L’expunk-rocker, working class, neoista, activista, escriptor de culte, karateka i expert en avantguardes culturals —entre una porronada de coses més— Stewart Home, va publicar al seu dia un article al qual analitzava les necrològiques aparegudes després del suïcidi de Guy Debord (París 1931- Bellevue-la-Montagne 1994), un atziac 30 de novembre. Al ‘Review of the Year 1994’ del Guardian, el nom del situacionista apareixia al costat d'altres dos suïcides il·lustres: el músic Kurt Cobain i el lladre de trens, boxejador i florista Buster Edwards. Segons Home, “si Debord s’hagués matat a principis d’any, els grans mitjans de comunicació s’haurien oblidat d’ell.”
La proposta de Debord i els situacionistes, com la del propi Marx, és una crítica radical a l'ordre capitalista, jutjat enterament inhumà i irracional
Abans d’això, l’any 1993 —a temps perquè Debord la llegís i validés— Anselm Jappe va publicar Guy Debord, una monografia pionera sobre l’autor de La societat de l’espectacle. A les seves pàgines, Jappe analitza la contribució teòrica de Debord en diferents etapes —des dels inicis de la Internacional Lletrista fins als seus últims i precisos dards sobre la societat de l'espectacle, passant per la tan llarga com fecunda època de la Internacional Situacionista—, alhora que defuig parlar de la seva vida personal més enllà de l’estrictament necessari. Un lustre més tard, Anagrama va portar aquest llibre al nostre país, convertint-lo en el primer lloc del món on es publicava en una editorial d’ampla difusió. A propòsit d’això, Jappe especulava en el pròleg: “Potser es pot deduir d'això que Espanya està avui més disposada que altres països a reconèixer el valor d'una persona com Debord.”
Portada de la nova edició de Pepitas de calabaza
Han passat 25 anys i la nova edició revisada, corregida i actualitzada del llibre més important sobre l'obra de Guy Debord ve a càrrec de Pepitas de calabaza, una editorial, en paraules dels mateixos editors, “amb menys projecció que un Cinexín”. Caldria deduir, doncs, que el geni i figura de Debord ha perdut bufera? Potser sí, en el sentit purament mercantil de l’assumpte, però el seu pensament està —o hauria d’estar— avui dia més vigent que mai. I això malgrat les múltiples operacions polítiques, mediàtiques o policíaques que han tractat de desactivar-lo. Ens ho explica Diego Luis Sanromán, l’encarregat la nova edició i un dels traductors fetitxe de la casa:
El llibre comença amb una pregunta de difícil resposta: Cal cremar a Debord?
El títol de la secció amb què obre Jappe és un détournement del de Simone de Beauvoir: “Cal cremar a Sade?”. Curiosament, el nom de Sade apareix lligat a un altre títol relacionat amb Debord: el de la seva primera pel·lícula Hurlements en faveur de Sade. Sade va ser un referent per als situacionistes, com ho havia estat abans pels surrealistes. És Debord, llavors, un maleït com Sade? No sé. Tots dos han cremat ja a tantes fogueres… Tal vegada caldria preguntar-se, per fer referència al títol d'una altra pel·lícula seva, si no han estat també consumits pel foc mediàtic institucional. A França, el país natal de tots dos, en els últims anys, només els ha quedat ficar a Debord en el panteó dels homes il·lustres.
Quines idees expressades per ell continuen vigents avui dia?
La seva crítica del sistema capitalista desenvolupat, interpretat com a ‘societat de l'espectacle’, continua sent segurament tan actual com quan l’any 1967 va publicar-se l'obra més coneguda de Debord. Però, més que destacar idees particulars encara vigents, jo destacaria una cosa que ha anat desapareixent en el pensament crític des dels anys 60: la proposta de Debord i els situacionistes, com la del mateix Marx, és una crítica radical a l'ordre capitalista, jutjat enterament inhumà i irracional, i no sols en tal o en tal altre aspecte parcial.
Ansel Jappe va deduir en el pròleg de l’edició d’Anagrama que Espanya estava més disposada que la resta de països a reconèixer el llegat de Debord…
La relació de Debord amb Espanya s'assenta sobre tres fites històriques. Primer, el coneixement que ell tenia sobre alguns autors clàssics de la nostra literatura. Per exemple, va traduir al francès Las coplas de Manrique, i en el seu text apareixen sovint referències a autors com Baltasar Garcián. El Barroc era una època que li interessava particularment. En segon lloc, la revolució del 1936, que sempre va ocupar un lloc destacat en la, diguem-li, mitologia de la Internacional Situacionista. En ella van veure la inspiració, o com ells mateixos deien ‘l'esbós més avançat que mai va haver-hi d'un poder proletari’. I, en tercer lloc, l'època contemporània a Debord. Als anys 70, els situacionistes van seguir molt de prop la crisi dels règims dictatorials d'Espanya i Portugal, que ells, d'altra banda, esperaven que culminessin en un procés revolucionari.
