En la que el Guillem em troba, l'he vist per Barcelona. Voltava sense destí pels carrers del barri de Gràcia i m'ha saludat a través dels finestrals d'un bar-restaurant d'aquells de tota la vida, dels de menú d'escudella i mandonguilles amb sèpia que cada vegada costa més trobar a la ciutat. Estava assegut en una taula, ha aixecat el braç i m'ha fet que passés. El Guillem m'ha dit que tenia gana i que havia parat a fer unes braves, que si em venia de gust prendre res amb ell i xerrar una estona, que havia quedat amb un redactor de cultura d'ElNacional.cat, però que encara no havia arribat. Hem parlat de la família i la feina. Se'l veia bé. Guapo com sempre. L'he vist feliç.
Se'l veia bé. Guapo com sempre. L'he vist feliç
El Guillem m'ha dit que després de 15 anys amb el grup, ara havia fet el seu primer disc en solitari, Balla la masurca!, que trobava a faltar l'Arnau, el Roger i el Martí, que qui sap què passarà i que potser en el futur tornen a fer cançons plegats, però que ara tenia ganes de provar altres coses i conéixer gent nova.
El Guillem m'ha dit, mentre les taules del voltant s'anaven omplint de gent que parava a dinar i, en veu baixa, intentant dissimular, es preguntaven si ell era ell, que si volia escoltar l'àlbum. Ha tret el mòbil i, ell el dret i jo l'esquerre, hem compartit els auriculars. Una a una, sense dir-nos res, han anat passant les 12 cançons.
El Guillem m'ha dit que què m'havia semblat. Les lletres són brutals, li he respost. "I la música?". Sense saber molt bé com raonar-ho, li he explicat que me l'he imaginat com un cantautor italià dels vuitanta a l'estil de Franco Battiato. Que sonava diferent de què havia fet amb el seu ¿antic? grup, però que alhora tenia aquella cosa que només saben fer els millors professors europeus. "Passa tota la vida", m'ha tranquil·litzat. "Jo, que m'he dedicat a consumir música i a parlar sobre música des de sempre, he sigut aquella persona cruel que jutjava el disc del músic en solitari de la banda. Sé on m'estic fotent".
Ets el crush de la meva parella, el meu i el de mitja Catalunya. Ets conscient del teu atractiu i magnetisme?
A veure... (riu). Jo passo molta part de la meva vida professional en un territori que no té res a veure amb l'esfera pública. O sigui, em dedico a treballar les cançons. És al final del procés en què apareix la cosa aquesta pública. Però aquest fet públic, és un percentatge molt petit de tot el que faig, tot i que intento fer-ho el millor que puc... Evidentment, a mi m'interessa que la gent escolti les meves cançons i que després vingui a veure'm als directes. Però és una cosa que la puc controlar fins a un cert punt.
He sigut aquella persona cruel que jutjava el disc del músic en solitari de la banda. Sé on m'estic fotent
Però l'atractiu, aquest magnetisme, es pot potenciar, però es té o no es té, i tu el tens.
Sí, tant de bo que aquest magnetisme aparegui i aconsegueixi seduir la gent, perquè fent un disc en solitari hi ha un risc de convocatòria, que la música sigui escoltada, que tingui una rellevància, i això no sé si passarà o no. A mi el que sempre m'ha interessat és fer cançons que estiguessin bé segons el meu criteri. Aquest sempre ha sigut el meu objectiu. Després, al pop intervenen moltes coses. La química dalt de l'escenari és una cosa molt difícil de controlar i bastant inexplicable. Tu veies els Ramones en directe i allò molava d'observar. Però aquesta cosa que molava observar, tenia a veure amb la feina, però també amb el fenomen del pop, i això tu no ho pots controlar. Sí que pots intentar construir un artifici i ser allò que vols representar i vendre. Jo mateix, per exemple, m'estic adonant que, en el fons, encara que aquest projecte en solitari es diu Guillem Gisbert i porta el meu DNI, també és la construcció d'una ficció.
Ets un artifici?
