Què fa que una novel·la t'atrapi? Una pregunta impossible de respondre, amb tantes variables coo lectors potencials. Hi ha un fet, però, que marca l'atractiu de l'experiència lectora. Perquè, qui no ha quedat mai fascinat per aquella primera frase que inaugura un relat que ja no podràs abandonar fins al punt i final? Una línia demolidora, una paraula lacerant, una sentencia suggerent que et deixa entreveure que aquelles pàgines que ara resten a les teves mans et transporant a un estat hipnòtic en què romandràs fins que l'autor il·lusionista compti tres i et fagi despertar. Aquests són els millors inicis de novel·la de la literatura catalana.
Els millors inicis de novel·la de la literatura catalana
Benzina, Quim Monzó
Torna a tenir la sensació estranya d’estar adormit i despert alhora, i si hi para prou atenció li semblava estar adormit del tot. Dècimes de segon més tard li passà pel cap que potser la Hildegarda ja s’ha despertat, llevat i (avorrida) vestit, mentre ell perd el temps dubtant en somnis si dorm o no. Després, tot són ràfegues de vent, taronges, bicicletes, un pallasso de llauna, un home que es llança des d’un gratacel, un túnel, i una locomotora que deixa un rastre de fum que, quan s’escampa, descobria un bar, una cantonada, gent inconcreta.
Camí de sirga, Jesús Moncada
Pilans i parets mestres van esberlar-se bruscament; una fragor eixordadora en la qual es barrejaven el cruixir de jàsseres i bigues, l’ensulsiada d’escales, trespols, envans i revoltons, l’esmicolament de vidres i la trencadissa de maons, teules i rajoles, va retrunyir per la Baixada de la Ferradura mentre la casa s’esfondrava sense remei.
Canto jo i la muntanya balla, Irene Solà
Vam arribar amb les panxes plenes. Doloroses. Els ventres negres, carregats d’aigua fosca i freda i de llamps i de trons. Veníem del mar i d’altres muntanyes, i ves a saber de quins llocs més, i ves a saber què havíem vist.
No és gens estrany, sinó més aviat el contrari, que la primera d'aquestes històries comenci en un enterrament. Però en lloc del típic dia hivernal, cru o plujós, va escaure un enterrament tòrrid, en plena canícula
Cavalls salvatges, Jordi Cussà
No és gens estrany, sinó més aviat el contrari, que la primera d'aquestes històries comenci en un enterrament. Però en lloc del típic dia hivernal, cru o plujós, va escaure un enterrament tòrrid, en plena canícula.
El temps de les cireres, Montserrat Roig
Quan la Natàlia va tornar a Barcelona, va preferir anar al pis de la tia Patrícia, que era a la Gran Via tocant a Bruc. El seu germà Lluís, casat amb la Sílvia Claret des de feia divuit anys, vivia a la part alta de la ciutat, en un dúplex del carrer Calvet, prop de la Via Augusta. Tampoc no hi hauria anat, al pis del seu germà, i no per la Sílvia, amb qui la unia, si més no, el gust per la cuina, sinó per en Lluís.
El quader gris, Josep Pla
Com que hi ha tanta grip, han hagut de clausurar la Universitat. D’ençà d’aquest fet, el meu germà i jo vivim a casa, a Palafrugell, amb la família. Som dos estudiants desvagats. El meu germà, que és un gran afeccionat a jugar a futbol ―malgrat haver-s’hi ja trencat un braç i una cama―, el veig purament a les hores de repàs. Ell fa la seva vida. Jo vaig tirant. No enyoro pas Barcelona i menys la Universitat. La vida de poble, amb els amics que hi tinc, m’agrada.
Els angles morts, Borja Bagunyà
Va ser una d’aquelles coses que preferiries no haver hagut de veure, no tant perquè no vulguis veure-les, sinó perquè, un cop vistes, ja no pots no haver-les vist.
