El 1979 el dictador Francisco Macías, profundament antiespanyol, va perdre el poder a la Guinea Equatorial després de patir un cop d'Estat a mans del tinent coronel Teodoro Obiang Nguema Mbasogo. El govern espanyol va creure que era el moment adequat perquè l'antiga metròpolis recuperés la influència perduda a la seva ex colònia equatorial. Juan María Calvo Roy, que va viure en aquells temps a Malabo treballant com a periodista per a l'agència Efe, explica com Espanya va intentar prendre el control del territori a Guinea Ecuatorial: la ocasión perdida (editorial Sial). No pot ser un testimoni més qualificat. Durant molt de temps, Calvo va ser un dels únics periodistes estrangers acreditats al país i això li permetia tenir accés a informacions privilegiades i gaudir d'un contacte estret amb els diplomàtics espanyols, per la qual cosa ofereix informacions fidedignes i poc conegudes.
Superministres
Calvo defineix l'intent de tutelar Guinea com "l'operació de cooperació més ambiciosa empresa per Espanya a la seva història". No s'equivoca. El projecte va ser inicialment dissenyat, a cuita-corrents, per la UCD, el va mantenir el CDS i el va conservar el PSOE, fins que va xocar amb la realitat i es va esfondrar. El projecte neocolonial no podia ser més ambiciós. La ocasión perdida explica, en resum, què volia Espanya: "pretenia exigir el control complet i sense interferències del comerç exterior i interior, inclosa la Duana, elaborar el pressupost i el control monetari des del Banc Central de Guinea, situant a funcionaris espanyols en posts clau de l'economia guineana amb capacitat executiva". Això volia dir, fins i tot, que es volia enviar uns "supercooperants" a Guinea perquè es fessin càrrec del disseny de les grans línies polítiques del país africà; el pla era que aquests "tècnics" fossin designats pel govern espanyol sense ni tan sols consultar al guineà, i que se situessin orgànicament pel damunt dels ministres guineans. Haurien estat uns superministres espanyols que gestionarien afers clau del país centreafricà tot seguint instruccions de Madrid. El projecte no va prosperar. Molts ho lamenten encara. Però poc després del cop de 1979, en ple idil·li hispano-guineà, l'ambaixador Graullera fins i tot donava suport a la selecció nacional de futbol guineana enviant-los samarretes i un entrenador.
L'obsessió militar
Durant aquells anys el govern espanyol va estar obsessionat en enviar tropes a la Guinea. Considerava que la presència militar era la que "garantiria" que el govern guineà mantingués una línia proespanyola. Però la UCD no va enviar forces militars per por a les crítiques de neocolonialisme per part del PSOE i Obiang va preferir controlar la seva població i el seu exèrcit mitjançant l'arribada de tropes marroquines. L'autor, com molts diplomàtics espanyols, lamenta aquesta "badada" d'Espanya (fins i tot la van lamentar posteriorment molts polítics socialistes espanyols). Més tard, el govern espanyol va optar per intentar promoure una unitat militar guineana entrenada a Espanya i enquadrada per oficials espanyols. Es pretenia, fins i tot, que aquesta unitat esdevingués la guàrdia presidencial d'Obiang. Però aquest sempre va desconfiar dels intents espanyols d'imposar-li una guàrdia militar i aquesta proposta no es va consolidar. Per altra banda, la cooperació oficial espanyola, va tenir un dels seus eixos principals en la cultura i l'educació, com a mitjà per a "la difusión del idioma", un eix omnipresent. Es pretenia acabar la tasca de substitució lingüística que no s'havia aconseguit culminar durant el període colonial. També els missioners espanyols, que compartien el sentiment neocolonial, van pressionar el govern perquè defensés els "valors hispànics".
El consentiment
El govern guineà, que en 1979 es va trobar en una situació desastrosa, en un primer moment va confiar plenament en el paper de l'ajuda espanyola per a reconstruir el país (de fet, va lliurar a la cooperació sectors sencers dels serveis públics, com la sanitat o l'educació). Obiang Nguema, a l'època, feia proclames d'amor a la hispanitat: "Aquí respiramos lo hispano. El arraigo de la cultura española es muy profundo", deia... De fet, sovint va argumentar que Espanya havia de colaborar amb Guinea perquè hi tenia "un deute històric". Obiang va saber jugar bé amb els sentiments nacionalistes espanyols; va "capitalitzar bé la hispanitat", com diu Calvo Roy. En alguna ocasió, fins i tot, va argumentar que "Espanya no s'ha d'enfadar quan el nostre govern demana més, perquè això es deu a que depenem d'Espanya". Però davant l'ofensiva neocolonial espanyola, el dictador guineà va haver de recordar en alguna ocasió que Espanya havia de "respectar escrupulosament la sobirania de l'Estat guineà" (una afirmació que alguns diplomàtics es prenien com un insult). Calvo Roy explica com, més tard, Obiang, que havia estat tinent de la Guàrdia Colonial, les forces "indígenes" del govern colonial, va afirmar que se sentia "decebut" i "abandonat" per l'ex metròpoli. I va començar a fer proclames molt més crítiques a Espanya, especialment adreçades al públic intern (sobretot, quan parlava a la gent en llengua fang). Les proclames d'amor a la "mare pàtria" van deixar pas a la denúncia de "dos segles d'explotació indiscriminada i despietada".
