La gran nit del rock català explicada pels seus protagonistes

El 14 de juny de 1991, 21.104 persones es van reunir al Palau Sant Jordi per veure en directe Sau, Sopa de Cabra, Els Pets i Sangtraït. Va ser la nit que el rock català va conquerir Barcelona, la seva gran nit. Però no per a totes les bandes va significar el mateix. Els Pets arribaven a la cita en últim lloc de popularitat i van ser els grans triomfadors de la vetllada. Contràriament, a punt de firmar per a una multinacional i enregistrar un disc en castellà, Sopa de Cabra, aleshores la banda més popular d’aquella generació, el van viure envoltats de polèmica.Revivim aquella nit de boca dels seus protagonistes, tal com van explicar-me al llibre Tocats de l'ala. Història oral del rock català (Contra, 2018). 

JAUME MARTÍNEZ (mànager dels Pets): Abans d’omplir el Palau Sant Jordi, vam omplir tots els pobles. D’aquella època, recordo especialment els concerts que programava a la plaça de les Nacions sense Estat de Tàrrega durant la Fira del Teatre. Per allà hi van passar tots: Sau, Sopa de Cabra... i la plaça es rebentava; de fet, van deixar d’organitzar-hi concerts perquè eclipsaven els espectacles teatrals.

JOAN CARLES DOVAL (Discogràfica Picap): El concert del Palau Sant Jordi és una idea que parteix del concert Tot el Rock del Born, que va organitzar Jordi Margarit, que aleshores treballava per a Convergència. Aquella nit, la del 17 de novembre de 1990, a l’antic Mercat del Born de Barcelona, va ser quan el rock català realment va esclatar.

JORDI MARGARIT (Coordinador Territorial de Catalunya Ràdio): Convergència Democràtica de Catalunya organitzava cada any una festa, de la mateixa manera que el PSUC muntava la Festa del Treball. Eren festes on la música tenia un paper molt important. És més, jo havia tingut una relació molt directa amb les festes del PSUC perquè a inicis dels anys vuitanta, durant tres o quatre edicions, vaig ser el presentador de l’escenari central. Ja havia col·laborat amb Convergència un parell de vegades en l’organització de la seva festa, i aquell any, 1990, em van tornar a demanar que col·laborés amb ells. Els vaig proposar muntar un gran concert de grups de rock que cantessin en català, ja que era conscient que passava alguna cosa amb el rock que s’estava fent al país. Els va semblar una bona idea. Vaig contactar amb Jaume Martínez, de Management i Disseny d’Espectacles; ja havia treballat anteriorment amb Convergència, perquè també es dedicava a la producció d’esdeveniments. A més, també era el mànager d’Els Pets, que curiosament no van actuar: s’hi van negar, no sé si per motius polítics o musicals. Com que Els Pets no van venir, en Jaume va portar una altra de les seves bandes, La Madam. Vam completar el cartell amb La Gran Aventura i els tres grans: Sau, que eren del Michel González; Sopa de Cabra, de Salseta Discos, i Sangtraït, de Joan Carles Doval.

JOAN CARLES DOVAL: El dia abans del concert del Born, quan els grups van anar a fer les proves de so, vaig flipar en veure tanta gent amb sacs de dormir fent cua. Quan ens van proposar que Sangtraït participés en aquell minifestival, vaig sentir canguelo. No sabia si vindria gent, perquè fins aleshores semblava que no havíem aconseguit entrar a Barcelona i les ràdios no punxaven els nostres discos. Aparentment, érem uns desconeguts totals. Però allò ho va rebentar.

JAUME MARTÍNEZ: Es van exhaurir totes les entrades en un tres i no res, però en vam deixar el 20%, com era obligatori, per vendre a les taquilles. Es va crear tanta expectativa que el dia abans hi va haver gent que es va quedar a dormir al carrer per no quedar-se sense entrades.

JORDI MARGARIT: El Mercat del Born es va quedar petit. Hores abans de començar, ja hi havia unes cues llarguíssimes. S’hi van fotre entre tres mil i cinc mil persones, totes rebotides. Els de Convergència no devien tenir els permisos del tot en ordre, ja que recordo que va venir la Guàrdia Urbana perquè els veïns s’estaven queixant del soroll. Però va aparèixer un advocat del partit que se’ls va endur a fer un cafè i els va prometre que allò s’acabaria de seguida. Un 'de seguida' que va acabar sent hores més tard. Els de Convergència flipaven, perquè no havien tingut mai tanta gent en cap de les seves festes.

