Diuen que els gossos s'assemblen als seus amos, però indubtablement hi ha novel·les que són iguals que els seus autors. Guillem Sala sembla un personatge rebel i no massa amic de les veritats absolutes. Càlid i foteta, rialler i xerraire, bon escoltador, té una expressió dicotòmica entre la duresa i la simpatia i fa l'efecte que la seva energia propera conviu amb un profund univers interior que explota quan es posa a escriure. També és una persona entranyable que es mou com un vers lliure. I just això és el que es palpa a A cent trenta per la nacional (L'Altra Editorial): la seva tercera novel·la està plena de matisos, polifonies i reflexions, però s'explica d'una manera tan natural i orgànica que entra la mar de bé.
Descriure l'argument és tot un repte i, com en tota l'obra de Sala, és millor endinsar-s'hi sense saber-ne gaire per garantir un bon viatge psicodèlic. Però direm que tot comença amb una trucada entre dues amigues —la Maria i la Tere— que fa 30 anys que no es veuen i que, a partir d'aquí, qualsevol cosa és possible. Fins i tot rescatar alguns personatges reals de la Marina britànica, i hasta aquí puedo leer. Entre la comèdia, el western i les pel·lícules de Quentin Tarantino, l'autor s'endinsa en la controvèrsia del colonialisme i fa una sàtira cruenta del classisme i les convencions. També repeteix la fórmula bilingüe català-castellà que ja va utilitzar amb El càstig (L'Altra Editorial) i que va fer saltar les alarmes dels puristes de la llengua. Però ho pot explicar.
És una novel·la tan frenètica i amb tants elements que costa d’emmarcar.
[riures] És una comèdia i una novel·la d'entreteniment que intenta ser de qualitat. I fa una cosa que les comèdies fan habitualment, que és posar un personatge molt normal en situacions molt estranyes, perquè així no cal que el personatge sigui extraordinari: si envies un yankee a la cort del rei Artús, envia-hi un yankee qualsevol. Aquesta és la gràcia. El nucli de la novel·la és una revolta interior contra uns estímuls molt negatius que m'envia el món, perquè estem en un món molt lleig, i la novel·la també és filla de la mala resolució del procés del conflicte polític a Catalunya: veure la impossibilitat que es resolgués democràticament i veure com això es traduïa en la llei del més fort. O la cultura dels diners, que és la versió civilitzada de la llei del més fort. D’alguna manera reflecteix tot això. El motor de la novel·la és l’avarícia, però amb una riallada desesperada. I de teló de fons, un episodi colonial, que precisament és la translació literal de la llei del més fort.
Et planifiques l’escriptura?
Vaig fer una primera versió molt improvisada que en el llibre es nota. Que el llibre sigui poc previsible i poc tòpic és per això, però a posteriori està molt treballat. Crec que quan vaig escriure La fuga de l’home cranc (L’Altra Editorial) tot estava massa planificat, quan escrivia em trobava massa lligat amb el que havia de fer en aquell moment i em costava fluir. Amb El càstig vaig improvisar molt més i he tendit a partir cada cop menys d’una planificació massa estricta. He descobert que tinc un instint narratiu que fa que, sense haver-ho previst, el text tingui progressió i una resolució. La clau ha estat treballar a partir d’escenes: l’escena és la meva unitat creativa.
O sigui, que no ets dels que té un croquis dibuixat en una pissarra.
M’imagino que hi deu haver parets d’escriptors plenes de post-its, però jo em fico dins d’un túnel. Imagina’t un músic de jazz que està fent una impro amb el saxo. Se li acut una cosa i la fa. I jo tinc l’avantatge que tinc la paperera: el que no mola, ho llenço. Tampoc tinc una rutina ni res d’especial. Ni faig estiraments, ni respiracions, ni res. [riures]
El nucli de la novel·la és una revolta interior contra uns estímuls molt negatius que m'envia el món, perquè estem en un món molt lleig
Què et donaven els anys 90 que no et donava l'època actual?
És una novel·la molt cinematogràfica i té un estil similar a les pel·lícules dels anys 90, i és just que estigui ambientat en l'època que va produir aquest tipus de cinema. També em quadrava amb el personatge de la Maria, amb aquest ambient en què es fuma als bars, no hi ha mòbils i es paga en pessetes, amb aquest català popular que està de retirada. Jo visc a La Sagrera i aquest tipus de català ja no el sento. I també hi ha una qüestió pràctica, que és que els personatges han d'haver escoltat de primera mà una narració en primera persona d'un episodi que passa l’any 1897.
