Chester va marxar. Li va dir adeu al món i la seva llum es va apagar. A partir de llavors els recintes de concerts guardarien el seu eco infinit, les ràdios passarien hores programant les seves cançons, sempre amb el beneplàcit de l'oient mitjà. Continuen sonant poderoses i ja fa 5 anys des que els noticiaris van obrir amb la notícia de la mort de Chester Bennington, la veu de Linkin Park, el protagonista de les cançons que els de la meva generació ens baixàvem en format pirata mentre vestíem pantalons amples i Converse i fèiem una calada al piti per primer cop. El van trobar a trenc d'alba. Tenia 41 anys.
En el seu últim vídeo apareix rient al costat del seu fill. Ho va publicar a Twitter la seva dona, Talinda Bennington, un parell de mesos després del fatal desenllaç. Va ser gravat només 36 hores abans de penjar-se. "El meu pròxim tuit és el més personal que he fet. Mostro això perquè sàpigues que la depressió no té cara o forma", va escriure Talinda. El que va pensar Chester aquell 20 de juliol de 2017 no ho sabem però de saber-ho tampoc ho entendríem: el cor té raons que la raó ignora, que deia Blaise Pascal.
En el seu últim vídeo apareix rient al costat del seu fill. Ho va publicar a Twitter la seva dona, Talinda Bennington, un parell de mesos després del fatal desenllaç. Va ser gravat només 36 hores abans de penjar-se
Chester va acomiadar-se sense decidir anar-se'n. Aquest és el diagnòstic: mort per suïcidi. Suïcidi com a efecte i no com a causa. La causa va ser la depressió, el dèficit de salut mental, els estralls derivats d'uns anys d'excessos i drogues i addiccions, els danys irreparables d'un nen que va patir abusos sexuals tancat en un cos d'adult. Ell mateix va confirmar haver pensat a treure's d'enmig per això. Chester Bennington va acomiadar-se però no ho va decidir. Aquesta és la BSO d'un suïcidi, d'una mort per suïcidi més aviat, o potser només és la llista de reproducció d'un home desesperat que va voler escoltar i ser escoltat, servir de suport moral a l'ombra, perquè el límit entre creació, art i realitat sovint és massa fi.
One step closer to the edge. Un pas més a prop del límit. Això cantava Chester Bennington en aquesta cançó inclosa a Hybrid Theory, el primer àlbum de la banda barreja de nu metal i rock alternatiu. Aquest tema és un al·legat a l'ansietat. La joveníssima veu de Linkin Park li crida a les coses que no entén i a la necessitat de comprendre per poder avançar, instal·lant-se en la ignorància quan les transparència no és una opció. En un clar exemple de buscar respostes sense trobar-les, subjecte a un passat que el continua condemnant —just like before, just igual que abans—, el protagonista de la cançó no oculta les seves ganes de desaparèixer perquè ja no ho pot suportar més —I cannot take this anymore—. Hi ha desesperació en els versos i els tons d'aquest tema (premonitori?) de rock dur que supura ira i ràbia a pilons.
Potser la joia de la corona del grup, la seva cançó més escoltada i reproduïda —més d'un bilió de reproduccions a Spotify—, i probablement un dels dards més punxants de Chester. L'assenyalament, l'enuig permanent cap a l'altre, l'intent de superar el mal que algú li ha fet, la indignació suprema de veure's en un pou del qual ell no és responsable. Transcric directament en castellà: Vaig crear aquesta rima / per recordar-me a mi mateix / com de dur ho vaig intentar. / Malgrat com et vas estar burlant de mi, / jo actuava com si fos part de la teva propietat. / Recordant totes les vegades que vas lluitar amb mi, / em sorprèn / que arribessis tan lluny. Però, com diu la cançó, al final res no importa: per a aquesta veu que canta, qualsevol esforç per tirar endavant és en va.
[banner-AMP_0]
Què passa al caparró d'una persona que ha de torejar amb qualsevol malaltia de salut mental? Com funciona el seu mecanisme intern? From the inside parla de la confiança: és un viatge musicat cap a les entranyes d'algú que no confia en ningú, ni tan sols en si mateix. Una conseqüència tràgica que malalties com la depressió accentuen i que aïllen al subjecte fins a enviar-lo a l'ostracisme dels seus propis pensaments, de la seva pròpia realitat. Entre línies, es pot llegir la necessitat de teixir una xarxa de suport fort i les conseqüències nefastes que pot tenir no sentir-la a prop. Tension is building inside, steadily / everyone feels so far away from me (la tensió s'està construint a l'interior, constantment / tothom se sent tan lluny de mi).
I després de la tempesta, arriba la culpa. Un sentiment que totes les persones que pateixen algun tipus de malaltia de salut mental experimenten en algun moment: la culpabilitat per no poder fer més, la inutilitat que senten cap als seus, la incapacitat per gestionar-se a si mateixos i ser amos del que els hi passa. Somewhere I belong fa un retrat paralitzador i explícit d'aquest sentiment de culpabilitat —and the fault is my own, and the fault is my own (la culpa és meva, la culpa és meva)—, i ho fa intentant explicar-lo des de dins, apel·lant a la seva intenció sincera de fer que les coses millorin —I wanna seal, I wanna feal (vull guarir, vull sentir)—, d'anar sempre cap a dalt i de justificar una inacció a la pràctica que porta molta força al seu interior. Fins i tot confon al protagonista parlant de negativitat, que s'imposa injustament la responsabilitat del seu destí, en lloc de parlar explícitament d'un problema de salut mental: alguna cosa que, lluny de naturalitzar les seves possibles patologies, continua estigmatitzant.
[banner-AMP_1]
Potser una de les cançons en les quals Chester invoca més vegades a Déu i una en les quals pot entreveure's un indici d'esperança. La benedicció del suprem apareix aquí com la salvació per a tots aquells ("tota la gent trencada") que estan sota el jou d'una "pistola carregada". El cantant enumera les penúries d'un món cruel, però dibuixa el contrapunt en una divinitat que pot pal·liar les seves conseqüències nefastes. The Catalyst és un acte de fe entre el dolor i la incomprensió d'un món que no li agrada, la recerca de la calma enmig de la tempesta. Ve a dir que, encara que tot s'ensorri, sempre hi haurà un punt de llum en què recolzar-se.
Who cares if one more light goes out? Well I do, Well I do —A qui li importa si s'apaga una llum més? Bé, doncs a mi. Bé, doncs a mi—. És una de les cançons de l'últim disc que va treure amb Linkin Park només uns mesos abans de morir, i el videoclip del qual és un homenatge preciós al cantant per part dels altres membres de la banda. El Chester més íntim, el que recorda els detalls quotidians del dia a dia i els venera i que, alhora, relativitza la pròpia existència per acabar reconeixent la seva importància; canta amb calma donant-li sentit a la vida que podem tenir. És una balada sentida i esquinçada, com aquella cançó de bressol que li cantes a la criatura esgotada que vol tancar els ulls i descansar per afrontar un nou dia. Un tema que traspua empatia, tendresa, nostàlgia, malenconia i una gran dosi d'amor.