Són les dotze del migdia quan arribo a Lo Pardal, al centre d'Agramunt, i a la façana de l'edifici hi detecto quatre medallons esculpits a la paret amb un peu, una mà, una orella i un ull. Allò que tots tenim, vaja. Potser per això entrar-hi és gratuït: com l'art, que és -o hauria de ser- universal i al servei de tothom. La seu de la Fundació Guillem Viladot, des del seu mateix exterior, convida el visitant a descobrir-ne l'interior i endinsar-se en el particular món poètic de Guillem Viladot (Agramunt, 1922 - Barcelona, 1999), l'escriptor i artista del qual enguany se celebra el centenari del seu naixement, malgrat l'efemèride no hagi comptat amb el recolzament públic i institucional que inicialment s'esperava. He vingut fins el seu Agramunt natal per asseure'm amb ell a El cafè de la granota i fer-li l'entrevista impossible que desgraciadament no li puc fer. Amb qui sí que puc parlar, però, és amb Pau Minguet i Teresa Ibars, dos dels millors coneixedors de l'obra i la figura de Viladot. El primer, director de Lo Pardal, és el comissari de l'exposició Guillem Viladot, l'experimentació incessant, que del 19 de maig al 2 d'octubre pot visitar-se als Espais Volart de la Fundació Vila Casas; la segona, escriptora i arxivera, acaba de publicar El silenci de l'angle. Guillem Viladot o el desfici del jo (Fonoll, 2022), una biografia molt sui generis del personatge i escrita, precisament, com si l'hagués escrit ell, amb un estil viladotià. Sabut això, m'assec amb ells a taula, Viladot fa acte de presència de manera invisible, poso la gravadora en marxa i disparo la primera pregunta: per què nassos tan poca gent et coneix, Guillem Viladot? La resposta és aquest podcast.
Crònica d'una exposició a la manera viladotiana
Si a dia d'avui les parets de l'espai expositiu a Lo Pardal estan relativament buides és per un motiu molt simple: gran part de l'obra de Viladot ha viatjat fins a Barcelona, concretament als Espais Volart. "De nou, Barcelona és més a prop d'Agramunt que Agramunt de Barcelona", em comenta Pau Minguet mentre m'explica què podré trobar a Guillem Viladot, l'experimentació incessant. Teresa Ibars s'ha quedat a dalt, al despatx, seguint amb la feina d'arxivera, i Minguet i jo passegem per la resta de l'edifici. Amb confiança, li pregunto si a Guillem Viladot li agradaria que un poca pena com jo escrivís la crònica d'una exposició abans d'haver visitat l'exposició mateixa, i la seva resposta m'alleugera: "per descomptat, no hi ha res més avantguardista!", em diu. Doncs bé, me'l crec i m'hi tiro de cap. "L'expo de la Vila Casas és un repàs general per tota l'obra sobretot visual i objectual de Viladot, que té una importància cabdal en l'art experimental i conceptual català de la segona meitat del segle vint". Anoto les seves paraules mentre, de mica en mica, em van fascinant els quadres, escultures i objectes en general que poblen Lo Pardal, obres totes elles que em remeten sobretot a Brossa i Duchamp, però també a Calder o fins i tot a Chema Madoz.
De debò que algú que va passar-se la vida sent el farmacèutic d'Agramunt va crear tot aquest univers artístic i poètic tan radical des d'aquí, al bell mig de la Ribera del Sió? La resposta és senzilla: sí. I tant que sí. Guillem Viladot no només era de la perifèria geogràficament parlant, sinó també artística i literàriament, ja que tota la seva obra escrita, visual i editorial va créixer als marges, contra tota convenció establerta, sense lligam a cap etiqueta possible. "La ruralitat va molt lligada a ell, però el que fa és deslligar els objectes i elements del seu entorn, a Agramunt, per buidar-los de memòria i dotar-los d'un nou sentit", em comenta Minguet mentre observo una cadira amb una forca en la qual recolzar l'esquena. No només ho farà amb objectes del camp, sinó també amb els de la natura, com ara bé unes pedres de riu que també poden veure's a l'exposició de la Vila Casas. Aquest desmantellament de l'ordre establert no només va fer-lo en l'art volumètric, sinó també en el literari: desmantellant el propi alfabet, descobrint nous mecanismes per investigar el llenguatge escrit. Les lletres i els signes de puntuació, descontextualitzats, esdevenen signes sense més. Per tant, icones. Per tant, objectes visuals que poden entendre's com imatges abstractes. És així com neix la fascinació viladotiana per la "poesia concreta", que explota l'any 1970 amb la creació de l'editorial de poesia experimental Lo Pardal, impulsada per Viladot i Josep Iglesias del Marquet. I sí, és clar, si explico tot això és perquè m'ho ha explicat el comissari de l'exposició, ja que un servidor l'exposició encara no l'ha vist.
Hi ha un pont entre les lletres i els símbols, penso per dins, i a mig camí hi som nosaltres per donar sentit al que llegim i veiem. "La iconografia com a tal és un altre pal de paller importantíssim en tota l'obra viladotiana", em diu Minguet mentre m'explica que, per exemple, d'un viatge a la URSS en va tornar amb una gran fascinació pels icones de l'església ortodoxa i l'imaginari obrer soviètic. "Ell agafa allò i ho transforma en iconografia obrera, però amb objectes del camp, rurals, del poble. És a dir, fa una mena de sacralització de la quotidianitat agramuntina", prossegueix mentre cada vegada em fa més ràbia sentir parlar d'una exposició que no he vist. Per si no n'hi hagués prou, Minguet em recomana que, abans de tornar a Barcelona, passi per la plaça de missa d'Agramunt i em fixi en la portalada romànica de l’església de Santa Maria d’Agramunt. Segons diu, hi ha un grup escultòric presidit per la Verge i el nen Jesús. Doncs sota la trona de la mare de Déu hi ha una inscripció on es pot llegir: “textores acrimontis fecerunt fieri estam imaginem beatae mariae: octobris anno domini nostri mcclxxxiii” (Els teixidors d’Agramunt feren esculpir aquesta imatge de la benaurada Maria l’octubre de l’any de nostre Senyor 1283). Mig fascinat mig intrigat per allò que de cop m'explica, poso cara d'interessant sense acabar d'entendre res. "Doncs bé, envoltant aquesta inscripció s’hi representen, esculpides, cinc llançadores de filar: icona visual per deixar constància del gremi comitent de l’obra. Per això Viladot, al final de la seva vida, va voler retre homenatge a les filadores amb una sèrie d’obres volumètriques en què utilitzava, com a element protagonista de les composicions, les llançadores de filar". I aquestes obres, les darreres de la seva vida, també han viatjat a Barcelona, és clar. Ho han fet juntament amb una sèrie de panells bidimensionals que avui tampoc veuré a Lo Pardal i que van exposar-se l'any 1980 a la Galeria Maeght, en la primera exposició individual de Viladot a la capital del seu país. Fins ara n'era l'última, també, però quaranta-dos anys després, per sort, Guillem Viladot, l'experimentació incessant als Espais Volart torna a la palestra la vessant artística d'aquest escriptor, narrador, poeta i artista únic. Un creador tan singular que permet fer un podcast amb ell sense haver de parlar amb ell, deconstruint com a tal la pròpia idea de diàleg. Té lògica. En el fons, la millor forma de conversa que pot haver-hi amb un artista és llegint els seus llibres i visitant exposicions amb les seves obres.