Si alguna cosa caracteritza la trajectòria de Robert Zemeckis és la seva curiositat per experimentar les possibilitats de la tecnologia aplicada a la narrativa cinematogràfica. A tall d'exemples, alguns de tan evidents com Qui ha enredat en Roger Rabbit? (1988), que barrejava cartoons amb intèrprets de carn i os; Forrest Gump (1994), amb la constant interacció d'escenes rodades pel cineasta amb material d'arxiu, o Polar Express (2004), que feia servir el Live Action per convertir Tom Hanks en una figura de dibuixos animats.
L'innovador avantguardisme del creador de la icònica trilogia Retorn al futur torna a dur-lo a experimentar, i no només amb les eines tecnològiques (ara en parlarem). també dirigint una pel·lícula que sembla un atac directe a tot el que els algoritmes i els analistes de tendències i mercats indiquen a l'hora de llençar un producte. Amb Here (Aquí), adaptació de la bellíssima novel·la gràfica homònima de Richard McGuire, portadista habitual de The New Yorker, Zemeckis camina per la corda fluixa, com feia Philippe Petit/Joseph Gordon-Levitt, desplaçant-se sobre el buit entre les Torres Bessones, a la seva anterior El desafiament (2015).
La premissa narrativa per la qual aposta el cineasta, ja present a l'obra original de McGuire, és un risc en si mateixa: el 99.9 per cent de la pel·lícula s'explica en un únic pla fix, cap moviment d'una càmera palplantada en un racó de la sala d'estar d'una casa. I, des d'aquell inamovible, estàtic, punt de vista, l'espectador és testimoni de les vides, les alegries i els maldecaps, la felicitat i la depressió, d'aquella gent que hi va viure. I no només: molt abans que algú aixequés les quatre parets d'aquella acollidora llar, i com si un viatger temporal, o alguna superpoderosa entitat divina, hi hagués col·locat una càmera camuflada, veurem també què s'hi observava des d'aquella mateixa perspectiva.
D'aquesta manera, Here (Aquí) va saltant, endavant i endarrere, d'any en any o de segle en segle, alternant, a tall de vinyetes existencials, fragments de vida: el cos de la pel·lícula ressegueix la peripècia d'una família que s'instal·la en la casa als anys 40, acabada la Segona Guerra Mundial, i fins als nostres dies. Però també ens mostra els inquilins anteriors i, fins i tot abans, quan l'edifici no existia i tot allò era bosc: dinosaures camí d'una extinció immediata, una parella de nadius americans que viuen el seu amor aliens a l'encara llunyà futur genocidi de l'home blanc, un grup de soldats nord-americans que descansen poc abans de vèncer els britànics a la seva Guerra de la Independència o, ja amb un paisatge que ha deixat de ser verge, un grup de bombers que miren d'apagar un incendi en ple segle XIX. I, ja amb la casa en qüestió com a gran protagonista de Here (Aquí), el pla fix ofereix sempre un punt de referència en una enorme finestra que dona al carrer, i en la que s'hi veu un altre edifici, una senyorial residència colonial que va pertànyer a Benjamin Franklin, un dels pares fundadors dels Estats Units.
Temps era temps
Zemeckis reprodueix la juganera proposta del còmic original amb una barreja de curiositat i elegància, tancant cada vegada més el focus sobre el nucli familiar que acabarà sent protagonista del film: a base de pinzellades vitals, el cineasta reflexiona sobre l'impacte del pas d'un temps que no s'atura, agafant velocitats supersòniques. També sobre aquelles decisions que prenem sense ser del tot conscients que no permetran el penediment ni la marxa enrere, sobre les frustracions del conformisme i sobre aquelles espines clavades, aquelles ferides que no acaben de cicatritzar mai. I sobre com, tots plegats, acabem convertint-nos en els nostres pares.
Zemeckis reprodueix la juganera proposta del còmic original amb una barreja de curiositat i elegància, tancant cada vegada més el focus sobre el nucli familiar que acabarà sent protagonista del film: a base de pinzellades vitals, el cineasta reflexiona sobre l'impacte del pas d'un temps que no s'atura, agafant velocitats supersòniques
Naixements, morts i casaments, Nadal i Acció de Gràcies, petons i discussions, satisfaccions i angoixes, la sala d'estar d'aquella casa és l'escenari de la vida que passa inexorablement. És en aquest punt on Here (Aquí) centra la mirada en els personatges de Tom Hanks i Robin Wright, que es retroben amb un Zemeckis que també recupera el guionista Eric Roth i el músic Alan Silvestri per reproduir part de la màgia de la magistral Forrest Gump. I és en aquest punt, també, on el director fa servir la tecnologia IA de rejoveniment facial que, tot i tenir camp per créixer i sofisticar-se, ajuda a creure'ns el progressiu envelliment de Hanks i Wright. I les emocions es desfermen: apoderat per un cert tantsemenfotisme respecte a modes i tendències, i des del convenciment que a aquestes altures de la seva carrera ja no li ha de demostrar res a ningú, Robert Zemeckis s'abandona als sentiments sense moderació. Que som davant d'una pel·lícula amb excés de sucre? Potser sí. Que és profundament commovedora? També.
Robert Zemeckis s'abandona als sentiments sense moderació. Que som davant d'una pel·lícula amb excés de sucre? Potser sí. Que és profundament commovedora? També
I mentre el cineasta deixa que el pas del temps se'ns acosti i ens embolcalli, també pica l'ull a algunes conjuntures històriques més concretes que els genocidis i les guerres. Per exemple, l'aparició dels Beatles al televisiu The Ed Sullivan Show, història que sempre ha fascinat un Zemeckis que ja l'havia explicat en el seu debut, Locos por ellos (1978). Un altre, les mascaretes en pandèmia, ja sigui de grip espanyola a principis del segle XX o la de la COVID. O, en una fabulosa i molt il·lustrativa conversa dels que seran els darrers habitants de la casa, una sucosa pinzellada al Black Lives Matter. Saltant d'una època a una altra, i sense perdre mai l'únic angle de la seva mirada, competint contra la rigidesa de la seva aposta formal, i convertint en universals les particularitats d'una família de classe mitjana, Here (Aquí) ve a ser un complement, certament més modest, però igualment ambiciós i potser encara més audaç, d'aquell Forrest Gump que retratava un segle d'Història Nord-Americana. És probable que aquells espectadors abandonats a l'algoritme no comprin la proposta, i que hi hagi qui s'avorreixi com una ostra o pateixi una pujada de sucre. Però una qüestió és indubtable: cal reconèixer l'obsessió de Robert Zemeckis per no repetir-se i per continuar explorant camins poc o gens transitats. I això és, sempre, és quelcom que cal aplaudir.