Fins ahir a la nit, caminant pels carrers molls de Vallcarca, no vaig comprendre que néixer en aquella família havia estat un error imperdonable
Els nois, Toni Sala
Ara tot semblava culpa de la crisi, però no era culpa de la crisi aquella exposició de prostitutes a les cunetes de la nacional, passades les obres de desdoblament aturades, passats els ponts a mig construir, amb els cartells de circ descolorits i els grafits que deien N-II carretera de la vergonya, desdoblament ja...
Els jugadors de whist, Vicenç Pagès Jordà
En Jordi Recasens pot estar-se dies i dies sense beure ni una sola Moritz, s’obliga a somriure quan té ganes d’engegar un client a dida, es frega el crani amb minoxidil cada vespre ni que caigui de son. Però no sap estar-se d’engegar l’ordinador i navegar per la xarxa de fotologs abans de tancar el llum.
Incerta glòria, Joan Sales
La meva salut és excel·lent, però estic carregat de romanços com una criatura malaltissa.
Jo confesso, Jaume Cabré
Fins ahir a la nit, caminant pels carrers molls de Vallcarca, no vaig comprendre que néixer en aquella família havia estat un error imperdonable.
L’atzar i les ombres, Julià de Jòdar
És un barri entre els turons i el mar, on cada dia, al capvespre, es pot escoltar la cançó de la pobra gent: “Compra’m l’ànima, company”.
És un barri entre els turons i el mar, on cada dia, al capvespre, es pot escoltar la cançó de la pobra gent: “Compra’m l’ànima, company”
La plaça del diamant, Mercè Rodoreda
La Julieta va venir expressament a la pastisseria a dir-me que, abans de rifar la toia, rifarien cafeteres; que ella ja les havia vistes: precioses, blanques, amb una taronja pintada, partida en dues meitats, que ens ensenyava els pinyols. Jo no tenia ganes d'anar a ballar ni tenia ganes de sortir, perquè m'havia passat el dia despatxant dolços i les puntes dels dits em feien mal de tant estrènyer cordills daurats i de tant fer nusos i agafadors. I perquè coneixia la Julieta, que a la nit no li venia de tres hores i tant li feia dormir com no dormir. Però em va fer seguir vulgues no vulgues, perquè jo era així, que patia si algú em demanava una cosa i havia de dir que no.
Maletes perdudes, Jordi Puntí
Tenim el mateix record. És molt d’hora. Acaba de sortir el sol. Tots tres —pare, mare i f ill— badallem de son. La mare ha fet te, o cafè amb llet, i ens el bevem perquè sí. Som al menjador, o a la cuina, tan quiets i en silenci que semblem estàtues. Els ulls se’ns tanquen. Aviat escoltem un camió que s’atura al davant de casa i fa sonar un cop el clàxon. Tot i que l’esperàvem, el rugit és tan greu que ens espanta i ens desvetlla. Els vidres de les finestres tremolen un segon. Els veïns es deuen haver despertat. Sortim al carrer a acomiadar el nostre pare, que puja al camió, treu el braç per la finestra i assaja un somriure mentre ens fa adéu. Es nota que li sap greu anar-se’n. O no.
Mecanoscrit del segon origen, Manuel de Pedrolo
L’Alba, una noia de catorze anys, verge i bruna, tornava de l’hort de casa seva amb un cistellet de figues negres, de coll de dama, quan s’aturà a avergonyir dos nois que n’apallissaven un altre i el feien caure al toll de la resclosa, i els va dir:
–Què us ha fet?
I ells li van contestar:
–No el volem amb nosaltres, perquè és negre.
–I si s’ofega?
I ells es van arronsar d’espatlles, car eren dos nois formats en un ambient cruel, de prejudicis.
Napalm al cor, Pol Guasch
Va arribar el fred com sempre arriba. Mira: un matí et lleves i el terra és blanc. Els dies eren curts i gelats. Des de la finestra, les coses es feien petites i insignificants. Si la neu aguantava una setmana, és que ja no se n’havia d’anar. I això ja ho teníem, aquí: les primeres pluges de la tardor martellejant damunt la terra seca, que convertien els camins en aiguamolls, d’un moment a l’altre, i que ens aïllaven de la ciutat; la humitat que es diluïa en una sequedat sobtada que podia ser mortal; i la neu, la neu que marcava l’inici d’una etapa que no sabíem quan havia d’acabar.