Jo ara fa 15 anys que em dedico a això, potser una mica més. L'única manera que he trobat de sobreviure en aquesta professió ha estat trobant coses que em facin creure que estava jugant, i això passa per la part estètica de les cançons, però també per la part de la posada en escena. Hi ha un detall absurd, però significatiu: quan vam començar amb Manel, jo arribava al concert i pujava a l'escenari exactament amb la mateixa roba amb la qual havia arribat a la sala. Ara fa un parell de gires que porto una maleteta amb la roba dels concerts.
L'artifici.
És la petita distància que marques entre qui ets com a ésser humà i el personatge que es puja dalt de l'escenari. He anat prenent consciència que l'escenari és un espai en el qual poden passar coses que no tenen gaire a veure amb la vida real. I m'ho passo bé així.
He anat prenent consciència que l'escenari és un espai en el qual poden passar coses que no tenen gaire a veure amb la vida real. I m'ho passo bé així
Possiblement perquè moltes de les teves lletres són com relats curts, sempre vaig creure que si mai feies res més enllà de Manel, seria alguna cosa vinculada amb la literatura.
Saps què passa: a mi les cançons m'ocupen molt de temps. I és un temps que m'agrada invertir-lo fent-les. Més enllà que fer una cançó no té res a veure amb escriure una novel·la.
Res?
No. L'estructura és molt diferent. A mi l'estructura de la cançó em dona uns límits en els quals jo he d'entaforar la idea que vull treballar. Hi ha uns versos, pràcticament sempre hi ha una rima, moltes vegades hi ha una tornada o una idea que es va repetint. És una estructura molt concreta i una tècnica que fa molts anys que he anat aprenent. I això és la part purament de la lletra, perquè després hi ha tots els elements musicals a què també dedico moltes hores. Que una cançó et pugui fer la sensació que una lletra està elaborada o que està bé, no té gaire a veure amb que puguis fer prosa. De fet, tinc 42 anys i mai no he pogut escriure prosa.
Mai has tingut la temptació d'escriure una novel·la?
Havia treballat de periodista, però una novel·la... Ni tan sols ho vaig intentar d'adolescent. I ara mateix no és una cosa que formi part dels meus plans. El que m'ocupa i m'agrada és fer cançons.
No sé si és una pregunta interessant o la més estúpida que et puc fer, però com fas les cançons?
Tinc la mateixa manera de treballar gairebé des del principi: una lletra és bona quan queda ben lligada amb la melodia que l'acompanya. Intento que quan em surt una frase que sembla interessant, ja em surti amb la melodia amb la qual serà cantada. Molt poques vegades he escrit la lletra i després ha vingut la melodia. Em faig estructures, petites maquetes, bases a partir de les quals intento cantar al damunt, I així vaig acotant les possibilitats fins que em quedo amb aquelles idees que considero que valen la pena. Sí que és cert que em surten cançons narratives d'una manera natural des de fa molt de temps, però no sé exactament per què és així, potser em ve de Bob Dylan. Hi ha una altra diferència important entre una cançó i un conte: una cançó neix amb la vocació que la vulguis escoltar diverses vegades, mentre que no t'estàs llegint el mateix conte cada dia. I per aconseguir consumir regularment aquesta cosa narrativa, l'element musical ha de ser fort.
Sense ser un disc conceptual, Balla la masurca! és un disc que parla de la cerca del sentit de la vida (tot i que torna a ser una pregunta absurda perquè una de les finalitats de tota creació artística és la cerca del sentit de la vida).
És un disc que parla de l'absència de la vocació i de viure sense tenir les coses clares. Miracle a les Planes parla sobre uns estudiants que surten consternats de classe perquè no saben què carai fer amb les seves vides. L'última cançó, Estudiantina, parla sobre estudiants sense vocació. A Un home realitzat, el protagonista, que és el guionista Rafael Azcona, malgrat que sigui un artista reconegut, acaba tirant un avió de paper i allà troba una realització personal. El protagonista de Balla la masurca! és un personatge que s'està adonant que molt del que ha fet a la vida, ho ha fet per complaure la resta del món.
Jo no vaig tenir mai una vocació, ni tan sols la de cantant, músic o escriptor de cançons. No vaig anar-ho a buscar, m'ho vaig anar trobant
I tu, et sents realitzat?
