Barcelona, 27 de juny de 875. Fa 1.147 anys. Guifré, anomenat el Pilós, comte carolingi d’Urgell i de Cerdanya, i futur comte carolingi de Barcelona, d’Osona i de Girona, es casava amb Guinidilda, filla de Balduí, anomenat Braç de Ferro i comte carolingi de Flandes, i de Judit, filla del rei Carles I de França, anomenat el Calb, i neta de l’emperador Carlemany. Aquella unió matrimonial (la d’un comte de la perifèria extrema del regne amb una princesa de la família imperial), que era un fet totalment inèdit al sud dels Pirineus, revolucionaria la vida política i militar dels comtats carolingis catalans. Fins al punt que no és possible explicar la creació de la dinastia nacional catalana dels Bel·lònida (a finals del segle IX) o la primera independència (a cavall de l’any 1000) sense l’existència de la comtessa Guinidilda.
La controvèrsia de l’origen de Guinidilda
L’origen de Guinidilda sempre ha generat controvèrsia en el món de la investigació historiogràfica. Alguns historiadors —com l’arxiver Pròsper de Bofarull (segle XIX)— apunten que Guinidilda seria filla de Sunifred, un magnat local que amb la creació carolíngia de la marca de Gòtia havia esdevingut comte de Rosselló i d’Empúries. Altres —com l’historiador, professor i escriptor Jaume Sobrequés— apunten a un origen similar, amb la diferència que el sogre del Pilós hauria estat Borrell, probablement parent de Sunifred, però establert al setial comtal d’Urgell i de Cerdanya. I, encara, d’altres —com la historiadora i escriptora anglesa Alison Weir— afirmen que la filiació imperial de Guinidilda està més que provada en les Gesta Comitum Barchinonensium, una crònica històrica redactada pels monjos del monestir de Ripoll a finals del segle XII.
La tesi 'imperial'
Però els fets que es desencadenen a partir del matrimoni de Guifré i Guinidilda van, clarament, en el sentit de la tesi imperial. Difícilment un comte nomenat a dit (un funcionari que se li havia encarregat la gestió del govern d’un territori perifèric i en precari per la constant amenaça del califat) es podia permetre el luxe de tenir una idea patrimonial del càrrec sense el suport o el consentiment del poder central. I, si bé és cert que, en aquell moment, els barons que gestionaven el govern dels grans comtats del reialme (Tolosa, Aquitània, Borgonya, Normandia) desafiaven el poder central i convertien el seu càrrec en hereditari (gènesi de la Revolució Feudal), també ho és —si més no, és molt probable— que Guifré (que tenia un pes ínfim en aquell món) secundés aquell exemple perquè tenia al seu costat un suport importantíssim.
Judit, la mare de Guinidilda
Seguint amb la tesi imperial, direm que l’origen familiar de Guinidilda va ser molt atzarós. La seva mare, Judit (filla del rei Carles de França), amb tan sols dotze anys d’edat, va ser casada amb un personatge que li quadruplicava l’edat: el rei Ethelwulf de Wessex (un domini independent al sud d’Anglaterra). Carles, conscient que Ethelwulf veuria molt prestigiada la seva posició pel matrimoni amb una princesa imperial, li va exigir que associés Judit al govern. I aquest fet provocaria una guerra civil a Wessex que culminaria amb la mort d’Ethelwulf. Carles de França, en una ràpida maniobra, la va casar, de nou, amb Ethelbald, fill del difunt, que només li duplicava l’edat, però no va aconseguir modificar el rumb d’aquella revolta. Ethelbald també va acabar criant malves i la doblement vídua Judit va haver d’escapar precipitadament.
El 'segrest' de Judit
Després d’aquesta convulsa experiència a Anglaterra, Judit es va refugiar al monestir de Senlis (al nord de París). Amb tot, segons la historiadora anglesa Janet L. Nelson (del King’s College de Londres), el recolliment li va durar ben poc. Judit havia passat cinc anys a Wessex (855-860) i en aquell moment (861) ja tenia disset anys, però, segons les cròniques de l’època, els seus anteriors matrimonis no s’havien consumat i era, a ulls d’aquella societat, una reina destronada però immaculada. No sabem si això va motivar el que va passar tot seguit, però el que afirma la professora Nelson és que Judit va caure rendida als braços de Balduí un jove forestier (guardaboscos reial) del comtat carolingi de Flandes. Judit i Balduí van protagonitzar una fuga (amb consumació inclosa) que va remoure tots els fonaments polítics de París i de Roma.
Judit i Guinidilda
Segons la investigadora Alison Weis, Guinidilda va néixer en algun moment de l’any 861. Hauria estat, per tant, la primera filla de la parella formada per Balduí i Judit i hauria nascut en una època en què els seus pares vivien en la semiclandestinitat (perseguits pel rei i protegits pel Papa). La mateixa investigadora revela que, posteriorment (cap al 862), el rei Carles va perdonar la seva filla i el seu gendre. Balduí va ser elevat a la categoria de comte de Flandes, i les cròniques de l’època el descriuen com un fiable servidor del seu sogre: va expulsar els vikings que havien ocupat Frísia (a l’extrem nord del comtat carolingi de Flandes) i es va guanyar l’apel·latiu de “Braç de Ferro”. No obstant això, Guinidilda, filla del segrest, semblava condemnada a certa marginació i mai —si més no, aparentment— despertaria un interès especial a la cancelleria carolíngia.
Guinidilda i els Bel·lònides
En el moment de les noces (875), Guifré (35) s’aproximava més a l’edat dels seus sogres Balduí (45) i Judit (41), que a la núvia Guinidilda (14). Però hi havia una motivació addicional que confirmaria que aquell casament era més que el màxim a què podia aspirar la família del vell forestier. La gent de Guifré (els pares, els oncles i els avis) havien tingut un paper molt destacat en la Revolta d’Aissó (826) als comtats catalans, que havia enfrontat certes oligarquies indígenes amb el poder imposat des de la cort carolíngia. Els Bel·lònides, tot i que eren d’origen indígena, s’havien posicionat a favor de l’aparell franc. I s’havien convertit en el puntal del poder carolingi a la marca de Gòtia. El matrimoni amb Guinidilda i la possibilitat de crear, a Barcelona, una branca menor de la família imperial, era el reconeixement a aquesta lleialtat.