L'enemic del Nord
Obiang va jugar la carta francesa per frenar les ambicions neocolonials espanyoles. Els francesos, que tenien una àmplia experiència neocolonial a països veïns a Guinea (especialment al Gabon), van estar encantats de prestar-s'hi, convençuts que podrien obtenir alguns beneficis d'aquest territori. Els cooperants francesos ben aviat van començar a estar present a Malabo i a Bata, i la cooperació oficial francesa va aprofitar les debilitats de l'espanyola per substituir-la en àmbits essencials (com les telecomunicacions). Als partidaris del neocolonialisme espanyol això s'els va posar molt malament. S'hi combinava una barreja de ràbia, perquè els francesos ocupen un territori que es pressuposava reservat a l'Estat espanyol, amb enveja, perquè l'empresa neocolonial francesa funcionava amb notable eficàcia. Els francesos no només treien notables beneficis de la seva "ajuda" a Guinea Equatorial (i a d'altres països africans), sinó que també aconseguien reforçar el seu control mitjançant la presència de tropes i de "consellers" en posicions clau en alguns països. Tot i que Espanya es va negar a donar suport a l'ekwele, la moneda guineana, quan Obiang va pujar al poder, es van sentir molt ofesos quan Guinea va ingressar a la Unió Duanera de l'Àfrica Central, va adoptar el franc CFA i va entrar a la zona franc, l'1 de gener de 1985. La mesura garantia el reforçament dels vincles econòmics amb França i amb els països de la subregió. I també segellava la pèrdua d'importància d'Espanya a la zona. El somni neocolonial feia aigües per tot arreu i mai no es recuperaria completament. Però hi ha qui diu que Espanya i França van fer un intercanvi de cromos i que França va afavorir la penetració espanyola al Magrib a canvi que els francesos els donessin via lliure a Guinea. També hi ha qui ho nega. Però tot pot ser.
Els amics de la mare pàtria
El més sorprenent és que quan Calvo desgrana, i ho fa molt bé, les pràctiques habituals de l'antiga metròpolis a la Guinea ens trobem amb comportaments escandalosos. Els cooperants no eren sants laics, i els milions de la cooperació es gastaven alegrement: mercaderies per a empresaris privats viatjaven en avions de la cooperació a càrrec de pressupostos públics; els bitllets a preu especial per a cooperants es desviaven i es venien a guineans, els responsables de cooperació es lucraven amb el canvi il·legal de divises, hi havia funcionaris residents a Madrid que cobraven grans plus com si estiguessin destinats a Malabo... Part dels aliments i medicaments enviats a Guinea no arribaven a sortir del port: amb la complicitat d'alguns funcionaris espanyols eren reexportats cap als països veïns. Els avions militars que s'usaven per portar subministraments a Guinea van ser utilitzats per introduir marihuana a l'Estat espanyol. Algunes ajudes a Guinea van ser desviades per empresaris espanyols desaprensius que no van dur a terme els seus projectes. Entre els que van fer-se presents a Guinea en aquell moment, prometent el ràpid desenvolupament del país hi figurava tot un emblema de la corrupció espanyola: Jesús Gil. Però potser el més greu va ser el cas Guinextebank, el banc hispano-guineà que va fer fallida perquè havia concedit grans crèdits, que mai es van recuperar, a personalitats del règim guineà, i també a empresaris espanyols, com Paco Roig.
El que hi ha al darrera
El més sorprenent és que alhora que el discurs sobre l'ajuda espanyola a l'antiga colònia sempre insistia en les grans quantitats gastades (sovint en va), pel darrera sempre hi planava una idea: intentar rendibilitzar l'inversió. Calvo argumenta que en un primer moment, després del cop d'Estat del 3 d'agost de 1979, Espanya va enviar ajuda desinteressada, però que més endavant l'ambaixador Graullera ja va començar a pensar en les contraprestacions que Espanya podia obtenir. De seguida es va enviar a geòlegs per explorar les possibilitats d'obtenir minerals de la zona. Els espanyols van interessar-se, sobretot, de bon principi, per l'explotació del possible petroli que es pogués trobar al país. Feia temps que s'explotava el petroli a les aigües territorials de Nigèria i del Gabon, a zones molt properes a les aigües guineanes, i se sospitava que podia haver-hi rics jaciments. El govern espanyol es va apressar en encarregar prospeccions a l'antiga colònia. Malgrat tot, tot i que es van detectar algunes reserves, no estava clara la seva quantitat i no va arribar cap acord d'explotació amb Espanya. Uns anys més tard les petrolieres nord-americanes començarien a explotar grans bosses de cru, i la riquesa del país africà es dispararia... Però aleshores els interessos espanyols també estarien lluny.