Jo no vaig tenir mai una vocació, ni tan sols la de cantant, músic o escriptor de cançons. No vaig anar-ho a buscar, m'ho vaig anar trobant. Vaig tenir uns amics amb els quals, d'una manera natural, vam començar a treballar, ens vam trobar còmodes, vam fer molt bon equip i de cop ens va anar molt bé. Ens hauria pogut anar malament, i tu i jo no estaríem tenint aquesta conversa ara mateix. Però aquell primer disc, Els millors professors europeus, va funcionar molt per damunt de les nostres expectatives, i a partir d'allà vam començar una carrera. Sento que la meva vida ha estat un atzar que m'ha portat cap als llocs i jo simplement he anat fent.
T'has sentit mai amb el símptoma de l'impostor?
El món del pop està ple d'impostors. Tots ho som una mica. Vas fent cançons, surts a l'escenari, saludes i tires milles. Així que sí, soc un impostor en la mesura que realment no em sento músic. Al disc Jo competeixo, que és del 2016, ja hi havia una cançó que és Cançó del dubte, que ja només amb el títol queda ben clar de què va. És una qüestió que crec que l'he anat tractant sempre.
Fer un disc en solitari, però, requereix d'una decisió.
D'una manera inevitable, t'acabes responsabilitzant molt més del que estàs fent que si estàs amb els teus tres col·legues de tota la vida. Hi ha un acte de responsabilitat a l'hora de fer un disc en solitari, cert. Aquests mesos, m'ha passat de pensar en gent que tota la vida ha fet carrera en solitari i envejar la força de voluntat i l'energia que hi deuen haver dedicat per arribar-hi. Ara me'ls miro amb admiració renovada.
Anant sol, has sentit por o pànic?
He tingut els meus moments. Vinc d'haver estat molt de temps en una inèrcia molt positiva de molts discos. La gent ens ha anat fotent cas, per tant sortia amb les reserves de coratge plenes. Però a mesura que anaven passant els mesos i s'apropava el moment de treure el disc, les reserves de coratge s'anaven buidant. I evidentment que tens dubtes. I evidentment que, com que estàs treballant amb gent nova, a vegades hi ha coses que no surten o no van com voldries. Moments que has de reconduir, moments que has d'anar cap a una altra banda, moments que...
Però això també fa que el procés sigui enriquidor, imagino.
Sí, la part personal ha estat molt enriquidora. Un grup de música té un aspecte molt tancat.
No hem estat un grup fàcil de complaure'ns a nosaltres mateixos. Però és que sempre he cregut que si et dediques a això, necessites aquesta part d'autocrítica.
En el vostre cas era molt evident.
En el nostre cas, hi havia una frontera rígida entre els quatre membres del grup i la resta del món.
Vau recollir molts elogis, però, sobretot a l'inici, també vau tenir molts haters.
Érem un grup que feia molta pinya i que havia traçat una frontera molt rígida entre nosaltres i la resta del món. Va sortir de manera natural des del principi. Encara no havíem fet Els millors professors europeus que ja érem aquesta mena de gent. Suposo que també té a veure amb el caràcter. Ara, però, necessitava treure cap en fora el meu caràcter extravertit: ser la persona que coneix gent nova i que s'asseu amb ells i que tira endavant un projecte. La persona que accepta que és vulnerable i demana ajuda a un desconegut per a acabar de donar forma una cançoneta que ha escrit. I això que no sempre és fàcil, ho he disfrutat molt, perquè és una part del caràcter que si no la deixo anar, la puc tenir molt adormida. I arribes a casa i estàs content amb el que has fet. I t'ho has passat bé i has conegut gent. Perquè hi ha la part de la feina, però també hi ha la part de fer el cafè amb el productor abans de començar a gravar, i la part de fer la canya quan acabes de treballar. I això també és enriquidor. Amb Manel portàvem 15 anys que aquestes persones del cafè i de la canya érem sempre nosaltres quatre. I en una feina creativa sempre acaba sorgint la fricció i la frustració. No hem estat un grup fàcil de complaure'ns a nosaltres mateixos. Però és que sempre he cregut que si et dediques a això, necessites aquesta part d'autocrítica.
