Parlem amb l'inefable Hans Laguna, filòsof i doctor en Sociologia, al mateix temps que foguejat músic i productor de discos de l'escena musical independent, amb quatre àlbums en solitari en el seu haver, i acompanyant del cantautor Nacho Vegas com a instrumentista en les seves gires. A aquest rutilant currículum cal afegir la recent publicació de Hey! (Contra, 2022), una lúcida i molt amena dissecció, profusament documentada, de la figura d’en Julio Iglesias com a conqueridor pop de les Amèriques, més enllà del personatge del paper cuixé, del hiperbronzejat baladista que enlluernà a les mares, del copulador en sèrie i de la caricatura en la qual avui s'ha convertit per la via del mem.
Hey!, el títol perfecte per a un llibre sobre Julio Iglesias
El llibre va néixer a partir del meu visionat d'un vídeo del Julio Iglesias amb Willie Nelson, cantant junts a un festival benèfic a Texas, l'any 1986, ple de famílies blanques del sud entre el públic, en un context absolutament aliè a la imatge que jo tenia d'ell. Llavors, van sorgir-me moltes preguntes i vaig començar a investigar què dimonis feia allà en Julio. I vaig descobrir que el concert va ser un èxit. També vaig veure que, dos anys enrere, l'any 1984, el Julio havia triomfat comercialment als EUA, que havia signat un contracte amb Coca-Cola que superava al que havia signat en Michael Jackson per Pepsi, que està als primeríssims llocs de les llistes de vendes de discos de tot el món, etc. Vaig considerar, en definitiva, que hi havia una història desconeguda i molt interessant sobre la indústria musical i la construcció d'una celebritat que mereixia ser explicada.
Julio Iglesias va ser el primer artista no-anglosaxó que va aconseguir triomfar fins a esdevenir una figura de talla global
Per què has volgut centrar-te en la conquesta americana de Julio Iglesias?
És molt interessant per explicar els mecanismes més ocults de la indústria musical: promoció, relacions públiques, comunicació, etc. Per a conquerir els EUA, el Julio Iglesias va posar en funcionament una campanya impecable, amb les millors empreses de la indústria de l’espectacle. Una campanya modèlica pel que fa a instaurar en l’opinió publica a un artista que era desconegut en aquell país. El primer artista no-anglosaxó que va aconseguir triomfar fins a esdevenir una figura de talla global. El màxim exponent d’una estrella de la música en el moment més àlgid de la seva indústria.
Quins van ser els secrets del seu èxit?
Com bé dius: són secrets!... Hi ha moltes variables que expliquen parcialment com s'ho va fer. En primer lloc, hi ha factors que tenen a veure amb ell, com a cantant, el seu carisma personal. També la seva habilitat per moure's en certs cercles de la faràndula i la indústria musical. La seva relació amb Ronald Reagan... És una persona molt seductora i aconsegueix ficar-se a la butxaca a tothom. També són importants, és clar, els discos que va fer, en especial el seu primer disc en anglès amb Richard Perry, un productor molt reputat a l'època, i amb músics de primer nivell. Tanmateix, a mi el que més m'interessa és tot l'aparell mediàtic i promocional.
Julio Iglesias amb el productor Richard Perry (dreta) i els músics Willie Nelson i Albert Hammond, als anys 80. Foto: Arxiu
He trobat molts paral·lelismes entre Julio Iglesias i el que està fent avui dia la Rosalía per conquerir el mercat americà
Has dit més d'una vegada que va ser el primer influencer. Un artista que es va anticipar dècades a moltes de les estratègies de màrqueting que es fan servir ara.
És molt interessant com JI gestiona la seva marca personal, és un mestre del Personal Branding. És una cosa que avui en dia totes les estrelles de la música tenen molt clara. Tothom assumeix que una celebrity és una marca i ha de gestionar-se com a tal, sobretot en el món de la música a partir de la caiguda de la venda de discos i l’arribada de l’entorn digital, l’aliança amb marques, el control de la imatge, etcètera. En Julio va ser un pioner de tot això. No és que s’inventés res, perquè alguns d’aquests mecanismes ja s’havien posat en pràctica, per exemple, amb la conquesta dels Beatles del mercat estatunidenc, l’any 1964. Però també he trobat molts paral·lelismes amb el que està fent avui dia la Rosalía per conquerir el mateix mercat, sent una figura també espanyola, representant d’allò que és "llatí" i, en principi, una desconeguda, i com va penetrant en el mercat a través d’una sèrie de passes que tenen molts paral·lelismes amb el que va fer en el JI.
"Yo no conquisto nada. La conquista fue hace quinientos años. Yo canto, soy un cantante", va dir una vegada en un programa de televisió. Sobre Julio Iglesias se'n parla molt, però poc de la seva música. Quina vàlua artística té el seu llegat?
