Los héroes de Baler. La historia de los últimos de Filipinas és una exposició organitzada pel Museo del Ejército que després de girar per diverses ciutats, arriba al Museu Marítim de Barcelona amb uns àmbits suplementaris, produïts pel propi Museu Marítim, que expliquen la relació entre Catalunya i Filipines, que és un dels temes que el museu s'ha fixat com a prioritat per als propers temps. El Museu, que disposa de part de l'arxiu de la Compañía Trasatlántica, ha anunciat que ben aviat penjarà a la web una exposició virtual sobre el tema. L'exposició Los héroes de Baler es presenta a la sala Mirador i es podrà visitar gratuïtament fins al 12 d'abril.
Uniforme de ralladillo.
El colonialisme no existeix
Aquesta exposició se centra sobre un grup de 57 soldats que es va mantenir assetjat a l'església del poble de Baler, a l'illa de Luzón, rodejats de revolucionaris filipins, durant 337 dies. I, tot i que s'inicia amb uns plafons dedicats a les relacions hispano-filipines, pràcticament no hi ha referències a la colonització; es parla d'uns territoris que van ser "administrats territorialment i políticament per la monarquia espanyola". També s'inclouen referències als "llaços culturals, polítics, econòmics i emocionals" que haurien estat "conreats a través de 300 anys de convivència". El colonialisme queda reduït a "convivència" amb una població que aniria "assimilant" els "usos i costums dels espanyols" (se sobreentén que per la seva superioritat). L'explotació colonial queda reduïda a l'"intercanvi permanent de productes entre ambdós territoris", com si mantinguessin una relació lliure on cadascun decidís què volia intercanviar, com i amb qui (quan l'economia de les Filipines va quedar sotmesa als interessos de l'espanyola). Tota la violència colonial queda, en el text, reduïda als caputxins (com si l'exèrcit no tingués cap participació en la submissió de la població local). Els "nadius" (citats a l'exposició així, amb pur vocabulari colonial) no se sap exactament perquè, manifestarien "descontentament" i el general Polavieja els "sufocaria" amb "severitat". En un dels plafons es comenta l'organització, per part de Víctor Balaguer, aleshores ministre d'Ultramar, de la Exposició General de les Filipines, que incloïa "Escenografías con indígenas traídos del archipiélago"; es puntualitza que tenien un "to exòtic i paternalista". Seria més correcte anomenar-les Zoo humà, amb tot el que comportaven de deshumanització dels colonitzats.
Foto dels filipins que van assetjar l'església de Baler.
Herois contra ningú
Tota l'exposició és un homenatge ultrapatriòtic a uns individus que van anar a les Filipines amb la missió de dominar a una població que es resistia a perdre la seva llibertat. Uns soldats, en la seva majoria tot just arribats de la metròpoli, que van mantenir-se tancats en una església, amb un armament molt superior al dels filipins, en una posició sense cap importància a nivell bèl·lic. El seu suposat mèrit va ser negar-se a rendir-se front als enemics. L'exposició és una mena d'homenatge a aquests combatents amb uniformes, armes d'època, objectes personals dels soldats, correspondència, llibres, els homenatges rebuts... Especialment, es destaca la figura de l'oficial Saturnino Martín Cerezo, el responsable de la resistència a ultrança d'aquella guarnició. No sorprén que no hi hagi cap homenatge als dos soldats que van ser afusellats com a desertors.