Escoltant Balla la masurca! t'he imaginat com un cantautor italià dels anys vuitanta a l'estil de Franco Battiato.
Això del Battiato ja m'ho han dit. Ha estat un referent en alguna de les cançons. A vegades, quan començo el procés de producció d'una cançó, el que faig amb el productor és crear una llista d'Spotify amb cançons que ens poden ajudar a apropar-nos estèticament al lloc on volem anar. Battiato estava en una d'aquestes llistes, però no recordo ni tan sols en quina cançó. El que sí que sé és que, la cançó en la qual he tingut més clar el concepte de cantautor italià, ha sigut Miracle a les Planes. En el meu cap la melodia era una mica com de tenor italià. Aquell cantant que després d'un dinar amb una mica d'alcohol, de cop s'aixeca i canta. Recordo que a la sessió de bateria amb el Borja Barrueta li deia que s'imaginés una banda d'aquestes com de festival de Sant Remo, amb els músics amb pajarita i un senyor vestit de frac dirigint.
Quins altres artistes hi havia en aquestes llistes d'Spotify, més enllà del Battiato?
A Cantiga de Montse, per exemple, hi havia uns sintes del Brian Eno que m'agradaven molt. Per això aquesta cançó la vaig fer amb el Marcel Bagés i el David Soler, que controlen molt de sintetitzadors i tenia molt clar que ells podien arribar a aquestes estètiques. En el cas de la cançó de Les aventures del general Lluna, que l'he fet amb membres de la Ludwig Band, el que vaig anar a buscar va ser l'estètica dylaniana que sé que aquesta gent controla perfectament.
Diuen que són els vostres successors, La Ludwig Band. De fet els heu fitxat per a la vostra discogràfica, Ceràmiques Guzmán.
Hi ha un fil invisible que ens uneix a través d'una tradició que forma part d'una de les ànimes de la música catalana. La Ludwig potser s'han fixat en nosaltres com nosaltres ens vam fixar en el Sisa, el Riba i la resta de Laietans. O dit d'una altra manera, si nosaltres mirem cap a dalt, trobem el Sisa, i si ho fem cap a baix, la Ludwig. Però tots tenim un tarannà diferent.
Ara serà quan vindran les comparacions amb Manel.
No sé si és injust o no, el fet de jutjar un membre d'una banda quan fa un disc en solitari, però en qualsevol cas el que segur que és, és inevitable. Passa tota la vida. Jo, que m'he dedicat a consumir música i a parlar sobre música des de sempre, he sigut aquella persona cruel que jutjava el disc del músic en solitari de la banda. És un esport generalitzat en aquest món. Sé on m'estic fotent. És curiós, perquè passa que la vida et va portant a llocs i de cop dius: "Hòstia, soc aquell personatge que fa el disc en solitari i llavors després la gent comenta i ho compara amb el disc de la banda". Des de la cosa aquesta àcida del fan, que diu: "Mira aquest disc, quina merda", m'he convertit en aquest personatge.
Penso que no arribaré mai a cap conclusió sobre què vull fer a la vida. I no passa res
Què vols ser quan siguis gran?
Penso que no arribaré mai a cap conclusió sobre què vull fer a la vida. I no passa res. Vas fent, vas trobant, però no penso que s'hagi d'arribar a cap conclusió. Sempre estic pensant en els pròxims projectes.
I el pròxim projecte quin és?
Hi ha hagut idees del procés d'aquest disc que s'han quedat per fer i ara, quan m'aturi de la promoció del disc i tingui més o menys el directe preparat, seguiré treballant com faig sempre.
I què passa amb Manel?
He sigut jugador d'equip durant molt de temps i ningú és jugador d'equip durant molt de temps si no li agrada ser-ho. He encaixat molt bé en el format de Manel, i ho tornaré a fer, però sortir i provar altres coses m'ha agradat molt. Ja ho vaig dir, però, en una entrevista amb el Jordi Basté: segurament abans de deu anys hi haurà un disc nou de Manel. Aquesta és la informació amb la qual compto ara mateix. No puc dir gran cosa més.