És una bona pregunta. S’ha parlat molt d’en JI a nivell biogràfic i com a personatge del cor, però molt poc d’ell com a músic, cantant i artista que treu discos. A mi m’atrau especialment la seva primera època, que comprèn l’arc entre el seu primer disc, Yo canto (1969), i el primer que fa en anglès, 1.100 Bell Air Place (1984). Aquesta època té coses interessants. El primer va gravar-lo a Londres amb el productor de The Walker Brothers i de Dusty Springfield, amb arranjaments de cordes molt elaborats. Analitzant aquests primers discos, em va sorprendre trobar molt bones cançons (també moltes de farciment).
De bon començament, Julio va jugar a fusionar el personatge i la persona. És una estratègia comercial que va tenir un alt cost psíquic per a ell
En quin moment el personatge es va cruspir l'artista i la persona?
El seu naixement com a artista, després de guanyar el Festival de Benidorm, és una pel·lícula basada en la seva vida, interpretada per ell, que fa d’ell mateix: La vida sigue igual (Eugenio Martín, 1969). De bon començament, Julio va jugar a fusionar el personatge i la persona. És una estratègia comercial que va tenir un alt cost psíquic per a ell.
Rere tota aquesta aparença de vividor, hi ha un veritable workaholic?
Sí, el paio és molt vividor, però també un gran treballador. No pot entendre’s el seu ascens al cim de l’star system mundial sense comprendre com va consagrar la seva vida a fer passes ascendents. Fa discos en diferents idiomes, quantitat de gires mundials, passa moltes més hores a un estudi que qualsevol artista de les seves característiques, fa centenars de rodes de premsa, acudeix a tots els actes socials, cuida la seva imatge personal... Tenia una voluntat claríssima de convertir-se en una estrella, sacrificant pel camí gairebé tot el que no tingués a veure amb la seva carrera.
Amb tot, un latin lover que s’ha enllitat amb més de 3000 dones... Què hi ha de cert en tots aquests tòpics?
Al llibre també analitzo què hi ha de cert en tota aquesta llegenda. Ell ha jugat amb tots aquests tòpics alhora que els ha desmentit. Ha alimentat el rumor de les 3.000 dones, s’ha cuidat de fotografiar-se sempre amb noies, de construir aquesta fama de womanizer, de Don Juan, i alhora quan se li pregunta per aquesta fama, la nega modestament. Juga amb aquesta paradoxa de ser al mateix temps un semideu i una persona normal. També hi ha una contradicció entre la seva imatge de Don Juan i la de perdedor insatisfet. El tema de les dones m’interessa en tant que forma part de l’estratègia de construcció del personatge que conquesta els EUA, però al llibre no hi entro gaire amb el morbo, de quantes dones s’ha follat o no.
Hi ha cap artista actualment que representi tot el que va aconseguir Julio Iglesias?
Això és molt difícil, perquè, juntament amb Madonna i Elton John, és l’artista viu que més discos ha venut. Per sobre d’ell només estan els Beatles, l’Elvis i en Michael Jackson. No té parangó. Podem parlar de Rosalía, però realment no és comparable. Avui hi ha altres mètriques que a part de venda de discos, és clar, però els contractes amb Coca-Cola, l’èxit massiu... No té comparació.
Per sobre de Julio Iglesias només estan els Beatles, l’Elvis i Michael Jackson
Quins serien els millors discos per introduir-se en l'obra de Julio Iglesias?
Tot i haver-ne gravat més de quaranta, com deia abans, no hi ha cap disc que sigui rodó. No té cap disc de referència. A mi un disc que m’agrada especialment és un directe a l’Olympia, un disc del 76, que, per a qui, com jo, vingui d’un altre tipus de música, és el més digerible. No és tan cursi, no hi ha arranjaments de cordes edulcorats, és una formació més minimalista i pop-rock: guitarra, baix, bateria i veu. Si hagués de recomanar-ne algun, seria aquest.
Com està actualment Julio Iglesias? Els rumors diuen que vol tornar als escenaris.
Sí, ell ha dit que vol reprendre la gira del seu 50 aniversari com artista, que va quedar truncada per la pandèmia. Però no tinc més informació.
Què et va dir, quan et va trucar?
Només vull dir que del seu entorn m'ha arribat que l'hi ha agradat el meu llibre, i que està molt content de la seriositat i el respecte amb què he analitzat la seva figura en totes les seves dimensions. És una cosa que ningú no havia fet abans.
I per cert, que hi ha de cert en què era porter del Reial Madrid? Diu la llegenda que ho va magnificar tot per impulsar la seva carrera musical.
Sembla que es va exagerar una mica, sí. Ell jugava a les categories inferiors, era bon porter, però no excel·lent, ni tampoc era gaire pencaire. A la pel·lícula surt debutant amb el primer equip i això no va passar mai. Ell mateix ha dit en els últims anys que era un porter mediocre, però durant molts anys s'ha alimentat el mite. En qualsevol cas, al llibre analitza tot això, i molt més, de forma detallada.