El 13 de juny del 2005, la Mari Carmen estava esperant el bus a la parada quan un home va baixar d'un cotxe vermell que havia frenat a prop d'ella. El Pincelito se li va posar davant i li va preguntar per la seva filla. El malparit que anys enrere havia violat la Verónica, la seva petita de 13 anys, havia sortit de la presó. La dona va perdre la noció del temps i de l'espai, va deixar de ser propietària dels seus cabals. A la gasolinera no van poder donar-li aquella ampolla que va demanar a crits. No en tenien cap, així que va tornar a casa a buscar-ne una. Va sortir de nou al carrer, trepitjant altre cop les seves passes, i se'n va anar cap al bar amb una ampolla plena de combustible. Allà estava Antonio Cosme assegut en una taula, dient-li que no tenia res de què parlar amb ella. I perquè no l'oblidés mai, Mari Carmen li va vessar el líquid pel cos, va prendre un llumí i el va deixar cremar. Deu dies després, el Pincelito va morir a l'hospital i Mari Carmen va obrir el debat sobre els límits de la justícia. Gema Peñalosa va cobrir tot allò per a El Mundo sense saber res de la violació de la Verónica. A ella, casos com aquest o com el de les nenes d'Alcàsser l'han marcat en la seva feina i han fet que fugi del groguisme, dels clics, per donar informació que respecti les víctimes d'aquest tipus de delictes. A totes elles els dedica ara Fuego (Libros del K.O.), una crònica de 100 pàgines sobre l'evolució de l'estigma social, moral i judicial que emblolcalla la violència sexual. Perquè la història de la dona que va buscar justícia en un bidó de gasolina va marcar un abans i un després en la manera de tractar públicament les violacions.
Segons Peñalosa, l'arc temporal de la radiografia literària que ha firmat és d'una vintena d'anys, des de la violació de la Verónica el 1998 fins a la sentència de La Manada, que es va produir gairebé en paral·lel a la petició d'indult per part de la defensa de Mari Carmen García. Per a l'autora, hi ha un canvi substancial en el tractament mediàtic d'aquest tipus de casos, encara que també en el tractament social, del carrer: mentre el país sencer es va sensibilitzar amb el dolor de la víctima de La Manada al crit de Jo sí et crec, a finals dels 90 la Verónica va ser sistemàticament maltractada i incompresa per l'entorn. Llavors la van tractar de mentidera, de promíscua i de provocadora, com a altres que van patir el mateix, tot i que van trobar-se restes de semen al seu cos i la justícia va condemnar Cosme a 10 anys de presó. "No hi va haver ni la publicitat ni la sensibilitat del que succeïa, i també es donava a entendre que elles anaven de discoteca", explica la periodista, que en el dia d'avui segueix al diari El Mundo cobrint successos i tribunals. Diu que la Mari Carmen tampoc no va tenir ni aquesta atenció ni aquesta protecció, malgrat que portava en tractament psicològic des de la violació de la seva filla, pesava tot just quaranta quilos i necessitava pastilles per poder dormir. "Els va faltar suport legal, moral, social i econòmic", assegura.
Si ara són naturals les protestes massives de suport a les víctimes de violència sexual, en aquell moment s'estilava més manifestar-se per defensar el violador. A Benejúzar, el poble alacantí de la Mari Carmen i la Verónica, els veïns es van posicionar clarament a favor del violador i van repudiar la versió de la nena, que va haver de marxar de la zona per poder fugir de les burles i dels insults de "violada" al seu col·legi. Tampoc, anys després, van comprendre una mare desesperada que havia protagonitzat un epitafi desesperat. Explica l'autora de Fuego que "elles no van ser tractades en cap moment com a víctimes, si no com dues dones poc més que histèriques que s'ho havien inventat tot". Van ser les feministes les que van recollir el seu dolor i van promoure que l'estat indultés a la dona, que va acabar complint 3 anys de condemna. El seu cas va remoure consciències i va establir un debat nacional sobre els límits de la justícia. "Allà els jutges van haver de pensar-se molt en quins paràmetres s'anava a basar aquesta sentència, perquè no es podia crear un efecte trucada i donar a entendre que l'ull per ull estava bé. Es va crear un debat sobre els límits de la justícia i sobre el tractament que se'ls ha donat a les víctimes de violència sexual al llarg de la història", explica Peñalosa.
Gema Peñalosa: "La Verónica i la Mari Carmen no van ser tractades en cap moment com a víctimes, si no com dues dones poc més que histèriques que s'ho havien inventat tot"
Qüestionar a les víctimes i les seves versions és l'atac històric, sistemàtic, estructural i crònic que han patit, i que continuen patint, les dones, encara que les estadístiques del mateix Consell General del Poder Judicial conclouen any rere any que les denúncies falses són ínfimes. "El problema és de tal dimensió que va ser necessari crear una llei de violència contra la dona", diu Gema. Tanmateix, continua sense haver-hi repercussions per als qui no protegeixen la salut i la integritat de la víctima. Tampoc ningú no els ha demanat perdó a la Verónica i la Mari Carmen, o això creu la periodista, que per escriure el llibre ha hagut de parlar amb les seves protagonistes. "Després de tot el que els va tocar viure, rememorar-ho tot no ha estat agradable per a elles, però ho han fet d'una manera molt generosa", recorda. "En aquell moment, fins i tot sense ser-ne molt conscients, elles van sentir que no van tenir suports".
Malgrat tot el que ha investigat, divulgat i plasmat sobre paper, Gema Peñalosa no perd l'esperança. Creu que s'ha avançat un munt i que ara ja res no és com la televisió porqueria que va començar amb Desirée, Toñi i Míriam i que va seguir amb Marta del Castillo, que fer això ara és ja impensable, que som una societat millor i amb més sensibilitat. Però també sap que la violència contra les dones continua sent un problema profund en la societat espanyola, que queda encara molt per fer, que encara no és suficient. Segons l'Institut Nacional d'Estadística, el 2021 la violència de gènere en el conjunt de l'estat espanyol va augmentar un 3,2% arribant a les 30.141, sense comptar les que no denuncien. I des que hi ha dades ja són 1.171 les dones assassinades.