Guillem Sánchez Garcia ha debutat aquest desembre amb la seva primera obra de gran format: Napalm al cor a la Sala Beckett, on es podrà veure fins al pròxim 14 de gener. Format a l’Institut del Teatre, allà va ser on va començar a cuinar una primera proposta de l’adaptació de la novel·la del poeta i escriptor Pol Guasch, guardonada amb el Premi Anagrama 2021. En aquesta primera versió, “l’objectiu era destinar les energies a fer alguna cosa interessant com a punt de partida perquè després servís per treballar”, comenta el dramaturg. Aquesta primera versió ja va seduir els responsables de la Beckett i aquí va començar el viatge.
Si t’has llegit la novel·la, coincidiràs amb l’opinió que fer una adaptació teatral del relat de Guasch no ha de ser una tasca senzilla. Sánchez Garcia ha hagut de buscar fórmules i obrir fronteres per poder materialitzar la proposta, sense perdre el nord i sempre sent fidel a les paraules i l’univers de Guasch. El dramaturg barceloní no ha volgut donar més informació de què dona la novel·la, però “sí que tens unes pistes a escala visual i escenogràfica que t'ajuden a construir un imaginari que vagi més enllà de la paraula, que obri més l’univers que es projecta”, ha apuntat Sánchez.
A Napalm al cor l’espectador es converteix en el protagonista i, per tant, ets tu qui viu la història
El director s’ha envoltat d’un equip al que considera ple de referents i amb qui ha après moltíssim. La dramatúrgia ha anat a càrrec d’Oriol Puig i la peça compta amb quatre intèrprets: Roser Batalla, Joel Cojal, Marc Domingo i Montse Morillo. Et preguntaràs qui fa de protagonista, i la resposta és: tu. L’espectador es converteix en el protagonista i, per tant, ets tu qui viu la història. Aquesta decisió ha vingut donada perquè a la novel·la no hi ha cap informació del protagonista i posar-ne un sobre l’escenari donaria una evidència errònia. “M’encantaria posar un cartell que digués: no et centris únicament a voler entendre-ho tot, perquè si no t'atraparàs i no ho disfrutaràs gens”.
Debutes com a director amb una adaptació de Napalm al cor. Que valent!
Gairebé totes les coses que he fet són derivades de l’Institut del Teatre. Sí que he fet d’intèrpret figurant del Romeo Castellucci al Grec i el Temporada Alta. També em van encarregar una vídeo-peça per l’exposició SADE del CCCB a partir de l’escriptor francès Bernard Noël, i aquest passat octubre vaig fer una obra de petit format a Manresa, a la Fira Mediterrània. D’obra gran, Napalm al cor és la primera.
Sabies des de sempre que volies tirar cap al teatre?
No, de fet, recordo donar valor al destí, provar de veure què passava. Estava a 2n de batxillerat, em vaig presentar a l’Institut del Teatre i vaig dir: “Si entro és que m'he de dedicar al teatre, si no, és que no”.
I vas entrar-hi.
Hi ha gent que passa molts anys anant a classes d’interpretació, jo no. Jo anava a veure molt teatre. Al final té sentit, en veure que no he volgut fer interpretació i vaig anar directe a direcció. M’interessava la mirada global sobre les coses, escenificar pròpiament un espectacle.
Amb la primera lectura de Napalm al cor em va petar el cap. Ja aleshores vaig pensar que amb aquell llibre podríem fer alguna cosa
Quin va ser el teu primer contacte amb el llibre?
Em vaig comprar el llibre just quan va sortir, ja que em sonava el Pol. Amb la primera lectura de Napalm al cor em va petar el cap. Ja aleshores vaig pensar que amb aquell llibre podríem fer alguna cosa. A partir d’allà vaig començar.
No et va fer por el repte.
Em semblava una novel·la molt interessant a nivell de discurs: sentia que allà hi havia alguna cosa escrita, explicada, amb un llenguatge molt bonic i unes paraules molt concretes. I, d’altra banda, també hi havia el fet de sentir que és una novel·la que no és evident com es pot tractar al teatre i que això implica haver-te de trencar el cap, de pensar què fer amb això, també pensant en una idea de teatre que vagi una mica més enllà del que es fa ara de textualitat (tot i que estan superbé les obres de teatre canònic), però les formes de Napalm són complicades i ens convidaven a fer alguna cosa que anessin més enllà i fer aquest exercici obra fronteres.
