Set hores de funció, sis entreactes amb pauses de deu minuts i dues parts. Potser això explica que només estigui quatre setmanes en cartellera, per a molta pena del públic. L'herència s'ha convertit en una de les estrenes més rellevants de l'escena teatral barcelonina, ja amb tot esgotat des de fa setmanes. És una obra colossal inspirada en el llibre Howards End de E. M. Forster que narra els embolics d'uns quants homes gais a la Nova York contemporània de la primera era Donald Trump, però que també mira pel retrovisor cap aquella època grisa en què una epidèmia va deixar milions d'homosexuals a les cunetes. Aquest és el resum del text que va encimbellar al dramaturg Matthew López el 2018 i que és considerat com una de les obres cabdals del teatre nord-americà d'aquest segle, ara portat al Teatre Lliure de Montjuïc per Josep Maria Mestres. La sala que l'acull, la Fabià Puigserver, porta el nom d'un home que també va morir de sida.
El primeríssim primer acte comença amb un grup de deu joves amics amb ganes d'explicar la seva història. Estan en una espècie de taller d'escriptura i s'enfronten al full en blanc mentre el professor Morgan (meravellós Carles Martínez com a guia vital) dirigeix la correlació d'idees dels nois amb entusiasme i reflexió. I d'allò petit a l'universal, perquè els seus testimonis acaben construint una radiografia transversal, emocional i política sobre l'amor en els temps de la sida, les pors del col·lectiu i la importància de recordar i redefinir la lluita gai en la contemporaneïtat.
El talent actoral és el que més brilla en una obra formada per 13 intèrprets —15 personatges— la bestialitat escènica dels quals no només la marca la qualitat excel·lent de la seva feina, sinó la capacitat d'aguantar els seus respectius rols durant set hores sense parpellejar. Hi ha personalitats diferents, però tots estan marcats per com els ha condicionat la seva orientació sexual a l'hora de viure. Des de la sensibilitat desmesurada d'Eric Glass (Albert Salazar) i la seva necessitat de crear vincles a la profunda ferida del personatge interpretat per Abel Folk, empresari multimilionari i neoliberal que conviu amb el trauma de la generació dels 80. Atents a Carlos Cuevas, perquè supera amb escreix l'etiqueta de macarra encantador i aconsegueix firmar un dels millors personatges que se li han vist, narrant un personatge complex que li té pànic a la solitud. I què dir de la solvència prodigiosa de Marc Soler. En sentirem a parlar.
L'herència és addictiva, és com asseure't a llegir i devorar el llibre en una tarda
L'herència és imponent en tota la seva esplendor, encara que hi ha dos moments cúspide que s'enganxen a la retina. Un és el monòleg de Carles Martínez, imperdible en tota la seva profunditat. L'altre és el final de la primera part, que és directament un colador de llàgrimes. La sida sobrevola l'escena tota l'estona, com si fos un fantasma. Als homes gais no volien atendre'ls. Eren menyspreats, apartats i exiliats dels carrers. Morien a les seves cases ofegats en el seu dolor. Encara s'escolta el seu eco: els homosexuals tenien prohibit donar sang a França fins el 2022, per posar només un exemple de l'estigma contemporani.
La comunitat ho és tot i el muntatge s'encarrega de recordar-nos-ho tota l'estona. Per la comunitat van sobreviure molts homosexuals i gràcies a ella també s'ha transmès aquest llegat. La casa de Salazar es converteix en un refugi on poder estar junts i acaba sent una aliada més dels seus secrets, i la reflexió política s'entremescla amb les vides corrents dels protagonistes i els posa contra les cordes. Què fer perquè les lluites dissidents continuïn tenint sentit? Com fugir de l'estereotip sense hipotecar la llibertat? Es pot unir el passat i el futur sense un present fort? Les referències literàries o històriques que citen els personatges requereixen concentració exclusiva i venen ganes d'aturar cada escena per agafar la llibreta i prendre nota. L'herència és addictiva. És com asseure't a llegir i devorar el llibre en una tarda.
