Si una cosa es pot afirmar sobre el 2024 és que la música ha sonat indiscutiblement en femení. Taylor Swift protagonitzant la gira més ambiciosa de la història, Charli XCX marcant el Pantone de l’any amb un inconfusible verd slime, i artistes com Sabrina Carpenter o Chappell Roan convertint-se en icones per a una nova generació. Aquesta tendència es veu reflectida també en festivals —el Primavera Sound tindrà, per primer cop a casa nostra, tres caps de cartell femenins—, en llistes d’èxits, on l’artista més escoltada a escala mundial és una dona, i en premis com els Grammy, que han vist una aclaparadora presència de dones en les categories principals.
Tot i això, aquesta realitat no ha estat sempre així. Durant molts anys, ser dona i músic significava ser etiquetada en el gènere reduccionista de "música per a dones" o haver de suportar una observació escrupolosa, seguida de crítiques ferotges al més mínim error. Però algunes noies no es van rendir. I si algú simbolitza aquesta perseverança, aquestes són Hinds: el triomf d’un somni i d’una amistat que, aquest dimecres 16 de gener a la Sala Apolo, es materialitzarà amb la presentació del seu quart treball discogràfic, ¡VIVA HINDS!.
Un esperit únic
Per entendre com hem arribat aquí, cal mirar enrere. Ens situem en la dècada dels 2010, l’època dels hipsters, els texans ajustats, els llavis vermells, el #tolrato i els temazos. Era un moment en què tothom volia tenir una banda, pujar a un escenari i sonar en festivals. En aquest context, després de trencar amb les seves parelles, Carlotta Cosials i Ana Perrote, madrilenyes d’arrel, van decidir fer un viatge improvisat fins al mar. Impulsades per la llibertat dels vint anys, unes quantes cerveses i la passió per la música, una d’elles va pronunciar allò que marcaria el futur: “Tía, ¿y si montamos un grupo?”. Més d’una dècada després, Hinds han recorregut el món: Europa, Àsia, Oceania i Amèrica, on van ser la primera banda estatal de guitarres a actuar al Coachella. Han obtingut el respecte de la crítica nacional i internacional, i s’han convertit en referents per a noies que avui miren les seves amigues i es pregunten: “I si muntem un grup?”. Però aquest èxit no ha estat exempt de dificultats.
Més d'una dècada després, Hinds han obtingut el respecte de la crítica nacional i internacional, i s’han convertit en referents per a noies que avui miren les seves amigues i es pregunten: “I si muntem un grup?”
El 2014, sota el nom Deers —que van canviar a Hinds després d’una disputa legal amb una altra banda—, van llançar el seu primer EP, Demo. Dues cançons senzilles, Bamboo i Trippy Gum, amb una portada en què apareixien en un bar. La resposta de la crítica va ser immediata, i sovint polaritzadora: com unes noies sense grans pretensions gosaven fer música per divertir-se? En un panorama ple de bandes masculines que tocaven rock de garatge amb pressupostos mínims, moltes veus es van afanyar a desacreditar-les. Però elles no es van rendir. A les dues fundadores originals s’hi van sumar Ade Martín al baix i Amber Grimbergen a la bateria. La seva música era fresca, desinhibida i divertida, amb un esperit que connectava amb les vivències d’una generació. Des dels seus primers concerts, plens d’energia i de públic que acabava damunt l’escenari cantant amb elles, fins a les seves gires per la península i el Regne Unit, Hinds van començar a guanyar seguidors i, també, detractors. Per sort, els mitjans internacionals van reconèixer el seu talent.
Com unes noies sense grans pretensions gosaven fer música per divertir-se? En un panorama ple de bandes masculines que tocaven rock de garatge amb pressupostos mínims, moltes veus es van afanyar a desacreditar-les. Però elles no es van rendir
El 2016, amb el llançament del seu primer àlbum, Leave Me Alone, van fer història al The Late Show amb Stephen Colbert, convertint-se en el primer grup estatal a tocar en un late night americà. Després vindrien actuacions a festivals com Glastonbury, SXSW i, el 2017, el somni de qualsevol banda: Coachella. Tot plegat mentre continuaven evolucionant musicalment i oferint directes carregats d’energia. Amb el seu tercer àlbum, The Prettiest Curse (2020), Hinds van explorar un so més madur, afegint lletres en castellà i treballant amb la productora Jennifer Decilveo. El disc, que parla sobre les seves experiències en la indústria musical, reflectia una nova faceta del grup. Però la pandèmia va interrompre els seus plans de gira i va marcar un punt d’inflexió en la seva trajectòria. Després d’un llarg silenci, Hinds van tornar als escenaris el 2023, obrint els concerts de Coldplay a Barcelona. La sorpresa, però, va ser l’absència de l'Ade i l'Amber, que poc després van anunciar la seva sortida del grup. Avui, Carlotta i Ana reprenen el camí com a duet amb ¡VIVA HINDS!. Aquest nou disc, amb col·laboracions destacades com Beck i Grian Chatten (Fontaines D.C.), mostra una banda més madura, capaç d’afrontar temes com la pèrdua i la vida adulta sense renunciar a l’esperit que les va fer úniques. Un nou començament per a Hinds, que promet seguir trencant barreres i inspirant una nova generació de músics.