Des de principis d’octubre vivim amb imatges diàries de la guerra entre Israel i Palestina, imatges de morts als carrers, de runes. Al telenotícies i als programes especials amb música èpica, com una ficció apocalíptica. I a Twitter, sobretot. Notícies sobre Gaza, i a sota la notícia de la plaga de xinxes, i a sota un vídeo d’un ós panda que es renta amb una tovallola. La manera com absorbim la informació ja ha canviat el paradigma. El xoc emocional, curt, intens, i scroll. A sota sempre hi ha alguna cosa millor. 

Recordo la mateixa sensació quan va esclatar la Guerra d’Ucraïna. La perplexitat i seguidament la normalitat. És clar que hi penses cada dia, ho comentes amb algú, i ets conscient de la sort que tens de no haver nascut en aquella porció de terra. Cada dia uns minuts de dedicació mental, informar-te’n i recordar-te que no ho oblides encara que la major part del dia facis com si res. És una manera de netejar-te una mica superficial, com quan al parabrisa del cotxe no hi queda aigua i l’escombreta només escampa la pols en forma de semicercle. 

Som els conflictes del nostre entorn més immediat. Aquesta és la mesura dels nostres problemes. I és lògic. La pluja, aquest dilluns i les entrades a Barcelona col·lapsades. Sembla que per fi arriba una mica de fred. El Premi Planeta. Pel pont vaig ser a Montpeller i la meva preocupació circumstancial va ser l’engendrament de Jaume I (una cosa que va passar a principis del 1200). El seu pare, Pere el Catòlic, no volia anar-se’n al llit amb la seva dona Maria de Montpeller, s’havien casat molt a contracor, i el van enredar dient-li que s’ho feia amb una altra al castell de Mireval. A les fosques no la va reconèixer i amb una nit n’hi va haver prou. Aquells dies també em va amoïnar la poca qualitat dels nostres croissants en comparació amb els francesos i el seu sistema escolar que té vacances cada sis setmanes. Això fins que a París hi va haver l’assassinat d’un professor en un institut. L’endemà desallotjaven Versalles i el Louvre per amenaça de bomba.

Som els conflictes del nostre entorn més immediat; aquesta és la mesura dels nostres problemes

El mateix dia, però, a Montpeller els carrers del centre històric eren pleníssims, igual que els restaurants pintorescos amb taules a fora. Durant una estona van coincidir a les escales de la plaça Sant Roc una banda de carrer que tocava per la lluita contra el càncer i un desplegament de militars armats amb metralletes. Hi va haver un moment d’estranyesa, però tothom va seguir menjant la seva cassoulet, bevent vi amb copa grossa. Era cap de setmana, feia bon temps i ens miràvem de reüll els senyors amb els fusells. De seguida van marxar. I millor. No necessitem que ens recordin l’horror del món mentre dinem. Ja sabem que hi és, ja hi dedicarem uns minuts abans d’anar a dormir (sobretot si ens pot afectar la tornada del pont perquè ens cancel·len algun vol) o al matí quan ens posem al dia i encara no estem del tot desperts. Però llavors no, que era cap de setmana i dinàvem a un lloc preciós. I no ens tocava, encara, de prou a prop.