De fet, com indica la portada, dona la sensació que les protagonistes siguin iaies, però només tenen 57 anys; abans les dones semblaven molt més grans.
Absolutament, sobretot les d’un cert estatus. Aquestes dones són nenes obreres de postguerra. Soc set anys més jove que elles, però tinc el record de les meves tietes, de les dones de la meva família; des dels 30 ja se sentien velles i des de molt joves anaven arreglades com senyores.
Que s'ubiqui fora de Barcelona també és una decisió amb rerefons?
Per descomptat. Mataró té la història d'una gran ciutat sense ser-ho, perquè pràcticament va ser la capital del tèxtil del sud d'Europa i va viure la crisi del tèxtil, la reconversió de vinyes i garrofers en barris que creixien cada any i s'anaven transformant. És com la història de Londres, però en realitat és a Mataró, una ciutat molt més petita. Narrativament m’anava bé per les inundacions de cada any i els carrers enfangats, i aquestes nenes de postguerra una de les quals es treu les espardenyes per no gastar-les, perquè és veritat que l'espart triga moltíssim a assecar-se. Jo ho vaig aprendre de petit i és molt poc pràctic anar amb espardenyes en llocs on plou. Però també et dic que per a mi l’ambientació no és el focus, ni la meva pretensió és explicar un context determinat.
Tot i així, te’n vas fins l’època del colonialisme i fas una crítica al racisme d’aleshores.
Hi ha una pel·lícula que es diu Grupo salvaje, de Sam Peckinpah, que comença amb una colla de nens torturant escorpins. És una imatge molt potent on no hi ha moral i tots els personatges són uns cabrons. És una mena d’espagueti western sense ser-ho, però és molt propi d’aquest gènere cínic i amoral dels anys 60 i 70 fer contrastar uns personatges molt cínics i de teló de fons la Revolució mexicana o la Guerra de Secessió dels Estats Units, amb gent matant-se per uns ideals molt grossos. L'efecte contrast encara fa més potent aquest cinisme dels personatges, i per mi tenia un punt així. Hi ha una cita de Malcolm X que diu que el poder només fa un pas enrere davant d'un poder més gran, que és una cita súper important en la història del seu pensament revolucionari.
I carregues contra el classisme.
Clar, és que al llibre hi surt un tresor que no és un tresor qualsevol que valgui molts diners, sinó que té a veure amb la cultura i l’art. I aquí hi ha una lluita de classes entre dues obreres: es barallen la rica i la pobra, la que ha prosperat amb la que no, però la que no ha prosperat li retreu a la que sí que és una rica inculta, tot i ella no tenir-ne especialment. Jo em dedico a la Sociologia i quan es parla de lluita de classes sempre es parla de rics contra pobres, però els cultes contra els rics també tenen una gran lluita.
Un altre tema que poses damunt la taula és la jerarquització durant la infància, i com aquesta condiciona les relacions més tardanes. Es veu clarament amb la Maria, la Tere i la Ponça.
En general els grups de nens estan jerarquitzats, i quan ets nen acceptes aquestes jerarquies com si fossin alguna cosa natural, i hi ha gent que sembla que tingui més autoritat que tu. En grups de nens o en grups de nenes crec que les jerarquies acostumen a ser bastant diferents. Almenys quan jo era petit, els dels nens depenien de les habilitats en el futbol i la jerarquia es mantenia fixa des del primer dia fins l’últim. Amb les nenes no se sap ben bé què és el que té la líder que fa que sigui líder. A vegades és la capacitat de semblar més gran o que estan anticipant el món adolescent o adult, però és molt més mòbil; a vegades hi ha grups de nenes que derroquen una líder i en posen una altra. És un món molt més polític i molt més real.
I potser també s’hi mostra aquesta manca de gestió de les èpoques passades, no? La protagonista continua sentint-se dominada, tot i que fa 30 anys que no té relació amb la Tere...
Jo crec que les relacions no necessàriament són igualitàries i això no sempre és dolent. Hi ha gent més carismàtica o gent més forta. Hi ha una definició de poder que m'agrada molt, de Max Weber, que diu que el poder és la capacitat de fer fer als altres el que tu vols que facin. Això vol dir que si tu tens una porra, tens poder, però també si tens labia, carisma o propaganda. Hi ha moltes formes de tenir poder. Hi ha gent poderosa; ara en argot en diem “tenir power” i hi ha gent amb power, i a mi m'agrada tenir al meu voltant gent amb power que potser en un cert sentit em dominen, però fins a un cert punt no em molesta. També hi ha un consentiment, a vegades, en la dominació. La qüestió important és la del consentiment.
