Entres a Twitter i es parla de Heartstopper. Entres a TikTok, i el tema és viral. Entres a Youtube, i hi ha centenars de vídeos sobre la sèrie. Netflix —que es troba en un moment delicat després de les pèrdues econòmiques i de subscriptors— ha trobat el que permanentment busca: un fenomen que traspassi la pantalla per passar a formar part de l’imaginari cultural. I no ho ha aconseguit a través d’un gran blockbuster ni d’una seqüela o reboot d’algun fenomen anterior, sinó amb una ficció realment senzilla, però que l’encerta de ple: la història de dos nois moníssims que s’enamoren a l’institut.
Diem que l’encerta perquè, tot i trepitjar un terreny perfectament conegut per a tothom —podríem dir que és una barreja de Sex Education i Normal People, amb menys sexe que aquestes dues—, el que Heartstopper posa al centre és una relació homosexual. I sí, d’aquest tipus de relacions també n’hem vist unes quantes, però la tònica general és relegar-les a trames secundàries. En canvi, aquí és la trama principalíssima. Tota la sèrie és veure com el Charlie, el gai pringat de l’institut, s’enamora del Nick, el noi popular de l’equip de rugbi, i la relació, primer d’amistat i després romàntica, que s’estableix entre tots dos. Gairebé no hi ha res més. Perquè quan la cosa funciona, no cal afegir-hi res.
Tot és amor
I si Heartstopper funciona tan bé és gràcies als seus personatges. El Charlie i el Nick, interpretats per Joe Locke i Kit Connor, són dos amors de persones; imperfectes, sí, però perfectes l’un per l’altre, i amb un grandíssim cor que fa que l’espectador empatitzi de seguida amb ells. A més, el Charlie té el seu grupet d’amics, on hi trobem el Tao (William Gao) i l’Elle (Yasmin Finney), un personatge trans que no converteix la seva condició en la seva trama, pas importantíssim per a la normalització de la diversitat. De fet, la seva trama és la relació amb el Tao, l’única de secundària que hi ha fora de Nick i Charlie. I també és una relació d’amor. Perquè a Heartstopper tot és amor.
I l’amor és el tema que millor tracta. Aquella espurna que neix quan connectes amb una persona, aquelles papallones a l’estómac, aquella màgia tan especial del primer petó… La sèrie transmet tot això de meravella gràcies a l’ús de petits detalls d’animació (cors, estrelles, fulles…), que sorgeixen de la novel·la gràfica en què es basa la sèrie, obra d’una Alice Oseman que és també qui s’ha encarregat d’adaptar la seva pròpia història a la pantalla. També hi ajuda Euros Lyn des de la direcció, transportant-nos a través de les imatges a aquelles sensacions de viure el primer amor a l’institut.
Perquè si per alguna cosa la sèrie ha robat els cors de tots els espectadors, si per alguna cosa és ja un fenomen cultural, és perquè ens representa de manera impecable: tots ens hem enamorat perdudament quan érem adolescents igual que el Charlie i el Nick. Però a qui més representa és a les persones homosexuals, moltes de les quals exclamen ara, ja més grans: “Tant de bo haver tingut Heartstopper quan tenia aquesta edat”. Perquè una sèrie així fa una feina increïble per veure representats els propis dubtes sobre la sexualitat, sobre el sortir de l’armari, sobre el què diran; i, sobretot, serveix per sentir-se vist per a moltes persones que no ho solen tenir fàcil durant aquells anys, que se senten incompreses o, fins i tot, rebutjades. Heartstopper les abraça i les impulsa a seguir. Poques sèries són tan útils. Més Heartstoppers, si us plau.