Fa més de quaranta anys que l’Helena Llagostera (Valls, 1971) fa castells a la Colla Joves Xiquets de Valls. Va ser la primera dona en pujar al tronc d’un castell de nou l’any 1988 i també la primera —i de moment, única— cap de colla d’una colla de gamma extra. En aquests quaranta anys, ha vist el món dels castells canviar i obrir-se a la participació de la dona en tots àmbits, bo i el camí que queda per recórrer. En aquests quaranta anys, també ha tingut sis fills tot i que, malgrat els embarassos, mai no s’ha perdut una temporada sencera de castells. A cada etapa vital, la seva condició de dona l’ha posada en situació d’haver de superar els esculls del qüestionament i dels prejudicis. Als seus cinquanta-tres anys, però, segueix portant el pes dels castells a les espatlles amb esperit combatiu i xiroi.
Vas començar a fer castells de molt jove en un moment en què era poc habitual per a una noia. Com s’ho van prendre a casa teva?
Jo vaig començar a fer castells deu fer més de quaranta anys i anava als assajos d’amagat, els deia que sortia a passejar. Avui podríem dir que els castells estan de moda, però quan jo vaig començar la impressió era que les colles estaven formades —sobretot la canalla que hi anava— per gent amb pocs recursos i nens de famílies desestructurades. Potser era una impressió i una generalització fruit de la desconeixença de la realitat a les colles, però aquest era el clixé. Hi havia molts nanos que a la colla hi trobava el caliu que no trobaven a casa. A més a més, majoritàriament tot eren homes, i els que pujaven als castells eren nens.
Des del principi, els meus pares no van veure amb bons ulls que els digués que volia fer castells; que jo, una nena de deu anys, els digués que volia anar a un lloc on tot eren homes no els va semblar el millor ambient per a mi
I si no va sortir de casa, d’on et va sortir la dèria castellera?
Quan hi ha qualsevol festa els pares sempre em portaven a la plaça. I soc de Valls, és clar. Recordo que de petita el pare em pujava a les espatlles per poder veure els castells des de lluny. La veritat és que al principi recordo no trobar-li la gràcia en això de mirar homes com baixaven i pujaven els uns sobre els altres. Però soc curiosa i m’agrada provar les coses. Jo sabia que a casa eren de la Joves, i tenia vistos alguns dels nens que participaven a la colla. Amb una amiga que era molt més extravertida que jo, vam anar a preguntar-li a un d’aquests nens on s’havia d’anar per fer castells. I hi vaig anar.
Les dones no van ser reconegudes com a castelleres de ple dret fins als anys setanta, pràcticament. Com va anar, això?
Va costar molt que les dones estiguéssim reconegudes, fins i tot després dels anys setanta. Es va haver de lluitar molt perquè se’ns donés la camisa i se’ns reconegués com a alguna cosa a part d’administratives. Moltes ens posàvem a la pinya encara que fos a l’últim cordó. Mica en mica se’ns va anar reconeixent, perquè hi érem, i es van començar a introduir parelles de castellers en posicions de crosses. Molt poquet, eh? Però cada vegada que fèiem un pas era una petita victòria. Al tronc del castell, a les dones no se’ns hi introdueix directament, sinó que són canalla que van baixant a mesura que es fan grans. Mentre que un noi podia entrar directament en un pis més aviat inferior, les noies que hi havia al tronc era perquè havien estat aixecadores o enxanetes.
Llavors va ser als anys setanta, o va ser anys més tard?
Clar, depèn molt de la colla. A la Colla Joves de Valls jo et diria que va ser més tard. Has de pensar que, en aquest sentit, en una colla nova tothom és necessari. Com més recent és la colla, més oportunitat hi ha hagut que homes i dones hi entressin des del principi més o menys en igualtat de condicions. Penso en els Minyons de Terrassa, ara, que per exemple ja van començar en termes de molta igualtat. A les colles més tradicionals, les que ja fa segles que hi són, està clar que això no va funcionar així. Em sembla que jo vaig començar a anar a la colla l’any vuitanta u o vuitanta dos, més o menys, i va ser una cosa insòlita que una nena en formés part. Recordo que quan vaig fer el primer castell va sortir fins i tot al diari del poble. Eren coses que ara semblen tonteries, però que en aquell moment es consideraven una notícia. I que a les colles més tradicionals i a les colles més noves no ha funcionat de la mateixa manera per un tema d’antiguitat.
Avui gairebé la meiat de castellers són castelleres, però. Això demostra que alguns arguments al voltant del físic que es podrien haver fet servir per excloure les dones no acaben de ser veritat?