JAUME MARTÍNEZ: Era clar que havíem de fer un gran concert a Barcelona per donar entitat a tot aquell moviment.

JOAN CARLES DOVAL: Ja aquella mateixa nit, vam tenir una conversa informal amb Michel González, que aleshores era el mànager de Sau, i amb Jaume Martínez i la gent de la Salseta, que portava els Sopa de Cabra. En un moment d’aquesta xerrada vam dir de fer-ne una de grossa, un Palau Sant Jordi.

SALVADOR ESCRIBÀ (dioscogràfica Salseta Discos): La idea era muntar un gran esdeveniment per acabar de consolidar el rock català, per demostrar que la música feta en català movia multituds, igual que movia multituds un concert dels Rolling Stones.

MICHEL GONZÁLEZ (mànager de Sau): L’endemà del concert del Born, tots els mànagers ens vam trobar. Vam quedar per dinar en un restaurant dels Jardinets de Gràcia. Allà vam decidir que faríem el concert del Palau Sant Jordi. Jo ho tenia claríssim; era part del meu pla. Per a Sau, tenia pensat fer cent concerts durant l’any 1991 i acabar amb un de ben gran a Barcelona.

JAUME MARTÍNEZ: Des del principi, vaig tenir clar que allò funcionaria, i fins i tot vaig suggerir que féssim no un, sinó dos concerts, i més encara quan s’havien exhaurit totes les entrades molts dies abans. La meva proposta era fer dues sessions, un concert de tarda i un altre de nit, però no tothom ho va veure clar.

MICHEL GONZÁLEZ: En aquella primera reunió també vam acordar que aniríem a parlar amb Ramon Muntaner perquè ens ajudés, tot i que en Doval i jo no estàvem gaire d’acord que la Generalitat entrés en joc. La resta tenien por de palmar-la econòmicament, quan era una història que se sabia guanyadora des del primer dia. Tampoc no veien gaire clar fer un concert al Palau Sant Jordi perquè temien que, fent-ne un de tan gran, cremaríem la capital i totes les ciutats del voltant, i ja no podríem fer cap concert més a Barcelona fins al cap de molt de temps. Era la típica mentalitat catalana de botiguer. Ho entenia, però m’emprenyava aquesta poca ambició. Jo ho veia tan clar que m’hauria arriscat a fer-ho únicament amb Sau.

JOAN CARLES DOVAL: Una vegada ja vam acordar fer el Sant Jordi, Jaume Martínez es va cagar. Tenia por de perdre-hi diners. En Manel de Salseta Discos estava així, així. Els que ho teníem més clar érem en Michel i jo. En Jaume, que era molt amic de Ramon Muntaner, que ja era director de Ressons, ens va demanar que el deixéssim parlar amb en Muntaner. 

RAMON MUNTANER (Director de Ressons): Amb Ressons em vaig marcar diversos objectius. El principal passava per aconseguir una presència més gran de música en català als mitjans, ja que gairebé no n’hi havia.

JAUME MARTÍNEZ: Quan ens vam reunir, la primera resposta d’en Muntaner va ser que no ens podia ajudar, que no tenia pressupost. La meva rèplica va ser que nosaltres, els quatre managements, faríem d’empresa; l’únic que li demanàvem era que, si hi havia pèrdues, ens cobrís. Ell ho va acceptar amb la condició que, si hi havia beneficis, la Generalitat se n’endugués un tant per cent, crec que un 15%.

RAMON MUNTANER: L’angoixa dels mànagers era que un esdeveniment d’aquestes característiques necessitava una partida de diners important de sortida que ells no tenien per fer-ho possible. Ressons es va fer càrrec d’aquesta primera inversió. Però, a diferència del que diu la llegenda urbana, el concert del Sant Jordi no va suposar cap cost per a la Generalitat; al contrari, com que va ser un èxit tant rotund, tothom hi va guanyar, inclosa la Generalitat.

