L'any passat, durant la sessió inaugural del festival In-Edit, C. Tangana va deixar emmarcada per a la prosperitat la figura d'El Madrileño. Obrint l'edició del 2023, conjuntament amb la seva productora, Little Spain, va presentar el documental que ell mateix protagonitzava, Esta ambición desmedida, sobre la seva gira homònima. Un any després, i havent complert la promesa que va fer aquella mateixa nit de dedicar-se al cinema, Antón Álvarez torna al festival de documentals musicals de Barcelona convertit, ara sí, en director amb La Guitarra Flamenca de Yerai Cortés.
Antón Álvarez torna al festival de documentals musicals de Barcelona convertit, ara sí, en director amb La Guitarra Flamenca de Yerai Cortés
Estrenada durant el 72 Festival de San Sebastián, la seva òpera prima, tenia com a premissa descobrir-nos un entramat familiar que fa que Yeria Cortés sigui el músic que és. Sense trailer online, l'única pista sobre el seu contingut era el cartell promocional: un coet enlairant-se envoltat de fum amb el text "Tengo que contarlo". Quina relació hi ha entre els coets i les guitarres, el flamenc o Yerai Cortés? Doncs ja us ho dic jo: ben poc. Però és una d'aquelles metàfores visuals típiques de la casa, que deixen clar que apunten a ser un dels millors documentals d'aquesta edició i també una de les tècniques de màrqueting més brillants de C. Tangana en molt de temps. Però, deixem de moment aquesta última part per a després, i centrem-nos en el debut cinematogràfic del Pucho.
Un documental brillant, una excel·lent estratègia de màrqueting
Si una cosa queda clara és que Antón Álvarez és molt millor director, que no pas subjecte de documental. Tot i que, en totes dues facetes, sigui d'allò més entretingut. Teòricament, aquest és el seu debut com a realitzador, però ja el vam poder veure fer una primera aproximació a la direcció amb el videoclip de Oliveira Dos Cen Anos (2023) del Real Club Celta de Vigo, on deixava veure el seu gust pel tractament visual, posant el fet quotidià, mundà i conegut, a disposició d'una èpica esfereïdora. Ara, aquesta èpica queda en un segon pla per jugar a favor de la intimitat, el fet familiar i l'espai privat. Gravat en trenta-cinc mil·límetres, no només és un documental tendre i sincer, amb molt de tacte tant pels personatges com per la imatge, sinó que també és un exercici d'amor al cinema. En molts casos veiem com utilitza tècniques manieristes o jocs narratius que ja han firmat altres directors, com jugar a la confusió temporal entre personatges i noms, que fan que una història que podria explicar-se en poc més de 20 minuts, sigui un regal que es va desvelant capa a capa a mesura que anem descobrint qui és Yerai Cortés.
Gravat en trenta-cinc mil·límetres, no només és un documental tendre i sincer, amb molt de tacte tant pels personatges com per la imatge, sinó que també és un exercici d'amor al cinema
El que en principi havia de ser una peça audiovisual centrada, sobretot, en la creació d'un univers on les imatges il·lustren la música i viceversa, per desxifrar que hi ha darrere del que serà el primer disc de Cortés, acaba sent un exercici molt més narratiu. Sense anar massa lluny, el documental obre amb Antón, Pucho, C. Tangana, assegut en una taula enmig d'un restaurant on ens relata com va conèixer a Yerai Cortés. La nit en la qual va veure la filera de llums dels satèl·lits d'Elon Musk sobrevolant el sud del país, va ser la nit que va conèixer a una futura estrella. En aquell moment, després d'un lent zoom in a la seva cara, que també podria ser la presentació d'un capítol de Crims o del Guardià de la Cripta, saps que estàs davant d'un contacontes que sempre anirà un pas per davant. A partir de la família de Cortés, Tangana dibuixa els pensaments, temors i esperances més profundes del guitarrista. I encara que tot semblen preguntes innocents, properes, el Madrileño sap perfectament on ens vol conduir.
Yerai Cortés, fill de pares divorciats, i d'una família que no sempre ho ha tingut fàcil, és senzillament hipnòtic. Sense grans aires de grandesa, virtuós i apassionat com ningú, veiem com es balanceja constantment en la dicotomia que planteja al principi Álvarez: "los modernos le tratan de moderno, pero los gitanos lo tratan de gitano". Viure mirant sempre al futur, però fortament arrelat a la pena que hi ha a la seva família. De voltar pel món amb C. Tangana i per festivals internacionals, a baixar a la plaça d'Alacant on sempre jugava a buscar respostes. Evidentment, per a algú que li agrada reinterpretar la tradició tant com al Pucho, això resulta un caramel·let. I, fins i tot, et pots arribar a preguntar si no seria aquesta la història que li hagués agradat tenir rere de la figura de El Madrileño.
Et pots arribar a preguntar si no seria aquesta la història que li hagués agradat tenir rere de la figura de El Madrileño
Les persones que acompanyen a Yerai, el seu pare, la seva mare, les tietes, els cosins i els amics, no només ens ajuden a entendre'l, sinó que són també protagonistes dels grans moments musicals; apareixent com a cors de les cançons, ballant en una festa, o sent qui dona veu a les seves lletres. És igual si són figures respectades dins del flamenc o el seu amic de tota la vida, tots hi tenen lloc. Amb un tractament absolut de videoclip -on veiem també la direcció d'alguna peça de Carlota Guerrero- fa entendre els sentiments que molts cops Yerai Cortés no arriba a expressar amb paraules. Visualment resulta una delícia. La dicotomia modernor vs. tradició llueix més, i millor, que mai en l'univers Little Spain. A més, si les sobretaules van ser la seva insígnia durant aquell disc de 2021, aquí prenen una dimensió real. El caliu i confiança que només es genera amb l'estómac ple és palpable en pràcticament totes les entrevistes que es fan al voltant de taules de restaurants, terrasses, en una manta de pícnic o inclús al menjador de la mare de Cortés. Innegablement, un èxit quan surts de la sala desitjant quedar-t'hi una estona més, prenent una última copa, escoltant una última història, o arrancant-te tot i que no distingeixis el compàs entre cap dels set pals del flamenc.
Però això sí, tot i que es tracti d'un documental brillant, delicat i sincer, també és una boníssima estratègia de màrqueting. Però no pel mateix documental, o per la carrera d'Antón Alvarez com a director, que també -tot i que veient el seu talent no necessita estratègies- sinó per la promoció d'un disc que ni tan sols ha sortit, ni estava acabat en el moment de fer-ho, ni ens relata el seu final. Una fotografia emocional que funciona com la millor publicitat per desitjar escoltar la guitarra flamenca de Yerai Cortés. Un teaser de llarga durada. I la clau està en el fet que Tangana firma com a coautor totes les cançons. Potser Pucho s'ha retirat del personatge que va crear després de Crema, però amb aquest documental ens assegura que mai abandonarà la de gran creador, padrí i generador de bitllets per a ell i els seus.