En l'odiometre de cantants de rock, poques figures generen tanta animadversió com Enrique Bunbury (Loquillo?). És la seva veu, a mig camí entre el cantant de jota aragonesa, Jim Morrison de karaoke de prostíbul de carretera de los Monegros i Bambino de finals del segle XX. És el seu posat. Son els seus parers i opinions de militant destacat del rovellat col·lectiu conspiranoic liderat per Miguel Bosé.
Bunbury carrega, però en una escena curulla de figures anodines, músics que pugen a l'escenari vestint d'Inditext com si fossin el veí del costat; Enrique Bunbury, i per extensió la resta de membres d'Héroes del Silencio, han estat de les poques i veritables estrelles que hi ha hagut en 1000 quilòmetres a la rodona, amb totes les virtuts i defectes, excessos i mancances, tòpics i típics que això comporta.
Igual, si no més important, van protagonitzar multitudinàries gires per tot el món i van enregistrar un bon grapat de discos entre notables i molt notables. Malauradament, Héroes: Silencio y rock & roll, el documental que intenta descobrir-nos el seu ascens i caiguda, és entre dolent i molt dolent.
Herois del llegenda
Formats a mitjans de la dècada dels 80 en una Saragossa que, musicalment, vivia a remolc del que succeïa a ciutats com Madrid, Barcelona o Vigo; sota l'influx dels sons foscos The Cure per acabar aproximant-se al hard rock d'herència més clàssica de Led Zeppelin; Héroes del Silencio, formació on, juntament amb Bunbury trobàvem a Juan Valdivia (guitarra), Joaquín Cardiel (baix) i Pedro Andreu (bateria), esdevindrien un dels grups més rellevants en la història de la música estatal del segle XX. Encara més, van ser de les poquíssimes aventures en triomfar al continent europeu, molt especialment a Alemanya, on van arribar a despatxar més de 250.000 còpies de Senderos de traición (EMI, 1990), l'àlbum que els va elevar a l'estatus d'estrella.
Imatge promocional d'Heroes del Silencio del seu disc Senderos de traición
25 anys després de l'aparició de la seva última referència, el disc de comiat en directe Parasiempre (EMI, 1996); dos treballs ens recorden la trajectòria dels saragossans, el llibre Héroes de leyenda: La historia de una banda de rock mítica: Héroes del Silencio, escrit per Antonio Cardiel, germà del baixista del grup; i aquest Héroes: Silencio y rock & roll, documental dirigit per Alexis Morante, cineasta que en el passat ja havia rodat El camino más largo, film centrat en la gira que Bunbury va realitzar l'any 2009 per Estats Units (molt probablement en aquest fet trobem el motiu pel qual el cantant ha participat del documental i no del llibre), i que ja podeu veure en aquest contenidor de residus audiovisuals sense reciclar que és Netflix.
Llegiu el llibre
Un dels errors més comuns a l'hora d'analitzar un documental sobre la trajectòria d'un artista o d'un grup, és valorant l'obra i rellevància de la figura protagonística i no decodificant el film. Ningú qüestiona les proeses d'Héroes del Silencio, ben al contrari, és trist que la història d'una banda tan rellevant s'expliqui a través d'un documental tan menor com Héroes: Silencio y rock & roll. És cert que la pel·lícula no obvia ni eludeix cap dels capítols importants en la trajectòria del quartet, ni els bons ni els dolents, aquells episodis d'esgotament, divergències i tensions internes que van acabar provocant la seva separació, però ho fa des de la màxima pobresa formal -tampoc burxa fins a tocar os en les qüestions més delicades (és el problema de ser amic de la part contratant)-.
Héroes del Silencio (sense Enrique Bunbury) amb el cineasta Alexis Morante en la presentació del documental Héroes: Silencio y rock & roll a Saragossa. Foto: EFE.
Cinematogràficament, la cinta d'Alexis Morante és pobre i gens imaginativa. Vaja, poc més que intranscendent. Com un insípid menú d'hospital: sopa sosa, peix bullit i iogurt natural, Héroes: Silencio y rock & roll és la insípida concatenació d'imatges d'arxiu alternades amb declaracions relativament transcendents dels membres del grup i d'una minsa nòmina d'amics i col·laboradors pollaviejas: tots ells homes de no menys de 50 anys. Producció naftalínica, és com una pel·lícula rodada el 1984, any que es va formar el grup, i que no s'ha estrenat fins ara. Feu-vos un favor i llegiu-vos el llibre.