L’ambigüitat de la novel·la t'ha suposat un repte però alhora també més llibertat a l'hora de dirigir?
Un repte segur, però em costa reconèixer la llibertat. És a dir, quan tu tens una resistència a l'hora de crear (que no se’t respon a la pregunta de com faré això), fa que sigui tan complicat que llavors el teu cervell ha d’anar forçosament a buscar les solucions imaginatives que hi hagi. Això fa que trobis coses que de primeres no et vindrien al cap. Sí que m'he sentit lliure, però alhora molt ancorat a una llibertat coherent, no hi havia formes rígides, però tampoc valia qualsevol cosa.
M'he sentit lliure, però alhora molt ancorat a una llibertat coherent, no hi havia formes rígides, però tampoc valia qualsevol cosa
Com està portada a l’escena l’obra?
La novel·la és molt ambigua i la seva màxima és que tu no saps a qui li passa tota aquesta història. La proposta a nivell de dramatúrgia és fer desaparèixer el personatge protagonista i fer que tu com a espectador siguis qui ho està vivint, quasi que et converteixis en el protagonista d'aquesta història. Això et permet no tancar informacions que el llibre no dona i que nosaltres sí que estaríem donant perquè ens semblava que seria fer una traïció massa forta al que és la novel·la originàriament. Els quatre personatges que participen de la novel·la et van explicant què és el que t'està passant a tu. I això ho hem construït a base de molts monòlegs. Sí que tens unes pistes a nivell visual i escenogràfic que t'ajuden a construir un imaginari que vagi més enllà de la paraula, que obri més l’univers que es projecta.
Heu modificat molt el text de la novel·la?
No, el 80-90% de les paraules que es diuen en escena surten de la novel·la. Nosaltres vam posar sobre la taula agafar la història i transformar les paraules, però la novel·la no t’ofereix diàlegs i qualsevol cosa que fos anar més enllà d'això era trair-la absolutament i ja no seria una adaptació. Les paraules s'han convertit en monòlegs i en un llenguatge que tira més cap a la teatralitat, però tot parteix del Pol, perquè en realitat és el que també em semblava interessant.
La novel·la no t’ofereix diàlegs i qualsevol cosa que fos anar més enllà d'això era trair-la absolutament i ja no seria una adaptació
Com ha sigut la relació amb el Pol?
Molt bona, s'ha anat llegint totes les versions de l'obra i ens hem comunicat en tot moment. A nivell de dramatúrgia i escriptura ha donat pistes necessàries davant l’ambigüitat, igual que també a nivell d’objectius i de què intentava aconseguir amb la novel·la. Ha fet també una mica de seguiment després amb com s’ha aixecat l’obra i el procés. Ha sigut una relació molt guai i de molta generositat per part seva.
Quin ha estat el desafiament més gran que t’has trobat?
N’hi ha hagut uns quants. Un és com s’entrega això a l’espectador; és a dir, quan llegeixes la novel·la no l'entens o amb una primera lectura se t’escapen coses. Nosaltres des de l'inici teníem molt present entregar una cosa que no fos absolutament indesxifrable, però tampoc traís l’ambigüitat del llibre. El desafiament màxim l'estic vivint ara: la reacció del públic és d’incomprensió. M’agradaria dir: no us preocupeu, no està fet això perquè s’entengui; igual que certes pel·lícules, algun quadre d'art contemporani, la dansa... És clar que hi ha coses a entendre, però deixa't portar. Són gairebé dues hores de gent dient-te poesia, d'imatges, de música. Entenc la necessitat de voler tenir punts on agafar-se o situar-te, però m’encantaria posar un cartell que digués: no et centris únicament a voler entendre-ho tot, perquè si no t'atraparàs i no ho disfrutaràs gens. No és gratuït el fet que no s’entengui, tinc la sensació que si la gent tingués més present com és el llibre, no s'enfadaria tant de no entendre coses. Més que llegir-lo o no, és important venir intentant pensar què és el llibre i què no, perque, si alguna cosa hem fet, ha sigut ser fidels a les ambigüitats i complexitat de Napalm al cor. Convidaria a obrir el llibre i a mirar com està escrit, i llavors decideixes si vens a veure-ho o no. Després també hi ha el tema de com el llibre s’ha col·locat a un lloc més o menys mainstream. Crec que hi ha gent que s'oblida que no és una lectura fàcil. Vull dir, que el fet que s'hagin venut molts exemplars, no vol dir que sigui un llibre superentenedor.