JOAN CARLES DOVAL: L’acord a què vam arribar amb Ramon Muntaner va ser que Ressons avançaria els calés per organitzar el concert i que els grups cobrarien el seu catxet tant si hi havia guanys com pèrdues. Però que, si hi havia guanys, un tant per cent es repartirien entre els grups i la resta dels beneficis anirien a parar a la Generalitat. Era un acord que a mi, personalment, em feia vergonya, perquè la Generalitat no feia de Generalitat, sinó d’empresa. Això va ser un dels fets que va provocar que se’ns acusés de funcionaris i subvencionats. Per rentar una mica la cara, sí que vaig aconseguir incloure a l’últim minut una clàusula que deia que, si hi havia beneficis, la Generalitat els hauria de reinvertir en música. El gran encert que va tenir en Ramon, però, va ser que va saber fer-se seu el concert.

MICHEL GONZÁLEZ: Els mànagers ens vam repartir tasques com la producció del concert i la comunicació, però Ressons ho va acabar controlant tot: va fer-se càrrec del lloguer del Palau Sant Jordi, de la venda d’entrades, del pagament dels catxets dels grups... De tota manera, el rock català no va triomfar gràcies a la Generalitat. Com a mànager de Sau, em passava tot el dia penjat al telèfon, perquè en aquell moment el volum de contractació era brutal. En un any i mig vam arribar a fer 141 concerts! No necessitàvem l’ajuda de ningú.

JOSEP MARIA HARNÁNDEZ RIPOLL, TXUSKI (Periodista del diari Avui i TV3): Per a Ressons, va ser un caramelet, perquè amb aquest concert la seva feina va tenir repercussió: va poder exposar què feia. I Convergència, a través de Ressons, es va adjudicar l’èxit d’aquella moguda, quan no va ser així ni de bon tros. Es van vendre 21.104 entrades: no es pot manipular tanta gent. Des del Canet Rock de 1978 que no es vivia res així a Catalunya.

LLUÍS GAVALDÀ (cantant i guitarrista dels Pets): L’entorn del Sant Jordi va ser molt tòxic. Es va crear una mena de campanya artificial per defensar que s’hi havien d’incloure més grups i que s’hi havien d’incloure grups que cantessin en castellà perquè, si no, no es representava el rock que es feia a Catalunya en la seva totalitat, com si en els concerts dels grups que cantaven en castellà algú ens trobés a faltar. Però d’un argument tan absurd se’n van escriure un fotimer d’articles i hi va haver polèmica fins molt després del concert.

PEP BLAY (periodista del diari Avui): Sobre el nombre de grups que havien de participar al concert del Palau Sant Jordi n’hi ha diverses versions. L’oficialitzada és la que diu que, ja des d’un principi, es va acordar entre els mànagers que només fossin els quatre grups que hi van actuar. Però també es diu que es va parlar de la possibilitat que fossin sis o vuit grups, els que toquessin. I que del Camp de Tarragona es va dubtar molt entre Lax’n’Busto i Els Pets, que en aquell moment estaven més o menys igual pel que fa a la popularitat. I a Girona també hi havia els Umpah-Pah, que no es podien discutir per enlloc, perquè com a banda eren espectaculars i al capdavant tenien un geni com l’Adrià Puntí. Eren la banda de culte.

ÀLEX ESLAVA (discogràfica Discmedi): Els Lax’n’Busto haurien pogut entrar perfectament al concert del Palau Sant Jordi. Allò va anar com va anar. Hi va haver aquells quatre caps de cartell d’aquells quatre mànagers. En aquells moments, als Lax’n’Busto els portava l’Elisabet, la seva primera mànager, i ella, que pencava moltíssim però anava per altres camins, no va saber situar-se en aquell cercle. Però de poder ser, hi haurien pogut ser perfectament.

PEMI FORTUNY (cantant de Lax'n'Busto): No ens va emprenyar no formar part del cartell, ni vam sentir enveja ni res. De fet, jo hi vaig anar de públic. Recordo que, entre un concert i l’altre, per les pantalles gegants van posar el vídeo del nostre tema 'Tinc fam de tu' i tot el Palau Sant Jordi es va posar a cantar-lo. Va ser impressionant. Molta gent diu que hi vam faltar nosaltres. Ens hauria agradat formar part del cartell, evidentment, però trobo que, d’alguna manera, també ens va anar bé no ser-hi. Mentre tothom assenyalava aquells quatre grups per les coses bones i les dolentes, nosaltres vam poder anar fent la nostra. No ens va perjudicar no ser-hi; potser ens va beneficiar.