Hi ha moltes formes de tenir poder; en tens si tens una porra, però també si tens labia, carisma o propaganda
Després de la polèmica que hi va haver amb El càstig, has tornat a utilitzar el castellà a la novel·la.
Aquí les polèmiques crec que són petites converses de Twitter, i el que hi va haver va ser una llarga conversa a Twitter i moltes referències sobre aquella conversa. Sí que és veritat que hi havia alguna gent molt crítica amb l’ús del castellà, perquè si estem fotuts i un bastió com la literatura catalana comença a castellanitzar-se és com cedir l’última trinxera. Entenc la preocupació. Però diria que no s’ha de confondre la causa amb l’efecte. Que apareguin obres en català que utilitzen el castellà no crea castellanització, sinó que aquestes obres són conseqüència de la castellanització de la societat i de la substitució lingüística. I en nom de què es diu que està mal fet utilitzar el castellà? Suposo que la idea és que el català s’ha de protegir, i hi estic molt d’acord com a ciutadà, però no com artista. Si estic fent una obra d’art, no la vull posar al servei de cap causa política ni social, encara que siguin causes que trobo súper importants. En termes polítics o morals, la funció que podem tenir la gent que ens dediquem a fer coses artístiques és anar més enllà de les convencions i del que està acceptat en una societat i aportar reflexions o estímuls diversos. A El càstig, el català era la llengua A, la llengua pija i de l'escola, la llengua dels mestres, i el castellà era la llengua dels xavals del barri. Aquí el castellà és la llengua pija i el català és la llengua de pagès, la que la Tere abandona a mesura que progressa socialment per passar-se al castellà. No és que sigui una societat bilingüe; és una societat diglòssica, en què el català i el castellà estan jerarquitzats d'una forma complexa.
Llavors també hi ha un posicionament polític.
Podríem dir que aquesta crítica a la colonització també es trasllada al context català i de postguerra. Nenes que tenien prohibit parlar en català, però va una i l'abandona voluntàriament. Això és una mena de col·laboracionisme amb una dinàmica colonial.
Cada cop hi ha menys joves que parlen català. Tu ets a professor d’universitat. Com ho veus?
Passi per davant que jo soc professor a la Universitat Autònoma i no d’institut o primària, així que tots els meus estudiants han superat filtres; i estic a la Facultat d'Educació, on passen una prova específica de català. No estic en el millor lloc per observar-ho, però el context tampoc s'escapa de dues tendències que passen simultàniament. Una és la substitució lingüística, que vol dir que hi ha àmbits que abans sonaven en català i ara sonen en castellà, per exemple en moltes classes universitàries. I l'altra és la castellanització del català, és a dir, la pèrdua d'estructures lingüístiques genuïnament catalanes que fan que el català sembli cada cop una traducció automàtica del castellà. Això jo ho veig a les aules. I quan consulto les dades veig dades de quasi preextinció, i és terrible.
Com a ciutadà estic molt d'acord en què el català s'ha de protegir, però no com a artista
I com ho fem?
És el gran debat lingüístic de la nostra societat i des de temps immemorials. En la correspondència de Mercè Rodoreda i Joan Sales ja ho discutien: un deia que havien de posar busón en comptes de bústia, si la gent deia busón, i l’altre que havien de ser models i empènyer la societat a dir bústia. Puc anar amb un equip i amb l’altre. Recordo la sèrie Drama de TV3 que feia servir un català bastant bastard. A mi m’agrada molt el català de Drama i m’agrada molt el català de Solitud, l’ús i la norma, i vaig amb els dos a mort.
Tanta polarització pot arribar a fer col·lapsar la creació dels artistes en català?
Si et dediques a escriure novel·les, més val que no et tiris enrere per coses de fora. Has de tenir el teu espai a prova del que pugui venir. A mi quan escric el món exterior no m’afecta massa, em poso al túnel, i tot aquest soroll no arriba. Estic intentant fer-ho bé, i també crec que m’ho guanyo, perquè faig servir un bon català, ben treballat lingüísticament, igual que està ben treballat el personatge que parla castellà o el qui t’està explicant aventures colonials del segle XIX i sona a literatura clàssica. Les meves novel·les són molt polifòniques i m’agrada que cada personatge parli diferent, però tampoc és cap llei: una de les meves novel·les preferides en català és Cavalls salvatges — de Jordi Cussà— i tots parlen igual.