Sempre he pensat que m'agradaria ser propietari d'un hotelet per la senzilla raó de posar un exemplar de Notes disperses a totes les habitacions, sense excepció. Com aquells motels de carretera americans de piscina sense aigua, parets empaperades en les quals encara hi ha taques amb la sang d'algun assassinat i matalassos que grinyolen, però canviant la Holy Bible de la tauleta de nit per un llibre de Josep Pla. No és cap ximpleria: llevar-se cada dia i llegir-ne un fragment, sigui quin sigui, és un fabulós exercici de gimnàstica matinal, igual com ho era per la meva àvia resar al rosari de fusta que tenia penjat del capçal del llit.
Recordo que de coses com aquestes vam parlar amb en Joan Safont el primer cop que ens vam veure, ja fa anys, on a més de demanar-li a quin lloc s'havia comprat aquell barret borsalino que li donava un atractiu aire antic, vaig preguntar-li si ell també dormia amb un exemplar d'El quadern gris entre el despertador i el carregador del mòbil. No ens coneixíem de res, però la pregunta va agradar-li, ja que entre planians hi ha la mateixa camaraderia que entre els fans del Bitter Kas o de la pizza amb pinya: som pocs, però exercim una fidelitat a la causa gairebé evangèlica, potser perquè Pla no només ens ha marcat la vida, sinó que ha permès codificar la vida del nostre país i aprendre a descriure aquelles coses que no sabíem com es deien.
Josep Pla davant la porta de la seva casa natal, a Palafrugell. (Fundació Josep Pla)
A l'hivern, quan en dies com avui surto de casa i veig els enciams gebrats a l'hort del costat, recordo que de petit no sabia com definir aquella blancor damunt les verdures. Un dia, però, amb disset anys, vaig llegir a l'Avui que Salvador Sostres deia que "Josep Pla va dir-nos que els enciams tenen un fil de neu i ara sabem que allò blanc que tenen els enciams a les fulles es diu fil de neu" i ja mai més ho he dit de cap altra manera. Jo devia tenir aleshores disset anys i no havia llegit mai Josep Pla, perquè a l'institut Pla no es llegia i a casa meva l'únic llibre que existia era el llistín telefònic. Després, a la universitat, el Pla que van explicar-me era un precís narrador, sí, però que principalment era un espia franquista, un misogin, un masclista i un anticatalanista consumat. Per postres, el llibre que van fer-me llegir d'ell era El carrer estret, que segurament no és el millor llibre per fer que algú s'adoni que Pla és especial. Que no és un escriptor més que s'hagi de llegir com qui llegeix un Lluís Ferran de Pol o un Josep Pous i Pagès de la vida, vaja, i que per algun motiu ell mateix considerava el gènere novel·lesc com la "literatura infantil de les persones grans".
Malgrat l'avorriment suprem que va provocar-me el quadre de costums d'El carrer estret, però, cada matí continuava veient el fil de neu sobre els enciams i un dia l'estimat Martí Vallès, germà d'un gran amic, em va dir la frase més important que un planià pot dir a un infidel: "si vols descobrir Pla, comença per aquí". A la vida hi ha el dia que algú et passa el primer porro, el dia que algú et deixa tastar per primer cop un Palo Cortado de Xerès i el dia que algú et recomana el primer llibre de Josep Pla. "És com parar l'orella a les converses que tenen els vells d'aquí El Pla mentre juguen la partida al bar de La Societat", va dir-me. Aquell acte de proselitisme va permetre'm endinsar-me a El pagès i el seu món, al qual després seguiria La vida amarga i Girona, un llibre de records, que vaig llegir des de la meva habitació del carrer Ciutadans en el primer dels sis estius en què vaig treballar a la ciutat de l'Onyar i vaig aprendre a parlar serbogironí. El cop definitiu i sortosament irreversible per convertir-me en planià, però, va arribar gràcies a Enric Vila i el seu magnífic El nostre heroi Josep Pla, que justament ara reedita en una edició revisada l'editorial Bonport.
Pla no s'acaba mai, per això l'escriptor empordanès és encara avui una mena d'objecte de conquesta per part de molts, des de l'únionisme fins a l'independentisme
Si remarco aquest llibre és perquè, malgrat Pla sigui l'autor més llegit de la nostra literatura, la seva figura és encara avui una barrera per amagar la seva obra. M'ho va demostrar una amiga mallorquina que aquest estiu, en veure una story meva a Instagram en la meva visita semestral al Temple© -la Fundació Josep Pla-, em va preguntar per què sentia fascinació per un feixista. Jo no sé què van ensenyar-li a la seva escola d'Inca, però sé que vaig recomanar-li aquesta magnífica guia planiana escrita per Josep Sala Culell, la biografia literària Josep Pla o la vitalitat, de Xavier Febrés, i sobretot també el llibre de Vila, ja que ajuda a comprendre sense tabús el paper de Pla just abans, durant i immediatament després la Guerra Civil, sovint tan mal explicat o fastigosament manipulat. Per això l'escriptor empordanès és encara avui una mena d'objecte de conquesta per part de molts: l'unionisme i el federalisme espanyol voldria fer-se'l seu amb el mateix afany amb què volen apoderar-se l'Escola Catalana; el sobiranisme vuitantapercentista se'l mira de reüll, en tot cas folkloritzant-lo com si fos un porró artesanal comprat a la fira medieval d'algun poble; i l'independentisme, cada cop més, però encara massa a poc a poc, sembla que comença a entendre que va ser Espriu qui va dir que havien viscut per salvar-nos els mots, però que en realitat va ser Pla qui millor ho va posar en pràctica: al català no el salvaria la poesia, igual com la cantarella i els versos no van salvar l'occità, sinó que el salvaria la prosa.