PEMI ROVIROSA (guitarrista de Lax'n'Busto): Ja ens anava bé i ens agradava que la gent ens veiés una mica com les víctimes, com el grup que mereixia haver estat allà però del qual es van oblidar [riu].

JIMMY PIÑOL (bateria de Lax'n'Busto): Trobo que quedar-nos fora ni ens va beneficiar ni ens va perjudicar. Sempre hem anat fent una mica en paral·lel. No vam gaudir de la repercussió mediàtica que van tenir tots quatre, però aquell mateix any 1991 vam publicar el nostre segon disc, del qual vam vendre quaranta-mil còpies. I el 1993 vam publicar Qui ets tu? [Discmedi, 1993], del qual en vam vendre més de trenta-mil.

JESÚS ROVIRA (baixista de Lax'n'Busto): Tot i així, el Sant Jordi va ser positiu, perquè es va aconseguir que es parlés del rock fet a Catalunya, i això ens beneficiava a tots. De la mateixa manera que també és cert que, més enllà del Sant Jordi, es van viure moltes altres nits del rock català per tot el país. Recordo concerts amb altres grups i milers de persones de públic a Riudarenes, a Linyola... O festivals com el Rock’n’Reus, que va ser una setmana després del Sant Jordi i al qual va venir una gentada espectacular.

JIMMY PIÑOL: Allò del Rock’n’Reus va ser una barbaritat. En aquell camp s’hi van aplegar nou o deu mil persones. Hi va haver grups tocant des de la tarda fins ben entrada la matinada.

JAUME PAPELL (cantant i guitarista de Tancat per Defunció): Si en lloc de quatre haguessin tocat cinc grups, potser Tancat per Defunció hi hauríem entrat. Potser en aquell moment estàvem funcionant una mica més que Lax’n’Busto. Tot i que ells havien tret un disc abans que nosaltres, encara no havien publicat el segon, el que tenia la cançó de 'Miami Beach', que els va llançar cap amunt. Encara guardo les entrades sense trencar del concert. Estàvem gravant el nostre segon disc, Llença-t’hi, i no hi vam poder anar. Però molts dels amics que hi van ser em van explicar que, abans de començar el primer concert, per megafonia va sonar la nostra cançó 'Com vols que t’ho digui' i que tothom la va corejar. No haver tocat al Palau Sant Jordi no va ser una espineta clavada. El que sí que és cert és que, si abans del concert tots anàvem tocant més o menys igual, després del concert la contractació d’aquelles bandes es va multiplicar. Es va crear, per dir-ho així, una primera divisió que tothom havia de conèixer i una segona que anàvem al darrere.

SALVADOR ESCRIBÀ: Els Sopa es van enfadar una mica quan van saber que la Generalitat estava al darrere del concert del Palau Sant Jordi.

GERARD QUINTANA (cantant de Sopa de Cabra): Veníem de fer exactament el mateix a molts pobles i ciutats de la resta de Catalunya, on les quatre bandes —o tres, o sis— omplíem pavellons i camps de futbol. El repte era fer-ho en un lloc tan representatiu com el Palau Sant Jordi de Barcelona, ciutat que sempre s’havia mostrat reticent a tot aquest fenomen que alguns creien carrincló i de comarques. Els managements ens ho van proposar i ens va semblar collonut. La Salseta, que en aquella època ens publicava els discos i també ens duia el management, sabien perfectament com érem, i no diré que ens tenien por, però sí cert respecte, perquè amb segons quins temes ens podíem enfadar i liar-la. El problema va ser que no ens van dir a temps que havien tancat un acord amb Ressons per organitzar el concert. Ho vam descobrir a la premsa, en un taxi un dia que érem a Barcelona i havíem d’anar a fer una sessió de fotos amb la resta de grups davant del Palau Sant Jordi per a un reportatge que en Txuski havia d’escriure a l’Avui. De sobte, ens vam començar a adonar que rere aquella moguda hi havia el conseller Guitart, en Bru de Sala, en Muntaner...