Pa negre, Emili Teixidor
Quan feia bon temps, des de Pasqua Florida fins a principis de tardor, quan el bosc canviava de color, vivíem a les branques dels arbres.
Es veia prou que a casa érem molts. I devia de sobrar algú. Jo era la quinta de sis germans i, segons deia la mare, havia arribat perquè Déu havia volgut i s’ha d’acceptar allò que Ell envia
Pedra de tartera, María Barbal
Es veia prou que a casa érem molts. I devia de sobrar algú. Jo era la quinta de sis germans i, segons deia la mare, havia arribat perquè Déu havia volgut i s’ha d’acceptar allò que Ell envia.
Permagel, Eva Baltasar
S’hi està bé, aquí. Finalment. Les alçades ja ho tenen, això: cent metres de vidre verticals. L’aire és aire en un estat superior de puresa i per això, també, sembla més dur, en alguns moments gairebé compacte. Plana certa olor de ferreteria. La capa de soroll pesa com sutge i es manté latent, allà a baix, com un ull de petroli finíssim i cruixent, una mena de regal negre brillant. No passa ni un ocell. En realitat, ells també tenen el seu propi estrat, entre nosaltres i els nostres, diguem-ne, déus. Un buit habitable entre les línies més elevades del pentagrama. Ara mateix, sóc i no sóc.
Sola, Carlota Gurt
Quan el camí s’ha endinsat al bosc, el vent m’ha començat a empènyer com si tingués pressa per fer-me arribar a la casa. He avançat sota una bogeria de núvols i fulles, flanquejada pels arbres sense ulls que m’havien vist néixer. Al retrovisor, només la gran polseguera que aixecava la meva màquina al seu pas. En aquest lloc, els cotxes són fàbriques de nebuloses que t’impedeixen veure el que vas deixant enrere i, amb cada sot, el món sencer trontolla.
Solitud, Víctor Català (Caterina Albert)
Passat Ridorta havien atrapat un carro que feia la mateixa via que ells, i en Matias, amb ganes d’estalviar el delit, preguntà al carreter si els volia dur fins a les collades de la muntanya. El pagès, rialler i encantat de trobar una estona de conversa, li féu de seguida lloc a son costat en la post travessera, i digué a la Mila que s’ajoqués darrera d’ells, sobre el bossat. Ella guaità amb agraïment a n’aquell home desconegut, que li feia semblant mercè. Malgrat la bona cama que tenia, estava fatigada. Son marit li havia contat que de Llisquents, on els deixà l’ordinari, fins a Ridorta, hi havia cosa de mitja horeta, i ja feia cinc quartassos que caminaven quan vegeren negrejar el campanaret del poble dalt del turó verdelós: d’aleshores fins a trobar el carro havia passat un altre quart llarg i entre el solei, la polseguera i la contrarietat, li havia donat un gran malhumor a la pobra dona.
L’estament militar és tan destacat que cal tractar amb gran reverència els cavallers que en respecten les normes. La divina Providència ha disposat que els set planetes siguin tan influents que dominin la naturalesa humana i incitin l’home al vici del pecat.
Tirant lo Blanch, Joanot Martorell
L’estament militar és tan destacat que cal tractar amb gran reverència els cavallers que en respecten les normes. La divina Providència ha disposat que els set planetes siguin tan influents que dominin la naturalesa humana i incitin l’home al vici del pecat.
Vida privada, Josep Maria Segarra
Els parpres, en obrir-se, varen fer un "clac" gairebé imperceptible, com si estiguessin enganxats per causa d’una pretèrita convivència amb les llàgrimes i el fum, o per aquella secreció produïda en els ulls irritats després d’una lectura molt llarga sota una llum insuficient.