(Imatge superior: 'La batalla de Lepant', per Antonio Brugada / Wikimèdia)
L'any 1574, el corsari Kilij Alí arribava triomfant a Istanbul després de recuperar Tunísia de mans espanyoles. El Corn d'Or es va il·luminar amb focs nocturns i les salves d'honor celebraven la gran victòria del soldà, el gran cabdill de les forces musulmanes, sobre les cristianes pel control de la Mediterrània. I això passava just tres anys després de la batalla de Lepant i sis abans que el soldà Murad III i el monarca espanyol Felip II signessin una pau que posaria punt final a una guerra total que enfrontava musulmans i cristians -amb l'imperi otomà d'una banda i la corona espanyola de l'altra-, des de principis de segle i que, al final, entre victòries i derrotes sonades per tots dos bàndols, va acabar amb un mar dividit però raonablement pacificat.
La història de com s'arriba a aquesta 'pax mediterrània' és la que explica el llibre Imperios del mar. La batalla final por el Mediterráneo 1521-1580, de Roger Crowley (Àtico de los Libros, 2018). L'autor, que també ha publicat els llibres Constantinopla 1453 i Venecia. Ciudad de fortuna, és un dels millors especialistes contemporanis en la història a la mar Mediterrània, i la seva narració, més enllà d'un estil viu, vibrant i didàctic, és capaç de posar distància amb les històries nacionals que fins al moment havien servit per explicar un dels enfrontaments més significatius de dues maneres de veure el món, i no únicament des d'un punt de vista religiós, això també, sinó social i polític.
Rodes, una illa de... pirates
L'any 1521, l'illa de Rodes, situada a només 18 quilòmetres de la costa d'Anatòlia era, literalment, un gra al cul de l'imperi otomà. Ocupava l'illa una relíquia de l'època de les croades, els cavallers de l'orde de Sant Joan, també coneguts com els hospitalaris, uns defensors de la religió cristiana en terra d'infidels que els otomans veien, simplement, com a pirates que assolaven les costes properes, entorpien el comerç i esclavitzaven els fills del profeta Mahoma. En aquestes que el soldà Solimà –dit el Magnífic- acabava de pujar al tron i, tal com demanava la tradició, li calia assegurar el seu poder amb noves conquestes, de tal manera que va fixar els ulls en aquesta illa. Dit i fet, l'any següent la va conquerir y va expulsar els cavallers hospitalaris a l'illa de Malta, situada al centre del que els otomans anomenaven el mar Blanc -en contraposició al mar Negre, que encara avui conserva aquest nom també entre els cristians.
El setge de Rodes / Wikimèdia
Mentrestant, a l'altra banda del mar, a la península Ibèrica, un jove rei anomenat Carles governava, per primer cop a la història, les corones de Castella i Aragó i feia front al seu torn als pirates que assolaven les costes dels seus dominis, tant a la península Ibèrica com a la Itàlica i a les illes d'entremig. Entre els més perillosos enemics hi havia els germans Barbarroja, que eren alhora pirates per a uns i lluitadors de la fe per als altres. Vaja, com els cavallers hospitalaris del paràgraf anterior, però en sentit contrari.
En el cas dels musulmans però, segons conta Crowley, hi havia un element afegit que diferenciava l'interès d'uns i altres per la mar Mediterrània. Mentre els cristians que lluitaven en aquesta part de món maldaven per fugir a buscar aventures al Perú de les ciutats folrades d'or, per als musulmans el Magrib era el seu Nou Món, un lloc on es podien fer rics amb l'assalt a les poblacions desprotegides i amb el comerç d'esclaus, fins al punt que Jeireddin Barbarroja "en deu anys es va endur deu mil persones només del tram de costa entre Barcelona i València".