Sense les dones, les colles castelleres no aixecarien els castells que aixequen avui. Per diversos factors, a més a més. En trets generals, hi ha diferències de tarannà —sobretot pel que fa a la canalla— que fa que les nenes siguin menys mogudes i per tant rebin i interioritzin millor les ordres i la informació. Majoritàriament, els nens són més inquiets. “Has de pujar fineta, perquè aquest castell és molt important” és una consigna que cal abraçar amb calma. Qui hi estigui més predisposat, ho farà millor. L’altra cosa que ha influït molt és que, físicament, les noies creixen menys que els nois. És un factor important als pisos superiors, perquè això fa que les dones puguem durar més temps al mateix pis i que la canalla, quan baixa, pugui trobar sempre la mateixa figura clau, la veterana del pis, que dona tranquil·litat en el moment de fer els grans castells. Les dones també pesem menys, normalment, i tenim més flexibilitat, tot i que també hi ha dones amb físic per anar als pisos inferiors. Tot això són tot característiques importants i decisives a l’hora de fer els castells que s’estan fent avui.
I això es veu reflectit en la presa de decisions a les colles i la representació a les juntes?
No del tot, i em sembla que resoldre-ho demana participació d’homes i dones, de totes dues parts. D’entrada, cal que els homes vulguin confiar en nosaltres. Sovint, quan es pensa en caps de colla tècniques o en noies que puguin entrar a la junta, o quan es pensa en caps de colla en general, es pensa en masculí. Poques vegades es pensa en una figura tècnica femenina i a la majoria de juntes, la paritat queda lluny. De vegades només es pensa en les dones quan el que cal és coordinar els equips de canalla, com si l’únic que poguéssim fer fos cuidar nens. I aquí és on hem de participar les dones, també. Hem de reivindicar més la nostra posició: a totes les colles hi ha dones capacitades per optar als càrrecs de cap de colla. De vegades ens fa por fer el pas i ens frenem perquè pensem que no és per a nosaltres, i no és cert.
De vegades només es pensa en les dones quan el que cal és coordinar els equips de canalla, com si l’únic que poguéssim fer fos cuidar nens
Has tingut sis fills. La maternitat fa de barrera a l’hora de fer castells?
Hi ha una barrera evident perquè hi ha uns mesos en què no estàs disponible per fer castells. Però jo he tingut sis fills i mai he estat una temporada sencera sense pujar. Depèn de quan he estat embarassada he pogut fer o els primers mesos de la temporada o els últims. La meva segona filla va néixer un 31 de juliol i el 30 d’agost jo ja era fent castells. Evidentment t’interromp la temporada, però també te l’interromp una lesió. Em sembla que tot això cada vegada està més normalitzat i més integrat. Cada vegada és més fàcil veure una zona de pàrquing de cotxet durant els assajos. Amb la gran, al cap d’un mes també vaig tornar a assajar i de tant en tant parava per donar-li el pit allà mateix. En aquest sentit, les colles també funcionen com una gran família. Jo sabia que quan havia de pujar al castell hi hauria algú que estaria pendent del cotxet. Moltes vegades també era la meva parella, que forma part de la colla i estava amb la criatura perquè jo pogués pujar. No ha de ser un escull tan gran com la gent es pensa, el cos es recupera molt ràpid la majoria de vegades.
I l’edat?
El tema de l’edat és una de les reivindicacions que encara ens queden per fer. Quan vaig entrar a la colla em van dir que les nenes no feien castells, i vaig haver de lluitar per demostrar que una nena pot fer castells. Quan vaig tenir parella, passats uns anys, hi havia qui em deia “ara que ja estàs casada, deixaràs de fer castells”. Està clar que una cosa no té a veure amb l’altra, però abans funcionava així. Les meves ganes eren les mateixes i la meva tècnica també, i resulta que ho havia de deixar perquè tenia home. Després va arribar la maternitat: “ara que ja ets mare, deixaràs de fer castells”. I no ho vaig deixar. L’última lluita és la de l’edat. L’altre dia vaig veure un reportatge a TV3 sobre castellers amb més de cinquanta anys que encara feien castells, i tot eren homes. Sembla que una dona de més de cinquanta anys que fa castells hagi d’estar boja, i als homes se’ls felicita. Fa cosa de sis anys, el cap de colla em va proposar d’agafar un altre rol pel tema de l’edat. Jo no arribava a la cinquantena, encara. En devia de tenir quaranta-set. No ho vaig entendre, sincerament. Què havia de fer, escombrar? Jo encara tinc físic per fer castells i, per tant, en seguiré fent. Hi havia companys de la colla de la meva edat o més grans que no eren qüestionats per l’edat.
No hem parlat dels casos de violència sexual dins les colles. Com s’han d’abordar?
