El temps passa, les tendències canvien, però al final, al final, al final, al final, al final.... el pop i el rock, des que quatre serrelluts irreverents de Liverpool van irrompre en escena l'any 1962 cantant allò de "she loves you, yeah, yeah, yeah", sempre estan allà. Perquè no hi ha res més gratificant que quatre paios o paies, siguin els Beatles o siguin els Sex Pistols, els Ramones o els Smiths, Nirvana o Green Day (bé, aquests eren tres, en els dos casos), els Arctic Monkeys o The Strokes, Los Planetas o Carolina Durante, penjades d'una guitarra i cantant amb atractiva deixadesa les vicissituds i angoixa i ansietat existencialista de tenir vint anys.
🎸Carolina Durante: "El melodrama és un pal"
Abans Carolina Durante molaven i ara molen més
Tirant del manual del crític pedant i insuportable, diré que em van agradar molt més quan van actuar a la Sala Apolo una freda nit de desembre de 2019. Quan no eren més que una promesa inflada fins a gairebé petar... Aleshores els madrilenys Carolina Durante havien acabat de publicar el seu primer disc, un àlbum homònim que era pop de melodies incontestables interpretades amb la urgència del punk: La noche de los muertos vivientes, Cayetano, Perdona (Ahora sí que sí)... Va ser allò, que tant ens agrada dir, d'estar vivint una nit especial, d'aquelles de poder treure pit en un futur, jo hi vaig ser, tot i que a la resta de la humanitat se la peli si hi vas ser o no. Va ser un concert carregat d'energia, urgent i sulfurós, espídic i entusiasta. Sí, millor que els dos que han ofert aquest cap de setmana al Sant Jordi Club de Barcelona. Menys ambiciós escènicament (ara porten un show bastant impressionant, amb un escenari que recrea una oficina, amb ells vestint d'americana i corbata, i sortint a fitxar, és a dir a tocar, metres sonen les notes de la banda sonora de la sèrie The Office), però més autèntic i visceral.
Tonteries. A la merda la falsa actitud i honestedat de l'underground i allò de què ells molaven quan només els coneixien els lectors de la Rockdelux. Carolina Durante molaven aleshores i molen (i molen més: el seu darrer disc, Elige tu propia aventura, és un magnífic exercici d'evolució formal sense ínfules) ara que reuneixen a més de 5.000 persones durant dues nits seguides al Sant Jordi Club de Barcelona. Dues nits en què totes les cares del meu voltant dibuixaven un enorme somriure de felicitat cantant a viva veu Joderse la vida, Tempo 2, Verdes, Césped, Joder, no sé, Elige tu propia aventura, Hamburguesas, Normal, Las canciones de Juanita... Cançons de dos minuts i mig que no prometen res més que una contagiosa progressió de tres acords i uns versos que ens recorden que la vida, sobretot quan ets jove, pot ser una puta merda, però què divertit és viure-la. Per això hem quedat per anar a veure els Carolina Durante, i hem begut, i ens hem drogat, i ens hem estimat. I perquè ens han fet fora, sinó encara seguiríem allà.