaria el franquisme. Al llibre es fa referència repetidament a la posició antifranquista i a la sensibilitat social de l'empresari, un aspecte sens dubte de gran interès. A les seves memòries, Joan Antoni Güell mostrava una gran lucidesa: "Els mals que han provocat la caiguda de la monarquia han estat principalment: una massa irritant repartició de la riquesa, el problema religiós, el militarisme i els nacionalismes". Però l'autor s'oblida de comparar aquestes brillants declaracions amb la no tan brillant aplicació d'aquest discurs a les fàbriques del Güell durant el franquisme. A alguns textos, com El franquisme al Baix Llobregat, es troba una visió molt menys idíl·lica de l'actuació política real dels propietaris en la Colònia Güell en aquells moments.
Silenci colonial
El llibre se centra molt en la dimensió catalana i europea de la família Güell. Es dóna poca importància a la vessant asiàtica i africana del negoci. Però sabem que Joan Antoni Güell López va ser representant dels negocis familiars al Marroc, justament en un moment on les campanyes marroquines estaven en el moment més àlgid: l'exèrcit espanyol usava armes químiques al protectorat. Tot i que la majoria de la població era abolicionista, van ser les pressions de l'empresariat i de l'exèrcit les que van forçar el manteniment, al Marroc, de les polítiques colonials (i els Güell tenien un paper destacat en els organismes empresarials colonials). Farràs reprodueix, sense qüestionar-lo, un text on es parla del "éxito de Marruecos". Els Güell també van tenir un paper molt important en la colonització de la Guinea a través de la Transatlántica. En aquell temps les plantacions de l'illa de Fernando Poo (Bioko) eren conreades, bàsicament, amb mà d'obra semiesclava procedent de Libèria. I la colonització de Filipines, en bona part, va ser impulsada justament per les pressions de la Compañía de Tabacos, de la família Güell. Al llibre se'ns parla que la Compañía "rep" grans extensions de plantacions de tabac; no se'ns explica què va implicar això per als pagesos filipins.
L'afer Verdaguer
Farràs posa molt d'èmfasi a la tasca dels Güell com a mecenes, amb el finançament d'artistes i creadors com Gaudí. Però qualsevol estudi sobre els Güell acaba topant, en algun moment, amb l'afer Verdaguer, ja convertit en un mite dins la historiografia catalana. El poeta, després de treballar durant algun temps de capellà particular dels López, els parents polítics dels Güell, i d'exercir el seu ministeri als vaixells de la Transatlántica, va acabar per tenir problemes amb alguns membres de la família. Les pressions dels mecenes sobre les autoritats eclesiàstiques van aconseguir que Verdaguer fos apartat de Barcelona, acusat de bogeria i suspès com a capellà. Farràs ressalta que Verdaguer i els Güell, van establir una "relació de respecte, cordialitat, admiració, complicitat ideològica, comunió religiosa i, fins a cert punt, amistat". No menciona un punt bàsic d'aquesta relació: la subordinació absoluta del poeta als seus mecenes.
Tot per la pàtria
Farràs assegura que els Güell van ser defensors "dels seus interessos, de la seva classe i de Catalunya". La seva preocupació pel territori els absoldria dels seus comportaments no gaire ortodoxos. La visió de Farràs és la d'uns interessos catalans solidaris i, bàsicament, enfrontats "als de Madrid". Malgrat tot, accions com la col·laboració amb els cops d'Estat de Primo de Rivera i Franco invalidaria per complet aquests principis. L'actuació dels Güell no tenia com a objectiu la defensa de tot el territori, sinó que en alguns casos va ser nociva per d'altres persones que hi vivien. Farràs vol revalorar els Güell per la seva tendència "dinàmica i modernitzadora", tot i que Farràs deixa clar l'evident espanyolisme de la nissaga, des dels seus inicis fins als nostres dies. Farràs accepta sense qüestionar les proclames de patriotisme dels Güell, alguns dels quals no van aprendre mai el català, tot i desenvolupar la majoria de les seves activitats a Catalunya, i van imposar als seus subordinats l'ús del castellà.
La seva història no és la seva història
La clau de la rellevància dels Güell és que han estat molt influents. El que ells han fet no només ha determinat la vida de la seva família. Les seves decisions han contribuït a l'esclavització d'africans i en el seu transport a Amèrica, a l'aplicació del treball infantil a les fàbriques catalanes, als segrestos de liberians per a conrear el cacau de Fernando Poo, als bombardejos de Barcelona per l'aviació franquista i italiana, als afusellaments a l'Espanya franquista, a la manca de polítiques socials... Desgraciadament, no s'ha fet pública la documentació familiar que permetria entendre una mica millor la seva història. I la nostra també. I aquest llibre no contribueix a percebre com la història dels Güell ha marcat la història de la resta de famílies del país.
El que no se sap, no es diu
Andreu Farràs ha treballat bàsicament amb bibliografia publicada, i amb alguns materials que li ha passat la família Güell. No ha tingut accés a l'arxiu familiar, ni ha consultat els arxius empresarials, una documentació que seria bàsica per a un llibre d'aquestes característiques. I això que als arxius públics hi ha moltíssima documentació relativa a aquesta nissaga. Caldria anar a les fonts originals per poder revisar la història de la família. Per altra banda, la tria de cinc personatges per retratar tota l'estirp és prou arbitrària, i desfigura el que seria una imatge col·lectiva i plural dels Güell. Però el més sorprenent és que Farràs no hagi utilitzat alguns dels materials sobre els Güell generats pels historiadors en els darrers anys, especialment, els estudis exhaustius de Martín Rodrigo sobre la família. L'indubtable interès del tema es mereixia un estudi amb molta més profunditat, i molt més incisiu.
Fotografia de portada: Joan Güell. Caricatura de Josep Parera. Museu Marés.