Corsaris per aquí, corsaris per allà
Amb tot, la pràctica de la pirateria no era exclusiva de les naus provinents del nord d'Àfrica. Per exemple, l'almirall genovès Andrea Dòria, que no va tenir gaires manies per deixar penjat el rei de França per passar a servir al monarca espanyol, l'any 1532 va saquejar la costa del Peloponès sota les ordres de l'emperador Carles, un fet que portaria indefectiblement al primer gran enfrontament de flotes, que tindria lloc a Prevesa -a la costa grega, uns cent quilòmetres al nord de Lepant- i que ajuntaria al camp de batalla -o potser millor, al mar de batalla- dos noms emblemàtics, Andrea Dòria i Jeireddin Barbarroja. El resultat, victòria esclatant del segon.
En aquesta situació, l'emperador Carles va intentar prendre la revenja atacant Alger, un dels principals ports de pirates berberiscos. Corria l'any 1541 i la flota espanyola va patir una nova derrota, amb la pèrdua de "140 velers, 15 galeres, 8.000 homes i 300 aristòcrates espanyols". De fet, segons les cròniques musulmanes del moment, el mercat d'esclaus estava tant saturat que els preus anaven tirats per terra, com els mateixos esclaus, si no tenien una mica de pedigrí; com l'escriptor Miguel de Cervantes, que va estar pres a Alger durant cinc anys a l'espera d'un rescat que finalment, en el seu cas, va arribar.
La guerra, una indústria en si mateixa
El cas és que en aquella època, quan la guerra i la pirateria es feien en galeres a rem, el que realment es necessitava era, precisament, remers, que podien ser llogats, però que en general eren o esclaus o galiots, això és, reus condemnats a galeres. I com que una galera de l'època podia arribar a dur tranquil·lament tres-cents remers que acostumaven a treballar encadenats, l'enfonsament d'un vaixell representava un cost més alt en vides humanes -més ben dit, en les dificultats per reposar-les- que no pas el dany material de la pèrdua de la galera.
Tot plegat, com el gos que es mossega la cua, generava una necessitat de fer incursions a les costes per poder capturar esclaus que permetessin fer més incursions a les costes per poder capturar més esclaus...
És en aquest context i en les tibantors contínues entre espanyols i turcs que es va produir un nou desastre per la part cristiana l'any 1560, la desfeta de l'illa de Gerba -que els castellans anomenaven Los Gelves. La victòria otomana els va enardir prou com per intentar cobrar una peça de caça major, l'illa de Malta, al bell mig de totes les rutes, separador de la Mediterrània occidental i l'oriental i punt de sortida per a qualsevol operació ambiciosa, perquè en el marc religiós de l'època els turcs somiaven amb arribar fins a Roma i els cristians, com no, amb recuperar Constantinoble i, amb el temps, Jerusalem.
Malta al centre del món
Com s'ha dit, Malta és al centre de la Mediterrània i, l'any 1565 va estar també al centre del món, perquè allà s'hi va viure un dels setges més èpics de la història. El cau dels cavallers Hospitalaris era una fortalesa que donava més avantatges als defensors que als atacants, que van haver de fer un ampli desplegament logístic per traslladar a l'illa tot el bagatge necessari -fusta, aigua, aliments, munició, soldats...- sempre amb el perill que una flota cristiana provinent de Sicília els malbaratés la festa.
Des del maig fins al setembre, els turcs van intentar de totes les maneres possibles vèncer la resistència maltesa però no se'n van sortir. I finalment va arribar la flota que havia de socórrer els assetjats i el setge va acabar en fracàs. El dia 11 de setembre, per cert.
Setge de Malta / Wikimèdia
La partida havia acabat en taules? No ben bé. L'any 1568 esclatava a Andalusia la rebel·lió -seria més apropiat dir-ne guerra- de les Alpujarras. Amb la població morisca -musulmans obligats a cristianitzar-se- aixecada en armes davant els intents uniformitzadors dictats sota el regnat de Felip II de Castella que, entre altres detalls, els obligaven a aprendre castellà i abandonar la llengua, els noms i els costums àrabs. Com es veia a venir, els revoltats van comptar amb el suport turc.
