No tenim ni idea de què passarà a la nostra vida. Per molt que ens entestem a ser previsors o siguem les persones més calculadores de la història. I tampoc és allò que ens hi poguem capficar massa, realment: igual avui ens morim i la rallada sobre el futur no haurà estat res més que una absoluta pèrdua d’hores. Crec que ens passem massa temps pensant en el que vindrà i masses pocs minuts en degustar l’ara, el croissant que et menges per esmorzar, el tacte de la mà de qui més estimes, la comoditat del sofà quan tornes del curro. Ho crec, i ho creia també Werner Heisenberg, que de ciència i energia en sabia una mica més que jo.
Com la Clare i l’Alex, Sílvia Bel i Pep Cruz damunt l’escenari d'una Sala Beckett vestida de Festival Grec, dues persones que es troben de casualitat en una estació de tren de Londres. O de causalitat? Sigui el que sigui, es troben i emprenen un viatge cap on no sabem on, que passa per túnels d’intimitat i estacions traumàtiques. Perquè la vida és això, un camí ple de rails que sortejar, amb parades imprevistes i estones de llum i foscor. L’Alex i la Clare no es coneixen però es coneixeran, com es poden conèixer dues persones desconegudes que no tenen ningú més.
Ens hem oblidat de viure?
Heu compartit alguna vegada l’ofegament de la incomprensió o, simplement, l’heu deixat fluir fins que passés? No és una pregunta de menys que no mereixi resposta. Perquè hi ha coses a la vida que han de viure’s en parell. No per necessitat, tampoc per dependència, sinó perquè quatre braços sempre faran més força i quatre ulls veuran molt més que dos. Amb això vull dir que sí, clar que la solitud és necessària, però també està sobrevalorada. Aferrar-se a la teoria del “és amb tu mateix amb qui estaràs sempre” pot fer succeptible que acabis sent un egoista de merda.
Bel i Cruz ho acaben aprenent, després de molts anys i més hòsties. Quan la sala queda en silenci, ell, carnisser de 75 anys; ella, recepcionista en una escola i passant la quarantena. Dues personalitats ultra diferents que, de cop, troben un punt en comú. Que miren enrere i es desesperen amb tot el que no han sabut fer. Que fan riure, també, de tan absurdes que són algunes de les situacions que entomen. Perquè de tant mirar el seu punt fixe rutinari s’han oblidat de viure. És forta la vida, eh. Com et pots oblidar d’allò que fas per inèrcia? Com és possible que la inèrcia t’imposi un llarg camí que no vols?
El que diu la mecànica quàntica
El teòric alemany Heisenberg va donar a conèixer el Principi d’Incertesa, que diu que es pot conèixer la posició d’una partícula o el moviment lineal on es troba, però no les dues coses alhora. Física quàntica, en diuen. Com nosaltres, que sovint ho volem tot, i no pot ser. L’obra de Simon Stephens posa el dit a la llaga sobre la indeterminació de l’espècie i sobre les monumentals cagades que perpetrem per no tenir ni idea de com tirar endavant. Per empanar-nos en un punt i oblidar la resta; per estar tan pendents del canvi i tan poc de parar-nos a pensar tan sols un moment.
Però arriba Heisenberg - l’obra, dic – i et fa pensar. No és tant l’argument en sí sinó les reflexions que en treus. Sortir de la sala i passejar mentre analitzes com vius i de quina manera... això és. No deixar de pensar en el perquè de les coses, ennuegar-te amb l'escena d'un Alex sol i cap cot al llit i emocionar-te amb les reflexions d'una Clare desesperada. I que tot això puguis teixir-ho en primera persona, amb altres problemes però amb la mateixa intensitat. Qui digui que viure és fàcil és ben be que el cotonet de sucre li ha emboirat les retines.
I no, no seria el mateix sense Sílvia Bel i Pep Cruz. Són el tot d'una obra reflexiva que ho aposta tot als dos protagonistes; però això, si ja els heu vist en acció qualsevol altra vegada, ja ho sabeu. Espectaculars, brillants, monstres escènics. És impressionant com es mimetitzen amb un entorn de mentida tan real: no saps si actuen o realment han pujat a la tarima per propi peu amb la voluntat d’explicar anècdotes de la seva realitat. Bé, la cosa és que, figuradament... segurament sí. Perquè són persones. O és que tu no has tingut mai cap crisi existencial que t’empenyi a buscar mil i una respostes?