La Diagonal sembla ser un emblema de la planificació barcelonina, una avinguda cartesiana, que podria ser tot un símbol d'ordre geomètric. Doncs resulta que no tot això és tan evident. Ho posa de manifest l'arquitecte Jesús Portavella i Isidoro, especialista en història de Barcelona, en el seu llibre Història d'un desgavell. La desconstrucció de la gran via Diagonal, publicat per l'Ajuntament de Barcelona. Una obra en què posa de manifest totes les trames obscures vinculades a la creació d'aquesta gran avinguda barcelonina. Una història en què no hi falten el tràfic d'influències, la desídia administrativa, les rancúnies entre funcionaris i els errors deguts a la incompetència dels operaris. Un llibre real com la vida mateixa.
Reduir els 50 metres
A la zona del Cinc d'Oros, la Diagonal va veure com es reduïa la seva amplada en gairebé tres metres. El responsable de la modificació va ser l'Ajuntament de Gràcia que va permetre avançar el límit dels seus terrenys als hereus d'Antoni Salvadó i Prim, el que posteriorment facilitaria que la resta de propietaris alineessin els seus edificis en aquesta zona més endavant del que pertocaria. És per això que la vorera de la Diagonal és especialment estreta. La Diagonal, doncs, no té els 50 metres que havia planificat Cerdà, sinó una mica més de 47.
Foto: La casa de les Punxes, 2016.
Una recta amb angles
Portavella també denuncia que entre 1864 i 1879, quan Cerdà ja no controlava el procés constructiu i residia a Madrid (estigmatitzat pels poders barcelonesos), la Diagonal va patir un canvi d'angle. Aquest canvi estaria provocat, segons Portavella, a un error en l'ús del teodolit, que faria que la Diagonal en realitat tingués un lleuger punt d'inflexió, que separaria la Diagonal de la Dreta de l'Eixample de la Diagonal de l'Esquerra de l'Eixample. Aquesta desviació provocaria que en la seva part superior la Diagonal tingués un petit desplaçament cap al mar, i això va provocar que s'enderroquessin unes quantes masies de Les Corts que Cerdà havia previst salvar.
L'Ajuntament en guerra contra Cerdà
Bona part dels problemes en el traçat de la Diagonal es van deure al rebuig dels ajuntaments implicats al Pla Cerdà (de fet, a Barcelona s'havia triat el projecte urbanístic d'eixample de Rovira i Trias, però des de Madrid, finalment, es va imposar el pla de Cerdà). Les fites posades per Cerdà van ser destruïdes i l'Ajuntament de Gràcia va donar llicències per construir edificis cinc anys després de l'aprovació del Pla Cerdà, com en el cas de la fàbrica Vilumara; els seus propietaris, posteriorment, van rebre una forta indemnització: amb diner públic, òbviament. De fet, Cerdà va haver d'enfrontar-se amb l'hostilitat de bona part del món arquitectònic i polític català.
Foto: Avecendrell.
La mare del ous
Portavella també revela que un dels eterns problemes de l'urbanisme barceloní, el de la plaça de les Glòries, podria tenir el seu origen en la manca de seguiment de les directrius de Cerdà. La construcció de l'eix ferroviari que passava a tocar de la plaça va obligar a certs reajustaments, també en les alineacions, en el disseny de la Diagonal Mar, als anys 1920.
Una història que és la història del país
Portavella acaba el seu llibre explicant que la Gran Via Diagonal (com figura als plànols inicials) va tenir molts noms. Es va dir Argüelles, Nacionalitat Catalana, Alfons XIII, Catorze d'Abril, Generalísimo Franco i, finalment, avinguda Diagonal.
Un passat molt present
Aquesta història de la Diagonal ens remunta a uns fets passats que podrien sonar-nos molt actuals. La grandesa del projecte de Cerdà acabaria, a la fi, xocant amb errors tècnics i mediocritats burocràtiques, però també acabaria enfrontant-se a uns interessos econòmics disposats a treure el màxim rendiment de l'operació urbanística. Que la Diagonal no fos tan recta no és res, pel que fa l'impacte urbanístic, comparat amb l'aprofitament especulatiu de les illes, que va donar lloc que desapareguessin tots els patis interiors i que tot l'Eixample acabés densament construït. A més a més, ben aviat els edificis van pujar en alçada sobre allò previst mitjançant les anomenades "remuntes" (que en molts casos van augmentar dos pisos als edificis). La Barcelona que va quedar estava molt lluny de la pensada per Cerdà.
Foto de portada: Alhzeiia.