Una de les principals virtuts de l’univers expandit de Marvel és que vas aprofundint en personatges fins a donar la volta a la percepció que en tens. Això s’està fent particularment palpable a les sèries. No tenen el mateix nivell ni el mateix to, però totes i cadascuna d’elles estan servint perquè tot el que has vist prèviament agafi un nou sentit i una nova dimensió. De fet, aquestes sèries neixen d’un equilibri que sempre es fa difícil d’assolir: la necessitat de mantenir viva la tensió dramàtica i argumental hereva de les pel·lícules i la de buscar una identitat pròpia que la faci funcionar sense rèmores.
No hi ha dubte que Hawkeye (Ojo de Halcón), estrenada a Disney Plus, és de les que ho aconsegueix, i amb escreix. Aquesta sèrie encerta en el to, lleuger però sense descuidar ni un dels seus fronts; és tensa, però sense ínfules ni discursos revisionistes; hi passen moltes coses i hi ha molts personatges, però amb la durada i la proporció justa; i està pendent de l’univers expandit i la seva evolució, però sense obsessionar-s’hi gaire. De fet, la seva ambientació nadalenca li dona fins i tot un aire de conte que t’atrapa des de la primera escena. Si ets coneixedor del personatge, la gaudeixes molt perquè està plena de pinzellades amb consciència de causa, però si hi vols entrar sense informació funciona com un rellotge. Una gran sèrie, doncs, que et treu el nen que portes dins, perquè a cada escena, a cada diàleg, t’apel·la als motius pels quals llegeixes còmics i entronitzes els seus herois.
Una travesia generacional
Hawkeye és la història de Clint Barton, que s’embarca en una missió per tancar una de les ferides del seu passat, i de Kate Bishop, la noia que l’admira fins al punt de convertir-se en el seu relleu natural. Plegats, faran front a mil amenaces (molt ben introduïdes, a vegades amb una subtilesa només a l’abast dels fans) i convertiran el compte enrere cap al Nadal en un meravellós “mcguffin” que acaba prestant-se a múltiples lectures. Per una banda, perquè en el fons és la crònica del viatge d’un heroi cansat cap al repòs que anhela des de fa una dècada: per l’altra, perquè també és una travessia simbòlica i generacional cap al mateix futur de Marvel. És per això que es permet picades d’ullet que tenen més contingut del que sembla (l’impagable musical Rogers amb què s’obre el primer episodi) i juga constantment amb el metallenguatge, com quan el protagonista s’ha de deixar matar en un joc que no deixa de recrear les seves pròpies aventures.
Com tot bon relat, la sèrie té moltes capes sense necessitat de subratllar-les i sap descriure’t els personatges i les seves motivacions sense que les hagin de dir en veu alta. Té unes escenes d’acció fantàstiques, sobretot perquè són les de tota la vida però sabent ser imaginatives; és divertida quan menys t’ho esperes (aquests sicaris amb problemes de parella) i se sustenta en la inqüestionable química entre Jeremy Renner i Hailee Steinfeld, que s’ho passen tan bé que ens ho arriben a encomanar. Hawkeye és això, diversió sense complexos que explica perfectament perquè Marvel és, agradi o no, un mirall intergeneracional.