CUCO LISICIC (baixista de Sopa de Cabra): En un principi havia de ser una història entre els grups, i va acabar sent una història de la Generalitat. Que haguéssim d’anar a fer-nos fotos perquè poguessin vendre la seva moguda ho vam trobar una mica descarat. El problema va ser que ho vam saber una vegada ja estava fet. És d’aquelles coses que et passen quan ets jove i no estàs a sobre dels temes o no en tens el control.

GERARD QUINTANA: Nosaltres no vam ser mai convergents, sinó més aviat tot el contrari. Eren l’altre costat. Veure’ns embolicats en tot allò... Ens vam enfadar i no ens vam presentar a la sessió de fotos. A partir d’allà va començar un estira-i-arronsa. La foto de tots els grups era un encàrrec exprés de la direcció de l’Avui, i, com que no ens hi vam presentar, a en Txuski li van picar la cresta. Com a venjança, ell va publicar un article en què ens va fotre molta canya. Recordo que fins i tot Pilar Rahola va escriure una columna en què encara ens fotia més canya. Vam pecar d’ingenuïtat; veníem d’una etapa d’una intensitat molt alta i una velocitat vertiginosa. Molt probablement érem la banda que aleshores tirava del carro del rock català.

JOSEP MARIA HERNÁNDEZ RIPOLL, TXUSKI: Vaig quedar amb tots els grups perquè havíem de fer un article del concert al diari i vam pactar una foto de família amb tots quatre. El més intel·ligent va ser Lluís Gavaldà, que, quan va saber que rere el concert hi havia Ressons, va enviar Les Llufes a fer-se les fotos.

LLUÍS GAVALDÀ: Jo i tothom sabíem amb molta antelació que Ressons també ajudava en l’organització del concert. No va ser cap sorpresa ni cap trauma, almenys per a nosaltres. Si hi vaig enviar Les Llufes, a fer la foto, no vas ser pas per protestar per a res. A nosaltres no ens va grinyolar mai que Ressons apostés pel concert; de fet era ni més ni menys la seva feina: ajudar la cultura autòctona i donar-hi suport. Una altra cosa és que s’apropiés d’una iniciativa que no era seva, però això ja son figues d’un altre paner. En el fons, jo crec que vam ser víctimes d’un foc creuat entre les dues Catalunyes d’aquell moment, la convergent i la socialista; d’aquí van venir tots els malentesos.

JOSEP MARIA HERNÁNDEZ RIPOLL, TXUSKI: A diferència d’Els Pets, quan els Sopa de Cabra van obrir el diari i van veure l’anunci de Ressons, el que van fer va ser matar el missatger. I en aquest cas el missatger era jo. I com que em van putejar a mi, jo me’n vaig anar de la boca i en un article vaig desvelar que anaven a gravar un disc en castellà.

LLUÍS GAVALDÀ: En Txuski era el típic crític musical que adorava el marro, l’enfant terrible del periodisme musical de l’època, catxondo però sense escrúpols, capaç d’entrar al teu camerino, buidar-te la nevera i després deixar-te com un drap brut a la seva crònica. De fet, la cançó 'Qui ets tu' dels Lax’n’Busto, si ho tinc ben entès, està dedicada a ell, i no el deixa gaire bé.

PEMI ROVIROSA: No és veritat, això d’en Txuski i la cançó 'Qui ets tu', tot i que s’ha dit més d’una vegada. No puc dir noms concrets ni en qui pensava quan vaig escriure aquesta cançó, perquè n’eren uns quants i per diferents motius. En general, va ser una barreja de crítics musicals i gent del meu entorn personal; no voldria posar-los noms i cognoms. Això d’en Txuski ve de lluny; una vegada ens va fer una crítica d’un bolo a la Zeleste molt bèstia que fregava la falta de respecte, un article molt irònicament destructiu, quan la resposta del públic, que va rebentar la sala, va ser boníssima. 

JOSEP MARIA HERNÁNDEZ RIPOLL, TXUSKI: Sopa de Cabra no volien donar la notícia que farien un disc en castellà fins després del concert. Ho van gestionar malament, perquè, a més, el seu somni no era conquerir Espanya, sinó conquerir Amèrica del Sud.

