El poeta i polític Jaume Bofill i Mates (1878-1933) va néixer a Olot, d'on era la seva mare –l'àvia, de Castelló d'Empúries, era coneguda com "La perla de l'Empordà"– i va fer vida a Barcelona, on el seu pare, fill cabaler del Noguer, havia obert un negoci de merceria majorista. Però, sempre que podia tornava a Viladrau, d'on eren originaris els Bofill. 

"El Montseny és la meva pàtria poètica. Molts versos meus són dictats per la melangia anual de deixar-lo en venir la tardor. Hi he passat hores i força temps d'ençà que era infant. I he conegut el viatge èpic: les tres o quatre hores en mul després de l'estona de carrilet. Al cap d'anys d'anunciar-la sovint, tinguérem carretera i amb ella, l'hòrrida tartaneta troglodítica, i ara l'autoòmnibus insolent", assegura Bofill i Mates en una entrevista que li feia Tomàs Garcés a la Revista de Catalunya, l'any 1931.

El Mas Rusquelles, adquirit pel matrimoni Bofill i Mates als hereus, va ser el lligam de qui també va ser conegut amb el nom de ploma de Guerau de Liost amb el Montseny, al qual va dedicar un dels seus llibres més memorables, La muntanya d'ametistes, però també també el casal que va atraure les visites d'amics com Josep Carner, Pompeu Fabra, Josep Maria López-Picó, Josep Maria de Sagarra o Carles Riba i Clementina Arderiu. "El poble és a la vora, però amagat. En aquell indret fan ombra les alzines i els roures. Hi creixen els castanyers. Hi ha uns quants pins. Cap als cims, a muntanya, els faigs i els avets imperen", recordava Bofill.

Jaume Bofill i Ferro, Marià Manent i Jaume Bofill i Mates a Rusquelles, l'any 1932. Arxiu documental de Jaume Bofill i Ferro

El Montseny, una obra poètica

Al mateix Viladrau, Ca l'Herbolari, propietat del seu parent, el també poeta, traductor i crític literari Jaume Bofill i Ferro, va ser l'altre focus d'atracció que van convertir la vila natal de Serrallonga –el mas del qual no és gaire lluny de Rusquelles– en una de les capitals del noucentisme literari. Marià Manent, per exemple, hi seria estadant habitual i hi passaria la guerra civil, com explica al seu deliciós dietari El vel de Maia. 

Efectivament, Bofill va convertir la seva vinculació amb la zona per bastir-ne una obra poètica. La muntanya d'ametistes, publicada per primera vegada el 1908 i revisada l'any 1933, amb pròleg de Josep Carner, el seu gran amic. Carner, que també va ser hoste dels Bofill diversos estius, va evocar les seves estades a Rusquelles i l'enyor de no poder-hi tornar. Des de la galeria de Rusquelles, els dos amics havien contemplat el Matagalls i Sant Segimon.

Mas Rosquelles, encara avui propietat dels hereus de Jaume Bofill i Mates

Guerau de Liost, a l'entrevista de la Revista de Catalunya, recordava que a La muntanya d'ametistes "no havia procurat fer sinó un alçament contra el ruralisme a l'ús. Esguardava la natura sense renunciar els meus drets de ciutadania". El noucentista i civilitzat Bofill, que dedicaria a la ciutat de Barcelona La ciutat d'Ivori, assegurava sobre la seva obra que "contra el ruralisme indigne" del seu temps, "calia dreçar una ironia benèvola que l'atuís a poc a poc". Al mateix pròleg, el poeta assegurava: ni en un sol vers he fet conscientment renúncia de la meva carta de ciutadà honrat ni una sola vegada he transigit a actuar, d'estrafet pagès".

La font de l'Oreneta, un homenatge al poeta

Bofill va ser un gran aficionat a la caça, tal com recordava en conversa amb Garcés, quan deia: "El Montseny l'he resseguit amb els caçadors. De menut ja anava amb ells. Els portava el sarró, car l'escopeta no m'era permesa. Aprenia d'estar a l'aguait a les parades. La primera escopeta me la donà el pare, als quinze anys". Com a bon caçador, era coneixedor de tots els camins i fonts del seu terme, el què li va permetre escriure sobre diverses fonts de Viladrau, com la de les Paitides o la de l'Oreneta, on somiava ser enterrat. Un altre dels qui van conèixer el Rusquelles de Bofill i Mates, el poeta Felip Graugés, escrivia: 

Aquí el poeta Guerau recollia
el to gemat que el Montseny li oferia
de cap a cap dels oberts horitzons,

i, enamorat de paitides i fades, 
escorcollava llegendes colgades 
en les fontanes i els boscos pregons. 

Font de l'Oreneta, que homenatja a Guerau de Liost.

Implicat en la política del seu temps, Bofill va ser un dels joves dirigents de la Lliga que, havent fet les primeres armes a l'Ajuntament de Barcelona, va iniciar una brillant carrera a les noves institucions de la Mancomunitat, creada l'any 1914. A la mort de Prat de la Riba, va esdevenir un dels seus hereus polítics, predestinat a ocupar importants càrrecs –va ser un dels responsables de la defenestració de Xènius–, però l'enfrontament amb els dirigents més conservadors i proclius a l'acord amb la monarquia espanyola el va portar a la fundació d'Acció Catalana i a confrontar el seu programa catalanista, liberal i republicà amb la concòrdia que propugnava el líder de la Lliga, Francesc Cambó. La política religiosa del partit durant la II República el portaria, amb cert escepticisme, a tornar a la Lliga. Jaume Bofill i Mates, Guerau de Liost, va morir l'any 1933.

El 16 de maig de 1936, poc abans de la guerra i a instàncies de Marià Manent, el poeta i conseller de Cultura Ventura Gassol va presidir un homenatge a Jaume Bofill que va consistir en la col·locació d'una estela de Joan Rebull, que representa el poeta tornant de cacera, i el dístic que Liost havia demanat a Carner, que avui encara diu: "Jo só la Font de l'Oreneta / em descobrí l'ocell i em coronà el poeta". El mas Rusquelles continua en mans dels descendents del poeta, que ha donat fama a una població osonenca i el llegat del qual continua viu. Com el d'un altre estiuejant il·lustre, el baríton andalús Marcos Redondo, que dona nom a un festival líric anual.