M’encantaria posar un cartell que digués: no et centris únicament a voler entendre-ho tot, perquè si no t'atraparàs i no ho disfrutaràs gens
Com heu materialitzat aquest ambient mig catastròfic i distòpic de la novel·la?
Els actors creen l’escenografia en directe. Bàsicament juguen amb una sorra i altres elements. Tot va conduint a la construcció d'un paisatge final. Hem fet tota una exploració de com aquests materials ens servien per explicar més enllà del que és el mateix material en si per tal d’oferir un tipus d'imatges al públic que ajudessin a anar expandint l'imaginari més enllà de la paraula i anar a buscar aquest ambient postapocalíptic, també des d'aquest lloc ambigu; t’estic entregant sorra, no pots construir més enllà. Sí que hi havia una convicció molt forta amb la Judit Colomer (escenògrafa) que no podíem trair la novel·la: no serem nosaltres qui et doni tot mastegat, qui t'entregui uns paisatges claríssims, perquè tampoc te'ls ofereix la novel·la, te'ls abocarem, però no te'ls il·lustrarem.
Abans m'has parlat de teatre textual o visual, Napalm on queda en aquesta disjuntiva?
Napalm és text, però alhora hem sabut introduir un llenguatge visual que la converteix en una cosa una mica paisatgística també. Funcionaria sense la paraula? No, en absolut. Funcionaria només la paraula? Crec que no. Llavors no ho sé. Ens hem situat una mica al mig. A vegades sento que les idees estètiques es poden arribar a menjar els conceptes, les paraules. I en aquest cas sento que almenys tot l'imaginari estètic l’hem posat al servei de què és el que estem venint a explicar i quines paraules estem venint a explicar. Per tant, és teatre de text.
Quins referents t'han ajudat o inspirat a l'hora de modelar el teu Napalm al cor?
Tinc llistes molt llargues de gent que m’interessa, perquè depèn de per què tinc uns o d’altres. Angélica Liddell, la manera de construir les imatges i els paisatges de Romeo Castellucci, a nivell de metodologia i de com elabora el pensament la directora gallega Marta Pazos, l’escriptura de teatre de Wajdi Mouawad... I de cinema l’Albert Serra i l’Agustí Villaronga, encara que parteixin de punts diferents, hi ha alguna cosa allà que m’interessa, tot i que no crec en una teatralitat que vagi a buscar codis superrealistes i que, per tant, busqui en el llenguatge audiovisual les referències, però sí com creen els paisatges o els imaginaris. També hi ha el fet que ara per fer Napalm he utilitzat alguns referents que no els utilitzaré més, no perquè no m’agradin, sinó perquè sento que cada cosa requereix algo diferent, per exemple, m’he mirat pel·lícules de Tarkovsky perquè per aquest projecte hi havia alguna cosa del seu cine que també em semblava guai d'on partir.
T'ha creat una expectativa molt alta en ser la teva primera obra?
Sí, aquests mesos he estat pensant molt en quin és el tipus de públic que vindrà, a qui és que m'estic dirigint, però sentia que si pensava constantment en relació a tot això m'hauria quedat atrapadíssim. He fet una mica l'exercici de portar-ho per dins i que sigui una cosa que m’animi a fer-ho millor, que no condicioni tot el que estàs fent, perquè si no, acabes fent només coses que serveixin per agradar i no em sembla tan interessant. És que també és com estrany: tinc 22 anys, he aconseguit arribar aquí i amb molta honra, per haver-hi treballat, no perquè sigui nepobaby. Aquests dies sí que m’ha inquietat més com s’han comunicat les coses a la gent perquè vingui a veure l'espectacle, quines pistes donem per destriar.
Tinc 22 anys i he aconseguit arribar aquí i amb molta honra, per haver-hi treballat, no perquè sigui nepobaby
Tens algun altre projecte al cap?
Sí, no és que m'hi hagi posat ja, perquè he estat totalment amb Napalm, però tinc les bases col·locades d’un assaig. M’interessa anar a buscar materials que surtin del teatre – sense tenir res en contra de les escriptures de teatre–, que vagin més enllà. Però d’aquí a que m’hi posi i si arriba a passar mai, poden passar tres anys.
Quina és l'última obra de teatre que hagis anat a veure que recomanaries?
Vudú Blixen de l'Angélica Liddell que van fer al Temporada Alta. Són quasi 6 hores d'una cerimònia d'enterrament seva. Em va encantar. Ella és molt forta i escriu i interpreta molt bé.