GERARD QUINTANA: Havien començat a sortir rumors, però en aquell moment encara no ens havíem plantejat cantar en castellà. Sí que és cert que, una vegada vam fer el pas, ens vam plantejar entrar al mercat d’Amèrica del Sud. Però la indústria no ens va permetre fer el salt directament a les Amèriques.

JOSEP MARIA HERNÁNDEZ RIPOLL, TXUSKI: Després d’allò, la relació es va tornar xunga. Sopa de Cabra és el grup català de la història que ha tingut més nòvies i que ha venut més discos, però el que ha gestionat pitjor la seva carrera. Els Pets van ser el contrari: els seus primers discos eren infumables, però parlaves amb ells i eren prou autèntics i tenien prou collons per reconèixer-ho.

GERARD QUINTANA: En sentit contrari a l’Avui, El País va publicar un article per defensar-nos firmat per... Aleix Vidal-Quadras. Quan ho vam veure, se’ns va glaçar tot. No volíem que ens defensés ningú, i encara menys gent com en Vidal-Quadras. Érem al centre de l’huracà i l’ambient es va crispar moltíssim. Però, en bona part, tot va respondre a la nostra ingenuïtat. Nosaltres fèiem música perquè érem hereus de l’entusiasme de les dècades anteriors. Érem uns utòpics que havien trobat en la música el seu espai de llibertat, i això no encaixava amb aquell acte de normalització que va ser el Sant Jordi. L’ambient estava molt enrarit i la premsa ens burxava per veure si deixàvem anar alguna cosa que encara incendiés més la situació. En molts articles, per exemple, es referien a nosaltres com 'els innombrables'. Ens deien que, si teníem tants problemes, no toquéssim. Però havíem de renunciar a tocar en una nit com aquella perquè s’havia convertit en allò que no esperàvem? Ja el dia del concert, després de fer les proves de so, encara faltaven unes hores, però se’m va fer un món haver d’esperar al camerino. L’opció per fugir de tot allò va ser anar al cinema. Em vaig refugiar al Casablanca, al passeig de Gràcia. Feien À bout de souffle, una pel·lícula preciosa de Jean-Luc Godard amb Jean-Paul Belmondo i Jean Seberg. M’encanta. La vaig veure i vaig tornar al Sant Jordi tranquil·lament just a temps per fer el concert, que, amb el Palau tot ple de gent, va anar com esperàvem. Més enllà de tota polèmica, guardo un gran record de la nit del Sant Jordi, tot i que s’haurien pogut fer les coses d’una altra manera, de manera molt més intel·ligent.

JOAN REIG (bateria dels Pets): Allò ho va desbordar tot i va tenir un efecte multiplicador. Fins aleshores el rock català estava limitat al món rural, a la Catalunya de comarques, però aquell concert va provocar un efecte dòmino que va fer que també se’n comencés a parlar a Barcelona.

LLUÍS GAVALDÀ: Quan ens van explicar que volien fer un concert al Palau Sant Jordi ho vam veure com una anada d’olla. No pensàvem que fóssim capaços d’omplir tot allò. Però de mica en mica se’n va començar a parlar més, va començar a ocupar més espai als mitjans de comunicació i, quan el concert era a tocar, ja no es parlava de res més. Com més se’n parlava, més canguelo ens agafava [riu]. Al principi ens pensàvem que seria un concert més, que actuaríem allà i l’endemà a Sant Pere de Ribes, però esclar, que si diaris, que si revistes, entrevistes, portades i polèmica: "Per què toquen només aquests quatre i no quatre més...?". Va ser un curset accelerat de com funciona el país en qüestió de polítiques, faccions, manipulació...

ANNABEL GAVALDÀ (Les Llufes): Crec que el Sant Jordi va marcar un abans i un després, tant per a Els Pets com per a la resta de bandes de la generació del rock català. Allà vam prendre consciència del poder de convocatòria que teníem. Va ser una passada reunir tanta gent i la festa que es va viure. Sempre s’ha dit que nosaltres arribàvem els quarts, que érem els que teníem menys seguidors i els que tocàvem pitjor; ara, vist amb la perspectiva del temps, no crec que la distància respecte als altres grups fos tan gran.

FALIN CÁCERES (baixista dels Pets): Érem els més patilleros, però alhora sabíem empatitzar amb la gent. Aquesta afinitat amb el públic ens va salvar durant els primers anys.

