Régis Debray és un dels emblemes del maig del 68, però no ho és perquè en aquelles dates s'enfrontés amb els CRS, els antidisturbis de la policia francesa al Quartier Latin, sinó perquè en aquelles dates era pres a Bolívia, per haver estat amb el Che a la guerrilla. D'aquesta forma, Debray es va convertir en un mite. Per a uns era el model d'intel·lectual compromés, per a d'altres un agitador de família bé que no en sabia res de les misèries dels pobles del Tercer Món. Alguns fins i tot el van acusar, a ell i a l'argentí Ciro Bustos, d'haver traït el Che en informar de la seva presència a l'exèrcit bolivià i a la CIA, i de ser responsables de la seva mort. Ara, la figura de Debray i la de la seva esposa, la veneçolana Elisabeth Burgos, són deconstruits amb gran duresa per la seva pròpia filla, Lawrence Debray, que a Hija de revolucionarios (editorial Anagrama) treu a la llum les misèries de la seva família.
Laurence Debray. Foto: EFE.
La gauche divine que es mulla
Debray formava part d'un entorn que sens dubte tenia paral·lelismes amb la gauche divine catalana. Venia d'un ambient benestant, però s'havia radicalitzat i va acabar simpatitzant amb les causes més esquerranes. Debray, com altres intel·lectuals de la seva generació, va buscar un mite a l'exterior. Però mentre d'altres dissertaven en un cafè parisí, ell se'n va anar a l'aventura solidària, a l'Amèrica Llatina. Debray va ser un intel·lectual de confiança de Fidel Castro, i va ser ell qui va plasmar sobre paper la teoria de Castro sobre el "foquisme", que assegurava que un focus guerriller podia accelerar la revolució sense necessitar d'un partit de classe potent. Debray, després d'instal·lar-se a Cuba durant una temporada, va voler ficar-se físicament a la guerrilla. I va decidir seguir l'aventura boliviana del Che; tot i que no va lluitar amb les armes, va fer tasques de propaganda per als guerrillers. Va ser capturat per l'exèrcit bolivià, torturat i acusat de participar en accions guerrilleres. Mentre se'l jutjava es va saber que l'exèrcit havia matat el Che. Va ser condemnat a 30 anys de presó, i va passar 4 anys empresonat en condicions molt dures.
El predicador de la revolució
Finalment, Régis Debray va ser alliberat per les pressions d'alguns intel·lectuals que simpatitzaven amb l'esquerra llatinoamericana, però també per les bones connexions dels seus pares amb el gaullisme. Gràcies també als contactes familiars, Debray va aconseguir retornar a París i tenir feina fixa, però a la parella li va costar molt adaptar-se a la vida rutinària, i sobretot a la vida familiar. Amb el temps els dos revolucionaris van ser convertits en intel·lectuals orgànics de l'esquerra francesa. Régis Debray va ser un estret col·laborador de Mitterrand i durant algun temps va disfrutar de certs privilegis. I Elisabeth Burgos va ser directora de l'Institut Francès de l'Amèrica Llatina i de l'Institut Francès de Sevilla. Laurence naixeria en aquesta fase de les seves vides.
Una generació que passa comptes
Laurence Debray va començar a investigar la història de la seva família quan, ja de gran, un periodista li va preguntar si era filla del francès que havia traït el Che, i aleshores se'n va adonar que no sabia res de la història dels seus pares. Hija de revolucionarios és la història de la recerca del seu passat, però també un ajustament de comptes. El seu, i també el dels fills dels militants de la generació del 68, que van negligir la seva família amb la seva obsessió per la llibertat individual, que els va dur a defugir qualsevol compromís durable. L'autora afirma que aquesta obra és un crit contra "uns pares que s'ocupaven més de salvar el món que de cuidar la seva filla". Debray es sent dolguda per les carències afectives del seu pare, però també li retreu les seves incoherències: el fet d'anar-se'n a la guerrilla, però ni tan sols molestar-se en aprendre espanyol, el seu aburgesament quan es va fer gran, la necessitat contínua d'anar amb noves dones per reafirmar la seva virilitat... Laurence explica que va mostrar el llibre als seus pares, amb l'esperança d'establir un diàleg amb ells, però afirma que no va ser possible. Laurence Debray argumenta que "no és un llibre contra el meu pare", sinó un balanç d'una generació sobre l'anterior (òbviament, negatiu). Afirma, que en canvi, havia tingut molt bona sintonia amb els seus avis i que admira la vella burgesia il·lustrada francesa.
Una francesa monàrquica
Laurence Debray va fer un estudi històric sobre Joan Carles I, que va donar lloc a un llibre extraordinàriament benèvol amb la seva figura i amb el seu règim. Afirma que admira "el seu destí, prou excepcional" i el seu paper en la transició "una obra superpositiva". Contraposa la distància del Debray intel·lectual, amb un monarca que segons ella, "està molt lluny de l'arrogància". Al·lega malgrat tot, que no ha seguit dels debats actuals sobre la monarquia". Hija de revolucionarios acaba amb una comparació implícita entre Joan Carles i Debray, en què aquest surt més aviat desfavorit. Preguntada sobre si el rei d'Espanya és millor que l'intel·lectual francès, no ha volgut pronunciar-se taxativament, tot i que ha afirmat que "jo m'he construït contra els meus pares".
Contra l'esquerra
Regis Debray havia publicat un llibre de converses amb Carrillo. La seva filla, en el seu llibre, afirma que és molt amiga d'Alfonso Guerra, qui li va fer "de pare" durant el temps que va viure, d'adolescent, a Sevilla. La resta de referents són absolutament conservadors. Afirma que en l'actualitat "Sortim del temps de les grans ideologies" i que ja no hi ha "diferència entre esquerra i dreta". Debray, que ha treballat en el món de les altes finances als Estats Units, afirma que és hermètica a totes les ideologies i que "No creu en els partits clàssics", però reconeix que va votar Macron "una proposta interessant" i renovadora, segons ella. Es mostra radicalment contrària a "l'excés de políltica" i afirma que un pot estar molt polititzat anant amb bicicleta o menjant sa: per a ella no cal la lluita armada, però en el fons, tampoc "cal tenir un partit ni votar a un líder" per estar polititzat. El seu projecte de futur és fer un llibre sobre Veneçuela, des d'una crítica radical al chavisme. Laurence Debray, sense cap sentit de lleialtat filial, renuncia per complet a la seva herència paterna. Però aquest llibre no tindria cap sentit si l'autora no fos filla de qui és.