I ara Xipre
Tot i que la revolta va ser sufocada, Felip II es va adonar que tot i la victòria a Malta no podia donar per tancat el contenciós i calia tenir un ull posat en aquell mar que el separava d'Istambul. Per la part turca, el nou soldà Selim II, que va pujar al tron el 1566, es va fixar en l'illa de Xipre -sí, un altre gra al cul en aigües musulmanes- per donar seguiment a la tradició d'assegurar el poder amb noves conquestes.
Xipre era aleshores una colònia veneciana, i l'atac turc el 1570 va obligar la Sereníssima República a buscar l'aixopluc de la Santa Seu i la corona espanyola per donar forma a una aliança anomenada Lliga Santa que hauria d'alliberar l'illa. Després d'un primer fracàs estrepitós de la flota aquell mateix any, que es va acabar retirant sense presentar batalla, el 1571 la flota de la Lliga va tornar a fer-se a la mar amb l'objectiu d'alliberar Xipre i Terra Santa.
El cas és que feien tard. Nicòsia primer i Famagusta després van caure sota el jou musulmà, amb l'afegit que en la segona d'aquestes ciutats els turcs es van saltar els pactes de rendició i van rodar molts més caps dels previstos. Els cristians clamaven venjança, i la van trobar a Lepant.
Lepant: "La más alta ocasión..."
Miguel de Cervantes, que va perdre la mobilitat de la mà esquerra en la batalla de Lepant -però no va quedar manc, malgrat el malnom que li va quedar- va deixar escrit que aquella batalla va ser "la más memorable y alta ocasión que vieron los pasados siglos, ni esperan ver los venideros". Bé, potser les previsions sobre el futur que va fer l'autor del Quixot van pecar d'ingenuïtat, però el fet és que al golf de Lepant, la flota de la Lliga Santa va desbordar -literalment- l'estol enemic. Més de 25.000 turcs morts i 12.000 cristians alliberats, per unes baixes cristianes a l'entorn de les 7.500 són les xifres de la victòria de la Lliga Santa, però també van marcar un rècord de mortaldat que a Europa no es va superar fins a la primera Guerra Mundial i que encara avui és considerada la batalla naval més mortífera de la història.
Amb resignació, els turcs van amorosir la derrota amb informes que engruixien les baixes rivals o que es referien a la pèrdua de la derrota amb conceptes com dispersió, però fet i fet, els somnis d'arribar un dia a Roma van quedar estroncats per sempre.
Victòria sense conseqüències?
Amb tot, la batalla de Lepant no va acomplir cap dels dos objectius dels cristians, ni recuperar Xipre -no parlem ja de Terra Santa o Constantinoble-, ni foragitar els turcs del mar Blanc. "En arrabassar-vos Xipre us hem tallat un braç. En derrotar la nostra flota només ens heu afaitat la barba. Un braç, un cop tallat, no torna a créixer, però una barba rapada creix més forta gràcies a la ganiveta". Aquesta era la filosofia turca, que ja l'any 1572 disposava d'una flota capaç de tornar a solcar la mar i, com es deia al principi, recuperar Tunis per a la Sublim Porta.
De fet, i l'autor de Imperios del mar així ho recorda, modernament s'ha considerat Lepant com una "victòria sense conseqüències", però cal tenir en compteque va propiciar que el 1580 els dos contendents s'adonessin d'una vegada que la situació d'empat tècnic continuaria a no ser que s'arribés a un tractat de pau.
El soldà Solimà el Magnífic / Wikimèdia
A més, com passa en altres episodis de la història, les batalles són o no són decisives en funció de qui les guanya i si bé la victòria cristiana va deixar la partida en taules, sosté Crowley que una victòria turca hauria provocat amb tota probabilitat la caiguda de totes les illes mediterrànies, des de Malta fins a les Balears. Tot això es va evitar, però no així la pirateria, que va continuar assolant les costes. Encara l'any 1815, el mateix de la batalla de Waterloo, hi ha constància de 158 sards capturats pels pirates musulmans.
En tot cas, al llarg del segle XVI, la Mediterrània va ser un camp de batalla que va enfrontar dues potències militars i religioses i que, malgrat la violència i mortaldat que va generar, va acabar en taules, i dibuixant la conca mediterrània més o menys com continua fins l'actualitat.