La gran majoria dels textos consagrats a Debord el redueixen a la condició de mer artista o antiartista d'avantguarda: un neodadaista, un seguidor díscol dels surrealistes i poca cosa més
Avui, en canvi, la reedició ve a càrrec de Pepitas de calabaza, “una editorial amb menys projecció que un Cinexín”. El gran públic ha oblidat a Debord precisament en el context sociopolític en què hauria d'estar més present?
Desconec l'abast de la primera edició en castellà pel que fa a tirada, vendes i altres. Per a donar-li una mica de sentit a la meva resposta necessito estrènyer una mica la perspectiva i reduir-la al meu entorn més immediat: joves d'origen obrer que havíem accedit a estudis universitaris i fet les nostres primeres armes amb la insubmissió i el moviment okupa madrileny. Per simplificar moltíssim, en aquells ambients i en termes teòrics els referents essencials eren els autònoms italians i els situacionistes, i pel que recordo el llibre de Jappe va ser molt llegit i molt ben acollit en aquest context. Per cert, acabo d'adonar-me que el llibre de Jappe va publicar-se a Espanya el mateix any en què Pepitas de calabaza va arribar al món: fa ja 25 anys. No diria que Pepitas tingui avui la projecció d'Anagrama, però sí que ha deixat de ser un Cinexín per a passar a ser un projector de 35 mm, tirant curt.
S'ha dit que de tots els llibres publicats sobre les idees de Guy Debord, aquest és el més interessant avui dia.
Té de diferent que es pren molt seriosament a Debord com un dels grans teòrics de la tradició revolucionària, que té el seu origen en allò que el mateix Jappe anomena "el Marx esotèric". Sembla una ximpleria, però no ho és. La gran majoria dels textos consagrats a Debord van per altres rumbs i el redueixen a la condició de mer artista o antiartista d'avantguarda: un neodadaista, un seguidor díscol dels surrealistes i poca cosa més.
Debord va procurar viure la seva vida com una aventura aquí i ara, sense esperar que arribés la revolució
Pepitas ha publicat anteriorment Esa mala fama…, del mateix Debord, i prepara l’edició d’un nou llibre de Jappe sobre ell (Un complot permanent contre le monde entiere. Essais sur Guy Debord). L'interès és gran…
Debord continua despertant interès, per descomptat, però també hi ha un interès creixent per la crítica del valor, i del valor-dissociació. Un dels principals teòrics de la qual és Anselm Jappe, que és també un dels autors-insígnia de Pepitas de calabaza.
Tornant al present llibre, la traducció de la primera edició va ser la de Luis Andrés Bredlow. Com ha estat la teva tasca d'actualització i revisió?
La reedició en castellà reprodueix la reedició francesa feta recentment sota la direcció del mateix Jappe. Inclou dos textos nous, un al principi i un altre al final del llibre, i, entre altres coses, una actualització completa de les referències bibliogràfiques, que han augmentat considerablement en els últims 25 anys.
El llibre deixa de banda la biografia de Debord per a centrar-se en la seva contribució teòrica. Destacaries algun aspecte de la seva vida personal?
Només un: la seva integritat, la seva coherència, el gairebé perfecte acoblament entre teoria i vida. Rescato una cita de la Internacional Lletrista per a l'ocasió: “l'aventurer és aquell que fa que les aventures esdevinguin, més que aquell a qui les aventures esdevenen”. Debord va procurar viure la seva vida com una aventura aquí i ara, sense esperar que arribés la revolució. I quan va veure que l'aventura ja no donava més de si, va decidir posar-li fi per la seva pròpia mà. Anselm Jappe em matarà si llegeix això, però qui tingui interès per la crònica rosa pot donar-li un cop d'ull al patracol biogràfic, repugnant en molts aspectes, d’Apostolidès: Debord. Le naufrageur. Tot i que jo sàpiga, no s'ha traduït del francès.
Sens dubte, Guy Debord d’Anselm Jappe continua sent la més completa anàlisi crítica de l'obra del cèlebre filòsof, escriptor i cineasta francès (ell es considerava sobretot un estrateg), una de les més destacades, atractives i influents de tot el segle XX.