Per això Pla és immens: perquè atrapa a gent de tota mena, des de grans escriptors castellans de dretes com Ignacio Peyró -que titula "Cosas vistas" la seva columna a El Mundo- fins a militants de la CUP que es posen calents amb les descripcions planianes de la Catalunya Nord. I és per això que Josep Pla no s'acaba mai, perquè quan a finals d'abril no saps si canviar el nòrdic, llegir Les hores és una bona manera de saber si l'hivern és mort. Perquè la millor manera de descobrir Rusiñol encara continua sent Tres artistes. Perquè la millor forma de deixar-se captivar per Cadaqués sense conduir dues hores i fer tres-cents revolts encara continua sent llegint Cadaqués, igual com la millor manera d'acompanyar un viatge a Itàlia, al sud de França o a l'Europa que queda nord enllà encara és amb els llibres de Pla. Perquè asseure's en una taula de qualsevol restaurant casolà és més agradable després de llegir El que hem menjat, perquè entendre que Madrid no és una ciutat, sinó un metonímia política, és més senzill gràcies al Dietari 1921. I perquè malgrat que Pla no dediqués un sol llibre a parlar de l'amor, fins i tot quan ens enamorem podem sentir algun dia la il·lusió de fer una escapada idealista i dir-li a l'amada "et presentaré els 26.637 cambrers de cafè que conec a Europa, jo que hauria volgut ser com ells, un cambrer amb un gran bigoti i una armilla color de cafè amb llet", com li confessa a Lilian en aquelles cartes de Un amor de Josep Pla al Canadell.
Josep Pla i Josep Mercader al Motel Empordà. (Motel Empordà)
De tot això vam parlar divendres passat al restaurant Mimolet de Girona, quan després d'haver defensat la seva tesi sobre Amadeu Hurtado, el flamant doctor Safont -sense barret, però amb armilla- va presentar-me il·lustres planians com Xavier Pla, director de la Càtedra Josep Pla, o Francesc Montero, president de la Fundació Josep Pla, i tot d'una Girona va deixar de ser Girona per esdevenir Josep Pla Land. Per això, segurament, per a un planià el carrer de l'Escola Pia que aquell matí havíem pujat amb en Toni Piqué camí de la universitat no té aquest nom, sinó "el carrer del col·legi on va estudiar Pla", tal com m'havia fet constar ell mentre esbufegava més que Hristo Stoichkov a la mitja part d'un partit de La Marató. La rambla de la Llibertat on havíem fet un cafè amb Àlvaro Munyoz, un dels curadors de la digitalització de l'obra periodística planiana, també és en realitat "la plaça on hi havia el cafè Norat". I sens dubte, el carrer Pedret on un matí de fa anys vaig creuar-me amb Quim Nadal i li vaig dir "bon-dia-passi-ho-bé" sempre serà "el carrer on Pla va descobrir la ciutat i es va quedar tan immòbil com una perdiu parada per un gos". Una ciutat, en definitiva, a la qual Pla va retornar acabada la Guerra Civil i que va plasmar en el seu cèlebre article a La Vanguardia titulat Retorno sentimental de un catalán a Gerona, on tot allò que havien arrasat els faistes que volien matar-lo, segons diu, va semblar-li una destrossa.
Per desgràcia seva, pocs mesos després va adonar-se que la destrossa de debò era la que volia perpetrar el franquisme amb el qual s'havia alineat, però no destrossant quatre carrers i quatre ponts, sinó una cultura sencera. Per sort nostra, va decidir allunyar-se'n, deixar de ser un "català de Burgos" i enfrontar-se a l'empresa del Movimiento, per bé que sense cridar massa i senzillament refugiant-se a l'Empordà. Allà va escriure molt, va llegar-nos la llengua, va construir l'obra literària més crucial de la literatura catalana contemporània i va exposar portes enfora una visió molt íntima i quotidiana del món, però tanmateix la més universal que s'hagi escrit mai en català. Per això, sense voler-ho, ens va llegar també l'exercici de fer-se totes les il·lusions possibles i no creure en cap, malgrat saber que aquesta ingenuïtat, a vegades, fa tant mal com escriure aquest article que ja s'ha escrit mil vegades abans. Tant mal, en efecte, com haver nascut en aquest anormal racó de món on massa sovint cal fer proselitisme del que a qualsevol altra banda seria absolutament normal.