Que a la cartellera coincideixin dues pel·lícules protagonitzades per Hugh Grant en principi tan antagòniques, no és una sorpresa. Una, ja té un temps, és Love actually i cada any, quan s'apropa Nadal, torna a prendre vida. És al podi de clàssics de Nadal, una pel·lícula que fa honor a la seva fama i que, malgrat que es va estrenar el 2003, és tan vigent ara com aleshores. És cert que les coses han canviat i el món ha virat en un altre sentit. Tanmateix, per a Hugh Grant, que sapiguem, tot continua igual. Amb algunes arrugues de més, però amb el mateix gest, el mateix somriure, el mateix tarannà.
Per molt que ens entossudim, aquest somriure seu, que mai no aconsegueixes interpretar-lo, despista i desconcerta. Potser, allà és on rau el truc
Hugh Grant és l'oposat a la teoria de l'evolució de Darwin. I, curiosament, amb l'estrena d'Heretic, s'ha venut que l'home que a Love actually feia de primer ministre britànic, havia mutat en un senyor horrible i sinistre, molt agut i alhora diabòlic. Un paper diferent i, en certa manera, revolucionari. I la veritat és que... no és tan així. Per molt que ens entossudim, aquest somriure seu, que mai no aconsegueixes interpretar-lo, despista i desconcerta. Potser, allà és on rau el truc.
Un xiclet que s'allarga en excés
Produïda per A24, responsables de Civil War i Hereditary, l'embolcall és de qualitat; l'ambientació, l'ancoratge d'aquesta, la cura del so... La pel·lícula comença amb una conversa entre dues missioneres (Sophie Thatcher i Chloe East), sobre si hi ha molta diferència entre un condó normal i un de mida màgnum. En el cas que les ocupava, parlaven d'una trompa d'elefant, per tant, l'elecció era evident. Mentrestant, en la conversa que mantenen sobre si veuen més o menys porno, es barreja la religió. I clar, amb l'església hem topat —mai millor dit. Sense molt preàmbul i indicacions prèvies, es presenten en una casa. I allà hi ha el Sr. Reed, o sigui aquest Hugh Grant pervers i manipulador, que les convida a entrar. Elles, que van amb la intenció de convèncer-lo que la seva missió és la més recomanable, es troben amb un senyor que les entabana amb el seu pastís de nabius i teories sobre el menjar ràpid: quina diferència hi ha entre Burger King i la resta de franquícies que ofereixen aquests productes. En aquest primer tram hi ha intriga, tensió, però una vegada s'obre la porta d'entrada al soterrani, tot s'enreda. Sobretot, a partir de conspirar amb els Hollies i com Radiohead els van copiar amb Creep. I després, Lana del Rey a aquests, dins d'aquesta nòria que gira una vegada i una altra.
Heretic és un film que, des de la premissa de l'entreteniment, passa el tall; però si vols anar més enllà, a la cadira li manca una pota i no s'aguanta dempeus. Tu tries
Al cap del Sr. Reed hi ha una màxima: l'única religió veritable és el control. I allà, en aquests termes i amb aquestes obsessions, manipula els fils un senyor que els pregunta: "Per què em deixeu fer-ho?". Fins aquí, tot correcte. Després ja, incoherència, algun gir inexplicable i la sensació que és un xiclet que s'allarga en excés. I que, amb aquesta resolució final, no necessita tants embolics. En el seu benefici, dir que la pel·lícula no abusa dels sobresalts típics, no és gaire efectista —aquest flanc està tot molt mesurat— i, si t'endinses, en el seu missatge hi ha moltes claus i reflexions. Més que res, això va sobre les creences, com ens empassem amb algunes d'aquestes i, també, la manera en què ens aferrem sense saber del tot cap a on ens porten. En definitiva, Heretic és un film que, des de la premissa de l'entreteniment, passa el tall; però si vols anar més enllà, a la cadira li manca una pota i no s'aguanta dempeus. Tu tries. Això sí, queda't a veure els crèdits finals: la veu de Sophie Tatcher en el clàssic Knocking on Heaven's Door de Dylan, és una delícia. És un premi als més pacients.