JOAN REIG: Érem els més patates de tots quatre, però portàvem un espectacle molt bo. Sobre l’escenari érem deu persones, amb la secció de vents i Les Llufes a les veus. Érem com una banda de soul, però de pagès.

FALIN CÁCERES: En aquella època, en Lluís havia d’anar a fer de ventre abans de cada concert per culpa dels nervis. Aquell dia directament es va tancar al lavabo [riu]. Jo ho vaig gaudir com un cabró.

JOAN REIG: La nostra carrera va créixer exponencialment després del Sant Jordi, tot i que l’endemà vam tocar a Sant Pere de Ribes davant de cinc-centes persones. Però sí que ens va pujar l’autoestima i ens va obligar a espavilar-nos i professionalitzar-nos, tot i que fins a la publicació de Fruits Sex [Discmedi, 1992] vaig seguir currant a la fàbrica, i en Lluís, a l’acadèmia d’anglès que tenia a Tarragona.

LLUÍS GAVALDÀ: Dels quatre grups, crec que vam ser els més beneficiats pel que fa a popularitat. No érem uns desconeguts, perquè ja teníem un nom, però en reconeixement sí que érem lluny dels altres tres. Rere seu hi anàvem nosaltres. I rere de nosaltres venien els Lax’n’Busto.

QUIM MANDADO (cantant i baixista de Sangtraït): Vaig viure aquella nit una mica inconscientment. És ara que m’adono de la rellevància que va tenir, però en aquella època nosaltres anàvem fent concerts, i aquell havia de ser un més. Però, en sortir a l’escenari i tenir 21.000 persones cridant, em van entrar nervis. La cama m’anava per una banda i el baix, per l’altra. Jo volia portar un ritme, i la cama marcava el que li donava la gana [riu]. Però tot plegat va servir per a poca cosa; a nosaltres, per publicar un disc en directe d’aquella actuació.

MARTÍN RODRÍGUEZ (bateria de Sangtraït): No ens vam adonar de la rellevància que estava prenent aquell fenomen del rock català i vam anar a actuar al Palau Sant Jordi com qui va a tocar a l’envelat de Vilabertran. En cap moment ens vam plantejar la importància que podia tenir aquell concert.

PAPA JULS (saxo, harmònica i veus de Sangtraït): En aquestes coses jo fluctuava entre el desconeixement i la ignorància. Dins del grup jo tocava l’harmònica i el saxo, i escrivia les lletres i anava a assajar quan me’n recordava. I així, un dia em van dir que tocàvem al Palau Sant Jordi. Doncs molt bé. El primer que vaig pensar va ser que vindrien cinc mil persones, que era el màxim que havíem aconseguit en diversos concerts abans en camps de futbol. I aquell dia tocaríem en un gran palau a Barcelona i l’endemà a qualsevol altre lloc del país. Per a mi, tots els concerts eren exactament el mateix. Va passar que vam arribar allà i estava tot ple i es va convertir en una nit especial, però nosaltres tocàvem amb la mateixa passió i entrega ja fos davant de 21.000 persones com tocant per a tres. Havies d’estar agraït a tothom que hagués perdut una part dels seu temps per venir-te a veure.

LUPE VILLAR (guitarrista de Sangtraït): Crec que és una nit que cap dels que vam ser allà tocant podrem oblidar. Hi ha qui la vol recordar d’una manera i qui la vol recordar d’una altra, però, sigui com sigui, va ser una nit molt especial per a tots nosaltres. Tenir el Sant Jordi a rebentar amb tot el públic cantant les teves cançons és per estar-ne orgullós. Els Metallica deuen omplir palaus com aquests cada nit, però nosaltres, no. Va ser impressionant.

PEP SALA (guitarrista de Sau): En aquell moment no vam ser conscients de la importància que va tenir aquell concert, i encara ara no li donem la rellevància que crec que hauria de tenir en la història de la cultura del nostre país. Nosaltres ja ho havíem fet, allò, a Vic, a Granollers, a Girona, a Tarragona... Ja havíem fet concerts multitudinaris tocant plegats, potser no tots quatre grups, però sí tres o dos. Però faltava Barcelona. Teníem la sensació que hi havia gent que tot just s’adonava aleshores que existíem, quan ja feia temps que veníem rodant amb força èxit. Va ser un concert per a la història, però nosaltres no ho vam viure com si estiguéssim protagonitzant un fet històric. A més, la relació entre les bandes no era la millor. No, no va ser un concert fàcil. Aleshores Sopa de Cabra era, molt probablement, el grup més popular de tots quatre.