Desgraciadament hi ha moltes colles on encara hi ha casos d’agressions. A la Colla Joves, per exemple, recentment hi ha hagut un parell de casos. El que ens passa amb aquests casos és que la colla no pot actuar de veritat fins que no hi ha una denúncia formal feta. Em sembla que s’hauria de treballar per tenir protocols que ens permetessin actuar amb més rapidesa. Al cas de la Colla Joves, fins que no va haver-hi una ordre d’allunyament formal, aquella persona encara podia venir a la colla. I hi havia una denúncia. Són processos molt lents que l’únic que fan és crear situacions violentes per a la víctima. En el cas de la Joves, es va convidar el denunciat a no venir als assajos, però no se li podia prohibir l’entrada. No tot són agressions sexuals, però. Jo mateixa vaig ser víctima d’un episodi d’assetjament.
Què va passar?
No va ser sexual, va ser maltractament psicològic i va ser per part del cap de colla. No tot el que passa dins les colles fa arrels en la cosa sexual. No ho he explicat gaire, però he acabat arribant a la conclusió que fins que no ho expliqui no estaré bé del tot. En el meu cas, l’implicat em va escridassar colpejant damunt la taula i va amenaçar de fer-me fora de la colla a mi i la meva família.
Quines conseqüències ha tingut?
Doncs aquest any no he pogut ser a amb la colla perquè el que va passar implica el cap de colla actual. He hagut de rebre assistència psicològica, he patit molta angoixa i he hagut de fer el meu procés. No entraré en gaires detalls més, però ara que tinc l’espai, penso que està bé que ho expliqui perquè s’entengui que no tot és sexual.
Parlem de la seguretat dels infants; fa no gaire va haver-hi una caiguda a Sant Fèlix que va esdevenir polèmica perquè una nena va haver de ser hospitalitzada.
Si agafes les estadístiques, el que va passar a Vilafranca és molt poc usual. S’ha avançat moltíssim pel que fa a prevenció de riscos pels infants. Ara van protegits amb cascs i també porten protectors bucals. Cada vegada anem introduint coses perquè, si entenem que hi ha un punt feble, també entenem que l’hem de millorar. M’agradaria que tots aquests que hi veuen tantíssim perill estiguessin alguna vegada dins d’una colla. I que, si malauradament cau un castell, poguessin passar una estona després per l’espai que reservem a la canalla quan no actuen. Els nens sempre tenen un espai separat dels adults on poden estar tranquils i jugant, si ho volen. Si ploren per una caiguda, la majoria de vegades és per l’ensurt d’haver baixat a molta velocitat, no pel dolor físic. De fet, sovint els qui es fan més mal són els adults que són als peus del castell. Fa dues setmanes va haver-hi el Concurs de Castells i hi van caure molts castells. Jo no tinc constància que hi hagués cap infant lesionat. Fent castells hi tinc sis fills, no els hauria introduït al món casteller si pensés que els poso en perill.
Vaig ser víctima d’un episodi de maltractament psicològic; no ho he explicat gaire, però he arribat a la conclusió que, fins que no ho expliqui, no estaré bé del tot
Com s’ha de fer per parlar dels temes que generen polèmica al món casteller —les violències sexuals dins les colles, el perill dels menors— sense fer-li la feina bruta a l’espanyolisme, a la gent que veu els castells amb mals ulls perquè són catalans?
Tot això és odi i ignorància de qui es vol carregar tot el que és català. I, en realitat, cap d’aquestes coses que fan servir per atacar els castells els hi importen. Els castells són una manifestació d’identitat i de tradició. Evidentment, segons quins comentaris afecten i saben greu, però també penso que ens han de fer més forts i ens han de servir per demostrar com són les colles castelleres de veritat. Jo estic molt contenta que els meus fills hagin crescut en una colla castellera, dels companys de colla n’han pogut aprendre moltíssimes coses. Els castells són una escola de vida, però s’hi ha d’haver estat una mica posat per entendre fins a quin punt això és així. S’hi aprenen coses que acompanyen tota la vida: l’esforç, la paciència, la perseverança, el compromís, el treball en equip. Això és el que he volgut transmetre als meus fills.
I quins reptes encaren ells, com a castellers?
Tinc quatre filles i dos fills. Per coses de la vida, resulta que les nenes són les qui més s’han enganxat a fer castells. Fa gràcia, perquè a casa sempre m’havien dit que els castells eren cosa d’homes, i ara a casa meva ha passat al revés. Elles s’han trobat una colla molt millor de la que jo em vaig trobar i unes condicions pel fet de ser dones molt més favorables. Espero que ningú les qüestioni i, quan tinguin parella, puguin seguir fent castells. Que quan siguin mares, puguin seguir fent castells. I que quan es facin grans, fins que el cos aguanti, puguin seguir fent castells. Hi ha moltes coses en què cal seguir treballant, perquè la igualtat encara no és un fet, ni pel que fa als càrrecs ni pel que fa al paper que ha de tenir la dona dins la colla. Em sembla, però, que hi ha moltes dones que han obert camí.