Els "herois" més desinformats
El més xocant és que els soldats de Baler van resistir-se a les forces filipines a desgrat que això era absolutament inútil. A partir de la rendició d'Espanya davant els Estats Units, ja no tenia cap sentit mantenir un destacament espanyol al lloc. De fet, tant els assetjadors com diversos emissaris del govern espanyol van intentar convèncer els soldats que es rendissin i sortissin del temple, perquè per a ells la guerra havia acabat. Fins i tot un tinent coronel espanyol va visitar-los i va demanar-los que sortissin de l'església, oferint-los garanties que no serien maltractats. Els militars espanyols, convençuts que la notícia de la rendició era una estratagema dels filipins per fer-los sortir del temple, van continuar resistint-se. Alguns van morir, no tant pels atacs armats, com per les malalties tropicals o per mals relacionats amb la malnutrició. En aquells moments, per als filipins, els espanyols no eren l'enemic (que havien passat a ser els americans), sinó una simple molèstia, que es volien treure de sobre. Per això tampoc van concentrar molts efectius a lluitar contra els soldats tancats a Baler. I per aquest motiu l'atac no va ser tant contundent com ho hauria pogut estar. Tan sols dos espanyols van morir per les bales filipines: dos més van ser afusellats pels seus companys i 14 van morir de malalties.
Carte réduite des Îles Philippines pour servir aux vaisseaux du Roy. Dépôt des Cartes et Plans de la Marine. Francia, 1752. Paper. Museu Marítim de Barcelona.
Una descolonització penosa
De fet, el paper d'Espanya a les Filipines, en els últims moments, no podia ser més galdós. El 10 de desembre de 1898 Espanya va signar el Tractat de París amb els Estats Units. A canvi de vint milions de dòlars, els van cedir la sobirania de les Filipines, Puerto Rico i Guam (així com el control de Cuba). A la fi, tots els discursos sobre la tutela dels indígenes i la missió civilitzatòria de la metròpoli van quedar anorreats amb una simple venda.
Títol d'accions de la Compañía General de Tabacos de Filipinas. 1885. Paper. Museu Marítim de Barcelona.
El mite de Franco
Els soldats tancats a l'església de Luzón van ser batejats com "els herois de Baler" quan els supervivents van arribar a Barcelona. Però va ser el 1945 quan Antonio Román va estrenar la pel·lícula Los últimos de Filipinas, que va acabar donant nom al grup de supervivents del temple. El franquisme va promoure moltíssim el film, ja que se suposava que exalçava les virtuts de l'exèrcit espanyol (el règim també va encarregar-se de reenterrar els morts de Baler a un mausoleu, al cementiri de l'Almudena). Però, de fet, la pel·lícula també volia simbolitzar una Espanya aïllada rodejada pel comunisme, en un moment en què el règim de Franco buscava l'aliança dels Estats Units, tot tractant de fer oblidar la seva passada aliança amb Hitler i Mussolini. El 2016 Salvador Calvo va fer una nova pel·lícula amb el mateix títol, però d'un caire ben diferent, en què qüestionava el sentit de la resistència d'aquests militars. La cinta va ser molt criticada pels sectors ultres, que van considerar-la un atac als herois i a l'exèrcit espanyols.
Recolonitzar o descolonitzar
El Museu Marítim ha acollit aquesta exposició tot argumentant que calia reivindicar la història de les relacions entre Catalunya i Filipines i, sobretot, entre el port de Barcelona i l'arxipèlag asiàtic. Sens dubte, és necessari aixecar el vel que oculta el passat colonial de la capital catalana. Però és obvi que l'anàlisi del paper colonial de Barcelona ha de passar per una revisió de què va significar el colonialisme per als colonitzats i no per una acceptació acrítica del discurs colonialista de fa cent anys (que ja aleshores era discutit pels sectors més democràtics de les societats metropolitanes). El Museu Marítim ha completat l'exposició del Museo del Ejército amb alguns panells i uns pocs objectes que emfatitzen la relació entre Catalunya i les Filipines (entre ells, una barca vinta, l'únic element de les societats filipines present a l'exposició). Però aquests materials són insuficients per contraposar el relat militarista i colonialista de la resta de l'exposició. Quan els experts d'arreu del món arriben a la conclusió que és l'hora de descolonitzar la museologia, i es comencen a plantejar accions en aquest sentit a molts museus, sembla que hi ha els que s'apressen a recolonitzar els centres museístics. La febrada de nostàlgia colonial hispana vinculada a la reacció en contra del procés català arriba ara, fins i tot, a les Drassanes.