JOAN CARLES DOVAL: El concert del Sant Jordi va ser el moment més àlgid i irrepetible del rock català. Era impensable que durant una setmana grups catalans copessin portades de diaris i es parlés a tota hora d’ells a ràdios i televisions, i va passar. Aquell concert ho va desbordar tot. 

MARTÍN RODRÍGUEZ: Penso que el Palau Sant Jordi va ser el principi del final. Anys abans del rock català, a Madrid van tenir la Movida madrilenya amb l’Alaska i companyia, que va acabar morint d’èxit. Recordo que aquí es deia que havíem d’anar amb compte perquè no ens passés el mateix. Cony, ho vam fer pitjor: en quatre anys ja ho havíem liquidat tot.

GERARD QUINTANA: A partir d’aquell dia, i a diferència del Rock Radical Basc, que va sobreviure a tot l’Estat per vies alternatives, nosaltres vam ser la moguda de la Generalitat. El concert del Palau Sant Jordi va ser el principi del final del rock català. Sobretot perquè fins aleshores les coses havien passat sense tuteles, d’una manera molt viscuda, real i pròxima a la gent, cosa que es va perdre amb aquell concert. Hi van entrar en joc estructures que eren alienes a les bandes, com Ressons, una oficina de promoció creada per la Generalitat. Sí, va ser l’inici de certa decepció i engany.

LLUÍS GAVALDÀ: Al concert del Sant Jordi va ser la primera vegada que em vaig adonar que hi havia dues Catalunyes, la Catalunya nacionalista, de la ceba i més o menys gravitant al voltant de Convergència i Unió, i la Catalunya mestissa i anticatalanista, que girava al voltant del PSC. I en aquest últim sector va molestar molt que quatre grups que cantessin en català fossin capaços de mobilitzar tanta gent. Aquell concert anava en contra de la seva manera d’entendre el país: la idea que el català era una cosa provinciana amb què no s’anava enlloc. En certa manera, una mica ingènua, els Sopa de Cabra se’n van apropiar i es van enfrontar amb nosaltres, als quals ens veien com els més radicals, la reserva espiritual de Catalunya. Va ser un enfrontament molt artificial perquè, de tots quatre, Sopa i Els Pets érem els que teníem més bona relació personal, perquè érem els més fiesteros i canalles. Però allò va crear una mala maror que va impregnar el concert del Palau Sant Jordi. 

PEP BLAY: Aquell concert va ser l’ascendència i decadència de tot aquell moviment. De forma genèrica, el Sant Jordi va donar una empenta fortíssima al rock català perquè durés dos anys més, però també es va guanyar el rebuig del públic més melòman, el que no anava als concerts amb banderes. De naixement, el rock és rebel·lia i antisistema, i quina mena de rebel·lió és aquesta si està conduïda pel poder? D’altra banda, el Sant Jordi va afectar de manera diferent els quatre grups que hi van ser. Els Pets van pujar com l’escuma: es van fer superpopulars. Però això també va provocar que es notessin molt més les seves mancances. En l’altre extrem, els Sopa de Cabra, que era el grup a qui menys li calia participar en el concert perquè ja era a la cresta de l’onada, es va topar amb tota la polèmica de l’idioma. En el seu horitzó es veien sent estrelles del rock internacionals. Volien viure viatjant d’aquí cap allà nedant a contracorrent com havien fet tots els seus ídols, una expansió de mercat que començava per Espanya però que volia abraçar tot el món. Dos anys després, quan van publicar el seu disc en castellà, van pagar les conseqüències d’aquell concert. No van saber conduir aquella situació, però és que no era gens fàcil de conduir. No només això, sinó que la resta de grups —i si diuen que no, menteixen— van anar seguint els camins que havien obert els Sopa sense pagar els peatges que sí que havien pagat Quintana i companyia. Si als Sopa els hagués anat bé el disc en castellà, Sau haguessin seguit cantant en català?