Devolució de l'expoli?
I, a més a més, els antics colons establerts a la Guinea van intentar reclamar la "devolució" de les seves finques i altres possessions (que havien obtingut gràcies a una legislació que negava els drets tradicionals dels guineans al seu territori). En realitat, com que molts eren conscients que el cacau mai no tornaria a ser el que era (ja que sempre s'havia explotat amb el suport estatal), molts buscaven indemnitzacions en metàl·lic. Els prohoms del règim guineà no estaven disposats a cedir les terres i els béns dels espanyols, en bona part perquè eren ells els qui se'ls havien apropiat. Però, a més a més, no era realista demanar indemnitzacions a l'Estat guineà, un dels més empobrits del món. Evidentment, les compensacions no van arribar mai.
Esterilitat
Del que no hi ha dubta és de la baixíssima incidència de la cooperació espanyola a Guinea a desgrat de l'elevada despesa. Els problemes van ser múltiples: es van gastar molts fons en coses que no eren prioritàries, es van distribuir quantitats milionàries en sous de cooperants, les autoritats guineanes van bloquejar alguns projectes... El resultat és que res no va ser com els responsables de l'ajuda espanyola havien somniat. En bona part, perquè Espanya no tenia cap experiència en cooperació internacional i mai no van tenir en compte ni la necessitat que els projectes fossin sostenibles, ni que s'adaptessin a les prioritats locals. Una bona part dels milions gastats es van destinar, en realitat, a salaris d'espanyols i a mercaderies i serveis comprats a Espanya. De fet, algunes de les caracoles, les vivendes per als cooperants espanyols que es van construir en aquells anys van ser posteriorment destruïdes per la Cooperació Espanyola; el problema és que van ser facturades al govern guineà i, en conseqüència, van engruixir el deute de l'Estat guineà.
Cobrar per deixar cooperar
Com molt bé explica Calvo Roy, els guineans també van ser molt responsables del fracàs dels projectes de cooperació. De fet, tant Obiang com els alts càrrecs del seu govern van ser especialistes en munyir al màxim els recursos de la cooperació (amb ben poc interés per la realització dels objectius de la cooperació). Van embutxacar-se una part substancial dels crèdits al desenvolupament, i van obtenir beneficis en metàl·lic a canvi de permetre projectes, concedir visats, autoritzar exportacions...
La democràcia en qüestió
El cop d'Estat d'Obiang no va implicar la democratització del país. Així ho reconeix Calvo Roy. Malgrat tot, l'autor de La ocasión perdida no critica al govern espanyol per no combatre la dictadura. Més aviat al contrari, es fa ressò dels posicionaments del ministre Miguel Ángel Moratinos sobre la necessitat que Espanya negociés amb el règim guineà per aconseguir la seva democratització (obviant que habitualment els dictadors no volen democratitzar els seus països). Casualment, Miguel Ángel Moratinos és membre del Movimiento de Amigos de Obiang, un organisme de exaltació del dictador.
Moratinos amb Obiang i la seva primera esposa en un acte del Movimiento de Amigos de Obiang.
El neocolonialisme des de dins
L'autor del llibre s'identifica plenament amb la política espanyola pel que fa a la voluntat de tutela de l'antiga colònia. El títol del llibre, La ocasión perdida, ho reflecteix perfectament. A la introducció, Calvo aclareix que es va perdre una ocasió única per "canalitzar unes relacions amb l'únic país d'idioma i cultura hispànica de l'Àfrica subsahariana", i que per culpa d'això "ja mai es va poder aconseguir que funcionessin la justícia ni l'economia". Haurien perdut aquesta "magnífica ocasió", no només Espanya, sinó també els guineans. El to paternalista es fa patent, també a la portada, amb una fotografia digna d'un turista ben intencionat: uns nens bubis mirant somrients a la càmera... Paradoxalment, tot i que l'autor critica la dictadura d'Obiang, no sembla que doni gaire importància a que els guineans puguin decidir quines polítiques els convenen més: li sembla natural que aquestes decisions es prenguin des de Madrid. Potser el més sorprenent és la confiança que té l'autor en què sota la tutela espanyola Guinea Equatorial hagués anat millor, sobretot perquè amb sinceritat absoluta explica la incompetència, però també la corrupció i els interessos tèrbols de la presència espanyola a la colònia africana. Però justament perquè Calvo comparteix el plantejament neocolonial, aquest és un llibre imprescindible, un document exhaustiu sobre els intents neocolonials del govern espanyol i sobre les tèrboles maniobres de diferents sectors de la societat espanyola. És també un fantàstic reflex de la mentalitat de l'època i de la voluntat d'imposar als guineans un projecte polític i cultural a partir de la suposició que els espanyols sabien millor què convenia als guineans que ells mateixos.